Recurrències

dijous, 5 de desembre del 2013

Primer contacte

Em trobava l’altre dia vagarejant per un espai amb gespa i caminets, quan una xica jove i un gos se’m van apropar. Em va demanar foc molt educadament, i jo, veient-la de faccions boniques, em vaig palpar la butxaca buscant l’encenedor que no tenia. Em mirava de dalt a baix mentre jo em regirava el no-res, el buit absolut que significaven les butxaques en aquell moment. Potser ni en tenia i estava tocant-me les cames, i per això em mirava així, però tampoc sé com em mirava perquè jo no apartava els ulls d’un altre buit creat entre els ulls i el camí de grava. Finalment, em va dir que ho deixara córrer i va fer el gest d’anar-se’n, però la vaig detindre per a informar-la de la situació de l’encenedor en un lloc que jo coneixia.

Ella i el gos van accedir (el gos per imposició) i em van acompanyar fins a una tenda on vaig comprar un encenedor barat. No recorde si el va pagar ella, però és el més probable donades les circumstàncies. El vaig accionar i li vaig encendre la cigarreta. Com que li vaig fer entendre, amb paraules, que m’abellia quedar-me amb ella fins que s’acabara de fumar el cigarret, em va conduir a un lloc on servien als transeünts. Allà ens vam asseure en unes cadires que envoltaven una taula quadrada. El cambrer aparegué de seguida i ens va preguntar què volíem. Vaig esperar que ella demanara, i jo vaig demanar el mateix, fent un gest que la jove havia fet. Volia dir café amb llet. Quan el van portar, ella ja havia acabat de fumar. Aleshores, vaig agafar el recipient del café, me’l vaig endur la boca en un moment i em vaig empassar el contingut. Ofegant un crit per la llengua cremada em vaig acomiadar alhora que eixia per la porta. La xica em devia mirar, agraïda per l’encenedor.

El gos m’esperava nugat a un arbre, i en la seua mirada vaig entendre un cert afecte. Era un ésser primari que em va despertar curiositat. El vaig deslligar i me’l vaig endur a passejar, però a la poca estona vaig ser jo el que li vaig treure la corda i el vaig deixar passejar ell a soles. El parc estava molt bonic, amb la gespa i els arbres verds, i unes fontetes que tiraven aigua molt fort i em refrescaven la pell. A la poca estona d’estar assegut a la gespa, quan ja feia una bona estona que no sabia res del gos, em va tornar a vindre a la ment aquella xica. I se’m va acudir que li havia de posar un nom, per si me la tornava a trobar.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Sense Àunio el doctor

El metge de les dents sempre el reny per ser un femer. Pere sempre és el que més desfet ve d’eixe temple, perquè és que és de veres, és lleig. Els temps que el veig, sempre ve fent renecs: “m’enerve, és que m’enerve!” Per ser enterc, el metge el féu beure tres gerres de cerveses en el present… El després, entengueu, és que l’extret féu el neteig de les dents, del revés. Encert perfecte del metge.

dijous, 31 d’octubre del 2013

D’un en un

Em dius que per què no faig un text com fet per tu, i jo no sé que dir. Ei, un text de tres mots et va bé? No, en vols més, vols un text tens, amb un poc de suc, tot i ser fluix. No un que pren com a fet clau un fi, la mort o el que fem al teu pis. Com pot ser, si tot el que sé de tu és més que el que sé de mi? Sóc tu? Pot ser que sí, o que no sé qui sóc. Sí! Ja ho tinc: ho vas ser tot per a mi, i ara… Fum. Fum i raig, tot junt, car tu no ets més que un cos fet sobre el buit.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Palindromia distreta

Allí, al llom tot! Ala, carrega la gerra… Ca*** la***!!! Tot moll, l’aïlla.

 

Intentava que el palíndrom tinguera significat, però després d’unes hores provant, no he pogut fer res al respecte. Fins i tot diré que he tirat mà del DIEC 2 per trobar inspiració, però no ha fet res més que portar-me pels núvols dels camps semàntics mentre intentava llegir les paraules al revés. Al revés sever la. Aixina havia començat el palíndrom, imagineu-vos les associacions que he hagut de fer per… Bona nit. Figura que és un home que carrega una mula amb una gerra plena de… líquid, què sé jo, i el líquid li cau damunt. Després d’amollar un insult censurat, li tira la culpa a la mula i la deixa a part. Jo pensava en llet, no sé per què. Els asteriscos, sí, són un recurs que hauria d’evitar.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Octubre

És com llevar-li el cap a un Action Man. En el cos no hi ha res que et faça feliç, és en la mirada on resideix la força, és en la cicatriu de la galta dreta on t’has vist reflectit. Però ara el tens, escapçat, cos a la mà dreta, testa a l’esquerra. Has de cridar una entitat superior perquè te’l torne a posar i tindre tu així el cap al lloc.

Però ni ta mare, ni ton pare, ni el germà major, no poden, i et deixen allà, amb un cos i un cap a les mans, fent forces que mai has fet. Llàgrimes i desisteixes, i l’únic que et queda és anar a l’armari dels joguets i agafar-ne un altre, que en realitat és el mateix, però amb un pentinat i una mirada lleugerament diferents, fins i tot té pèls en la barba i roba de karateka. És el senyor Action Man, l’únic capaç de derrotar al Doctor X, però que de sobte mira, mira al voltant i veu el seu propi cap que rodola per terra, però se’l toca i està al lloc, i l’altre cap, que ara s’ha detés, el mira, li clava una mirada de gel, buida i sinistra, i li augura un destí pròxim amb els ulls: “Pop!”

action-man

dijous, 30 de maig del 2013

The banquet

El percussionista es va quedar bocabadat en veure que al paper posava burping. Una negra, res més.

dimecres, 1 de maig del 2013

Estupidesa [PIED]

La meva gossa és estúpida, i li va etzibar un cop de puny. La gosseta remenava la cua i va dir t'estimo, bub. La va agafar al braç i la va deixar caure a terra d'esquenes i ella va fer bub, estic molt contenta al teu costat. Ha, ha, la meva gossa és estúpida, deia, i la gravava en vídeo amb el mòbil mentre li deia estúpida, estúpida, i ella t'estimo, t'estimo, guapo, i es llepava es llavis i el morro i de tant en tant deia bub, compte, que em faig mal, però que t'estimo, eh? I ell li va fer un cop de peu i ella va dir ai!, i li va somriure, guapo, i es mirava la càmera encuriosida, què fas? Ha, ha, ets estúpida, cop de puny. Bub, què fas? Treia la llengua i feia ah ah ah ah i li queien gotes de saliva per la llengua i deia ei, podem jugar a la pilota, amb la tata jugo a la pilota, guapo, bub, puntada de peu, bub, ei, ei, què portes a la mà, què és això? Ha, ha, estúpida, i l'agafà de nou al braç i se la posà per damunt del cap i estengué el braç amb què l'aguantava i amb l'altre gravava i va enfocar el sòl i la va deixar caure i ella va dir au, bub, bub, m'he fet mal, perdona!, em sembla que tinc set, vull aigua, i va intentar anar cap al perol d'aigua. On vas, desgraciada? Vinaquí, desgraciada, vinaquí, seu!, seu! I ella va seure esperant el premi de torn, ei, que ara ja sec com em dius i ja no em doneu premi, per què, ara que ja sé seure? M'espero per si de cas, guapo, t'estimo, vull premi, em dones pre... au!, puntada de peu, que ets estúpida, mira que ets estúpida, et pego i et quedes, ha, ha... Ei, perdona, però tinc un poc de set, vaig a per aigua. On vas, estúpida, tornaquí, vinaquí, seu! seu!, ella es va girar i va fer cara de súplica i va dir, tinc set, però no em peguis, t'estimo, i es va girar cap al perol d'aigua. Ah, que vols aigua, aigua, vols? I grava un primer pla del perol de l'aigua i el va agafar amb l'altra mà i ella remenava la cua, que bé, m'has entès!, sí!, vull aigua, guapo, me'n dónes?, vull aigua, remena la cua cua cua cua, vols aigua? Sí! Aquí tens, estúpida, i li va buidar el perol al damunt, ella es va estremir però es va llepar els llavis, potser amb això n'hi ha suficient, gràcies, va dir, però a ella no li agradava que la mullessin. Potser si me'n vaig a un altre lloc, va dir, on vas?, vinaquí! Vinaquí! Sus! Sus! Vinaquí! I amb el dit índex assenyalava el terra moll i la càmera l'enfocava, ella vacil·lava, és que... Quevinguisaquí thedit! Que tens fred? I ella tremolava, finalment va seure, veus, veus, a-amo, et, et faig cas, n-no em-m-mouré, guap-po. Que tremoles? Que tens fred? La gravava i ella trrtrrrtrr fa un poc de fred, ha, ha, estúpida, tens fred, ara entraràs en calor, i amb el mòbil es va enfocar cap avall i amb l'altra mà es va treure el penis i ella se'l mirava, què fas, guapo, i llavors un líquid més calentet, oh, que bé, així millor, no fa tant de fred, guapo, t'estimo, la meva gossa és estúpida, ha, ha...

Autor: Nòmada (Un nòmada a l’andana)

Text classificaciat per al PIED

dilluns, 29 d’abril del 2013

Segon exemple d’entrada desficaciada

Bueeeno (badalls sonant)… Crec que acabe de parir una entrada desficaciada. Un bloguer d’un altre planeta m’ha fet reflexionar sobre els desficacis. Un desficaci és una cosa feta o dita fora de propòsits, contra la raó.

Podríem debatre, llavors, que una entrada blogueril és desficaciada quan:

-Descriu, explica, narra, […] o mostra fets, accions, personatges, espais, situacions desficaciades. O siga que el desficaciat és la cosa explicada, el contingut.

-És desficaciada en la forma. En la forma, en el sentit que juga amb les possibilitats tècniques del processador de textos, inverteix o canvia l’ordre de les coses i les pròpies coses, no sé si em convenç açò de la forma.

En qualsevol cas, el que és imprescindible és que us deixeu emportar. No estem ací per a teoritzar sobre quines coses són desficaciades i quines no. Mentida, sí que estem per a això. Clar que ho estem, perquè sense la reflexió prèvia un no pot endinsar-se en el món dels desficacis. Però clar, cadascun tindrà el seu concepte d’entrada desficaciada, i això és lo bonico de vore! Així que, si creieu que no esteu suficientment capacitats o no enteneu de què va la cosa, animeu-vos simplement, feu quatre ratllahos en un tovalló de bar i envieu-m’ho per correu. Té, a cas, açò, pinta de ser seriós?

No penseu que açò era l’entrada, baixeu un poquet i la trobareu. Tampoc sé si és un bon exemple.

 

Un home que es pinta la cara amb un retolador. El gos el mira i li intenta dir que això que fa no està bé, que pintar-se la cara amb un retolador no és propi de gent adulta i menys encara d’artistes, perquè no pots veure precisament el que pintes, però no pot: només fa guau-guau. I ho intenta fins que li ha quedat la cara blava i la tinta ja no es queda en la pell sinó la pell en la tinta.

La dona se’l mira, des del camió dels gelats.

Un clip es desenganxa del que sostenia i fa que el gos, que té un aparell sensitiu més desenvolupat que l’humà del retolador, gire el cap un segon abans que ell per veure com la seua samarreta blanca impol·luta cau damunt d’una bola gegant de pelussa. Sona un Whuufff (i no és el gos lladrant, perquè els gossos fan guau) de cosa blaneta caient sobre cosa blaneta que s’expandeix.

El camió dels gelats se’l mira, des de la dona.

L’home es posa a lladrar i adverteix al gos que pintar-se la cara amb un retolador blau no és d’artista, perquè el blau no és un color de moda ni bonic. Ara el gos l’entén, però no li sap contestar, perquè el fet que l’home sàpiga fer, per pura imitació, els sons que fan els gossos, no vol dir que estiga dient res. O siga que no l’entén. O siga que… L’home en realitat només fa sorolls, però pensa.

El mira se’l camiona, des del gelat de dona (triturada?).

Ara és el gos que intenta parlar en humà i ho aconsegueix, però li ix accent del sud del món i com que només està lladrant l’home li pega un xut afectiu als morros. Es renta la cara i agafa un altre color (quan se la renta, el color de la seua cara agafa un altre color, o siga, agafa el color original de la seua pell; no és que haja agafat un altre retolador d’un altre color per a seguir pintant-se amb el nou color que ha agafat). El gos es llepa la ferida.

El gelat era de fècula d’arròs i no servia per a emplastrar parets.

divendres, 26 d’abril del 2013

La gourriniere [PIED]

El bloguer desficiós llegeix les bases del Període Indefinit de l’Entrada Desficiada (PIED). Mentrestant, es furga l’orella dreta amb el dit índex de la mà dreta (Nyic! Nyic! Nyic!) i es grata el bòtil esquerre amb les ungles dels dits més llargs de la mà esquerra (Ras! Ras! Ras!). I és que el bloguer desficiós és molt maniós, i també un vertader obsés de la minuciositat i la simetria. Però el bloguer desficiós, a banda de ser desficiós, maniós i un obsés de la minuciositat i la simetria, és capaç de compaginar aquest tarannà amb la pràctica de la gourriniere —la gourriniere, terme inventat per ell mateix i que cal pronunciar d’una manera afrancesada, dóna nom a la recerca reflexiva del plaer a través de determinades accions que la societat en general considera més aïna pròpies de les bèsties i, en especial, dels porcs, encara que els porcs, en realitat, no poden dur a terme la majoria d’aquestes accions—. No debades, tot just després d’haver-se furgat l’orella dreta amb el dit índex de la mà dreta i de gratar-se el bòtil esquerre amb les ungles dels dits més llargs de la mà esquerra, el bloguer desficiós procedeix, d’una banda, a llepar-se el dit índex untat de cera i, de l’altra, a olorar l’eau de bòtil reclosit que li emana de les ungles dels tres dits més llargs de la mà esquerra. El plaer que el bloguer sent tot seguit és tan intens que perd la noció del que estava llegint. És per això que ha de tornar a començar des del principi. Així doncs, mentre llegeix de nou les bases del Període Indefinit de l’Entrada Desficiada (PIED), es torna a furgar l’orella dreta amb el dit índex de la mà dreta (Nyic! Nyic! Nyic!) i es torna a gratar el bòtil esquerre amb les ungles dels dits més llargs de la mà esquerra (Ras! Ras! Ras!).

Autor: Josep (La lluna menja prunes)
Text classificaciat per al PIED

Exemple d’entrada desficaciada

Com que encara no he rebut res per al PIED, he pensat que necessiteu un esperó i una concreció. Ácí deixe l’exemple, que no sé si acaba d’encaixar en les bases:

Un xic es trobava en un bar quan de sobte li van entrar ganes de pixar. Se’n va cap al Vaterclòuset i contempla la panoràmica. Dos homes pixen en els vàters de paret i un altre, suposició pels sorolls de petorro i xorro, caga dins de l’únic excusat individual. Mentre camina es va baixant la bragueta i va triant on pixar.

Posem-nos en la seua situació: hi ha quatre vàters de paret, dels quals els dos més extrems estan ocupats. 1(ocupat) 2(lliure) 3(lliure) 4(ocupat).

Ha de triar, doncs, entre el 2 i el 3, però clar, el que no vol és estar a prop de cap de les dues persones. Tot això ocorre en uns segons, mentre els seus passos avancen simultàniament als dits que abaixen la cremallera.

Un dels dos homes, el de la dreta, és un motorista barbut i greixós, vestit de cuir i tan corpulent que ocupa una bona part del vàter adjacent. L’altre és un gafitas, un pringat que s’ha posat el més allunyat del barbut per si de cas l’esguita de pixum.

És clar, el nostre xic s’ha de posar al costat del pringat, però veu en apropar-se que el potencial dipositari de la seua micció es troba embossat i ple de pixum, gargallades i pèls de piu.

Aleshores ha de fer un nou càlcul i s’acaba posant al costat del motorista merdós. Fa olor a suat i el mira als ulls quan es trau la pelila.

-Prip, prip, prip, clac-clac i ja ha pixat i els altres dos encara estan ahí, com si foren maniquins. Un dels dos amolla un pet.

dissabte, 20 d’abril del 2013

PIED (PERÍODE INDEFINIT DE L’ENTRADA DESFICACIADA)

 

Per fi. Per fi. Ja han sortit les bases per al

PERÍODE INDEFINIT DE L’ENTRADA DESFICACIADA

Les podeu consultar a la pestanya superior (PIED), o clicant en aquest enllaç. Al final no serà un dia només.

Doneu-li ales al vostre desficaci! Desficacieu-vos! Que no us puga el teoricisme ni l’academicisme ni la vergonya!

dijous, 18 d’abril del 2013

La crida al DESFICACI

La necessitat de fer un DIA DE L’ENTRADA DESFICACIADA és evident. Les noves formes de convivència social ens obliguen a mantenir una sèrie de llaços afectius i simbòlics a través de la xarxa d’Internet. Aquests llaços s’han de configurar de maneres molt diferents: tantes maneres com persones i pàgines web hi ha en el món.

Jo propose, com a crítica a l’esnobisme i com a voluntat de formar part d’ell, que un determinat dia una sèrie d’autors de blogs semidesconeguts escriguen una entrada desficaciada, sense cap ni peus, sense trellat, amb molta dosi d’humor, barroeria, pocs-sucs, despropòsits i sobretot, que no se’n puga traure quasi res en clar. O sí…

L’entrada s’haurà de publicar un diumenge. El meu soci i jo encara no hem decidit quin dia serà, però aneu preparant-vos, perquè no és fàcil elevar l’esperit a un nivell tan elevat. Tot aquell que vulga participar hi està convidat; fins i tot podeu dir-ho als vostres fills, que segur que ho fan molt bé. Tota persona té una ànima desficaciada i ho comprovarem. Faig una crida als bloguers que tinc enllaçats i que em són fidels per a, com deia el meu soci, inaugurar una nova generació literària (açò queda utòpic però típic). Tampoc cal tant. Només deixeu-vos portar. EL DESFICI DEMANA DESFICACI.

Visca el desficaci! I ara poseu-vos un tutú rosa i a ballar!

I QUI NO TINGA BLOG QUE SE’N FAÇA UN QUE ÉS MOLT FÀCIL O QUE EM PASSE LES ENTRADES A MI QUE AÇÒ S’HA DE REVISCOLAR QUE ESTÀ TOT MOLT MAL #entradadesficaciada

dilluns, 15 d’abril del 2013

Mà oberta

Home, si hui (per exemple) el blog fa cinc anys!

Per a celebrar-ho, he fet un text. És una manera molt divertida de celebrar-ho. És l’única manera. Com podreu observar, el blog ja no és el que era. Hi apareix el meu nom complet (oh, anthropos), aixina que ja sabeu qui sóc, per si algú tenia dubtes. Tot ve de la connexió de Google plus amb blogger. També vol dir que he madurat i que els pseudònims evidents infantils graciosets diminutitzats i que apareixen en tots els meus comptes de la xarxa no tenen ni puta gràcia. Ara no hi ha marxa enrere.

Però el text, sí, el text. Quina és la temàtica del blog? Són textos “literaris”? Són textos autobiogràfics? Són reflexions de qualitat i utilitat dubtoses que només serveixen per a enfonsar-me més en la meua filosofia de mastegar i mastegar boles de cacauet recobert amb xocolata? Només val sí o no. Només val partir-se el cul, que és una manera bròfega de partir-se de riure, riure de tot cor o riure sorollosament. Ha, ha, ha. Cutres, la meua expressió és millor. Només val plorar… Per què se m’acudiria això? És que a cas pensava que algun internauta de velocitat ocular i mental de Ferrari dopat podria, ni tan sols durant un instant, parar-se a pensar si això és trist o alegre? No sabia que eixe internauta que disposa de tan poc temps clicaria una de les dues opcions sometent-les a un judici basat en un recompte d’adjectius subjectius centrípets polaritzables?

L’any passat m’ho vaig passar molt bé (i ara parle seriosament) amb les parides que em vau enviar entre tots. No demanava res més que una parida (en el sentit figurat de parir com a crear, i en l’altre ús popular de xorrada, de cagalló rebentat amb un petardo per un xiquet espavilat) i mira, unes quantes que en vaig rebre. Em sembla que enguany he de fer alguna cosa semblant per revifar els meus aires de superioritat i recrear-me de nou en la meua pròpia ineptitud, entesa per mi com talent inefable de mirar per damunt del muscle.

Bé, adéu, no res. Bé, adéu, no-res (perquè potser ningú existeix i no tinc fans i aquest text que intenta ser mig sarcàstic gracioset es convertirà en biomassa). El títol, que l’he posat ara, simbolitza el número cinc, però també una bona disposició per a repartir bufetades. Ah, per cert, ja està! Enguany farem allò de l’entrada desficaciada. Posem una data entre els quatre?

dimecres, 10 d’abril del 2013

Conclusions d’un dia assertiu

Plovia aire en la piscina.

Cadires amb forats a la sala d’espera.

Tot era així de bonic.

Ballant un vals africà, per exemple,

ofensiva com una poma cucada.

un cor cantant baix de l’aigua,

però no un cor de cantar,

un cor de palpitar i de bombejar sang i cantar també, perquè si no no cantaria.

Però ningú el sentia més que els peixos.

Poetitzant la nit m’atrapa i ja no és hui,

i de sobte sóc simpàtic de nou.

Però fill meu, recol·loca’t la màscara

i deixa’t de mondongos i de mandingues,

sigues tu. I qui és?

dimarts, 19 de març del 2013

Desficaciat

Reflexionar sobre disbarats, sobre coses que no vénen al cas, sobre coses que tots pensem però que no ens agrada sentir. Que no ens/els agrada sentir perquè creuen que és una pèrdua de temps pegar-li tantes voltes a les coses, i que és millor estudiar anglés i així de segur que trobaràs faena.

És un escriptor desficaciat, he sentit dir, només escriu els desficacis que li vénen al cap, sense donar-los una forma, sense personatges, diàlegs ni persecucions ni amor. Perquè el lector acostuma a no calfar-se el cap i a ser pudorós. Ai, és que és poc literari parlar de com li xorra el ketchup per la galta quan es menja un hot-dog! És que “Xorra el pixum” no és un bon títol per a una poesia i per això mateix no la llegiré!

Per la regla de tres que segueixen els antidesficaciats, podríem dir que sobren habilitats en l’ésser humà. Per què hem d’aprendre a fer foc si tenim encenedors de gas? No ho obliden, el foc el va descobrir un desficaciat fregant dos pals.

El cas és que la societat funcional (que em corregisquen els teòrics) ens aboca a tot això. A la robotització. I jo, com ja sabreu, sóc molt contrari a convertir-me en robot. Que si ho fóra ho seria, però ben desficaciadot. Un robot conyàs.

En fi, tot escriptor és desficaciat, fins i tot els del best-seller, que ho dissimulen millor. Perquè, si es té l’habilitat del desficaci, no s’ha d’aprofitar?

dissabte, 16 de març del 2013

No em deixaven

Ja m’havien avisat que fer malabarismes en un parc no era una bona idea. Però on es fan els malabarismes, si no és en un parc de gespa verda de tranquil·litat i bohemitat absoluta? El problema venia a les huit de la vesprada, quan començaven a figurar estols de passejants de gossos amb els seus artil·lugis de plàstic per llançar-los pilotes de tennis. Tornava a caure en l’errada al dia següent, quan em veia envoltat no només de xiquets curiosos, que no feien cap mal, sinó també dels gossos que els amos oblidaven en pro d’una ama atractiva en xandall. Vaig desenvolupar tècniques de psicologia inversa i de “com aquell que res” per burlar els seus apetits d’esfera blaneta juganera.

dijous, 7 de març del 2013

Oportú

Es va asseure amb els altres dos en un moment que li va semblar inoportú, en l’instant en què les parelles comparteixen paraules que només ells entenen. A l’orella es deien alguna bogeria, alguna cosa que no haurien dit a cap altre. Van canviar el rol en veure’l, ara més separats, a més distància física però no espiritual.

Seguiren parlant, d’això, d’allò… Ell es va soltar, es va obrir com la corfa de l’ametla. I de dins li sortien paraules, algunes de sabor dolç. No creia que poguera desempallegar-se de l’òxid tan fàcilment, però és que li ho posaven tan ras que parlar no li suposava cap problema.

Havia entés fins aleshores que, si era callat, era perquè les converses li semblaven cícliques, avorrides, distants, irreals. Parlar no era més útil que pegar-li colps a terra sense un martell hidràulic. Però aquella parella… Ell, amb una cicatriu al coll, vestia xandall amb jaquetes de cuir i tenia una sensatesa que no aparentava. Ella, pantalons colorits i fam de xocolate, conversava fluidament sobre qualsevol tema. Els dos li resultaven bells i graciosos, amb un humor que encara no havia trobat per aquelles contrades. Cada vegada que els trobava li feia la sensació de punxar una bombolla, de rebentar la màgia.

L’explosió era de colors i confeti. Un riu de mots. Berenaven galetes a la platja i comentaven  llibres preferits. I tot li semblà oportú.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Ho necessita

Un home que entra a un restaurant amb la seua parella i, res, després de dir el nom els donen una taula i s’asseuen. És una parella afectuosa, senzilla. No paren de fer-se compliments l’un a l’altre, i estan tan distrets que ni paren compte de la carta que reposa baix dels seus colzes. Amb una copa de vi al davant, ella alterna la mirada entre la carta i els ulls del xicó, adobada amb el millor somriure. Ell es posa nerviós. S’ha oblidat el retolador permanent. I ja saps, amor meu, que jo no puc anar a restaurants sense un retolador permanent, eh que sí? Però ella en porta un en la bossa (el bolso, que diuen) i li l’allarga. Sempre tan atenta. Ell es posa a fer ratlles sobre els plats que no li agraden de la carta. La seua memòria visual és tan complicada que veure tantes coses escrites li provoca un caos mental que el condueix a la indecisió. A més, acostuma a llegir tan ràpid que en el moment en què està a punt d’assimilar la informació d’una paraula ja n’ha llegit quatre més. És de cervell lent i d’ulls ràpids, i per això necessita concentrar-se, tatxar el que sap segur que no vol i continuar llegint. La carta, l’acaba fent quatre o cinc vegades, fins que només li queden tres o quatre plats sense tinta negra, i aleshores la xicona ja li pot aconsellar (havia guardat silenci mentre vos explicava açò però també mentre l’home feia el ritual). Al final s’acaba de decidir, curiosament per la mateixa cosa de l’última vegada, perquè al final aquell és l’únic restaurant que no s’ha queixat de les seues pràctiques extravagants.

dilluns, 11 de febrer del 2013

Alienació

—Que què em ve al cap al veure esta imatge, concretament? No és per res, però preferia l’anterior… Deixe’m que li explique l’altra, va.

—Ha de ser aquesta. La de ta casa era per posar-te en situació.

—La de ma casa era què? La de ma casa em portava molts records, les baralles amb les germanes, el so de la picada del morter diumenge ben matí… Va, deixe’m que te l’explique en lloc de l’altra! Per, cert, què ha apuntat al paper? I no faça eixa cara, dona! Esta és millor, i ja està.

—No. Ha de ser aquesta. És imprescindible per a un assumpte, d’acord?

—Vale, vale, quefa… Vosté mana… Però primer li explicaré la de la casa. Fem eixe tracte, eh? Bé, bé, on m’havia quedat…? Ah, sí, la picada del morter, quin so més fastigós de sentir, però tan bonic de recordar… Julivert, un granet de pebre, clavell, bona cosa de sal… Ah, sí! I la nyora, molt important sofregir-la primer i deixar-la refredar una estona per a picar-la més fàcil. L’all també, sí. Llavors, això ho solia fer el mateix que feia la paella o l’ajudant, el fill o la mare. Este, ja t’havia dit que el pollastre s’havia de quedar daurat? I l’arròs, molt important! Sofregir-lo primer… Què més?

—M’explicaves els records que t’evoca aquesta imatge. I parla’m de vosté.

—Ah, sí, la imatge és de ma casa, ah sí! T’explicava que… Li explicava que anàvem a buscar granotes a la bassa, però s’amagaven i un dia en vàrem agafar una, i dins d’un pot de cigrons que la vam clavar… No va durar ni dos dies, la pobra. Llavors va arribar tot això dels videojocs i l’edat del pavo i ja ens oblidàrem dels gats i de les granotes, i d’anar a la platja, i de passejar… Ara, ens ho passàvem d’allò més bé, cadascú a la nostra, però bé.

—Enyores tot això?

—Home, ara que ho diu, doncs sí. Sí, si no no me’n recordaria, o què?

—Deixem-ho estar. Ara, el tracte. Aquesta imatge, què et diu?

—El tracte, la imatge… A veure, deixe’m que l’agafe. És un poble. Un poble en blanc i negre. No he viscut res en este poble, pense. No m’evoca res. És un pueblutxo. Espera, espera…! Puc parlar de coses que no siguen records? Qualsevol cosa, diu? Doncs puc dir-li que m’haguera agradat viure en este poble, però… mai podré fer-ho.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Apatcident

Un gra d’arròs, pel forat

que no tocava se n’ha anat.

Primer res, després la tos,

i un cinema del viscut

reflectit al projector

del cap, cereal cornut!

Expulsió, fiiu!

Un espagueti que surt

del nariu,

i per fi acaba l’ensurt

de qui, en menjar, se’n riu.

dilluns, 28 de gener del 2013

Què t’ha dit?

Una llibreteta plena d’apunts es troba en les mans d’un alumne afaitat, de bon matí. El bolígraf es mou de pressa, motivat per la ressenya que s’ha de presentar per a l’assignatura la setmana vinent. El catedràtic de la universitat estrangera intercala perfectament les bromes i anècdotes erudites dins del seu discurs elevat, i això dóna temps a la renglera d’alumnes a acabar de copiar el que els interessa.

Una anècdota sobre un esquimal que va voler pintar el seu iglú de color groc encén les riallades dels assistents, i el de la llibreteta l’apunta com a part de contingut rellevant. La professora està tres files per davant i ha rigut molt amb la contalla. Segur que li fa gràcia que algú la incloga en la redacció. L’alumne afaitat s’ha quedat uns minuts com absent, sentint la veu barrancosa d’aquell britànic desenfadat però sense anotar res. Està mirant la professora, en primera fila, rodejada d’acadèmics i professors que miren atents, amb el somriure encara enganxat a la cara, preparats per sentir un altre acudit i refrescar-se una mica el cervell. L’home del costat li ha dit alguna cosa a cau d’orella, i ella ha assentit. Als dos minuts, és ella qui li xiuxiueja quelcom i l’altre mou el cap afirmativament i somriu.

El bolígraf torna a moure’s després de l’observació que ha obert un forat entre l’iglú i no sé què del protagonista i les manetes d’un rellotge. Alguna tela tramposa cobrirà el forat. En això la del costat li fa alguna cosa en veu baixa i ell que no amb el cap.

Un alumne barbut s’ho mira tot tres files per darrere, la llibreta buida i el bolígraf sense destapar.

dimecres, 23 de gener del 2013

Que difícil

A poc a poc neva. La xica rep a la sala un: tenia sainet? Nua, la sala. Per ací xalaven cop a copa.

divendres, 11 de gener del 2013

Les coses que mai faràs igual

La creativitat disminueix? Sempre es té la mateixa? O és que es focalitza en unes o altres coses?

Recorde uns dibuixos que solia fer de menut que consistien a dibuixar una gran bèstia, com un dinosaure gegant de color verd que ocupava un full sencer. Al voltant i per sobre del monstre hi havia tot de persones fent diverses coses més o menys extravagants: un jugava a golf i li encaixava la pilota en la fossa nassal, un altre grup es dedicava a fer patinatge artístic sobre la pell, i un tenia el cul punxat a una de les dents del monstre; alhora hi havia tot d’helicòpters, paracaigudes i avions voltant l’animal per tractar de detenir-lo o matar-lo amb míssils, i sempre hi havia un alpinista que li escalava les cames. Ah, i mentre dibuixava anava fent sorolls, com si fóra un dibuix amb efectes especials d’un sol ús.

Però no recorde què en feia després, d'aquests dibuixos. Probablement morien al calaix del pupitre juntament amb els mocs que hi apegava.

Ah…, hauré de tornar-los a fer.

Feliç 2013.