Recurrències

dimarts, 19 de març del 2013

Desficaciat

Reflexionar sobre disbarats, sobre coses que no vénen al cas, sobre coses que tots pensem però que no ens agrada sentir. Que no ens/els agrada sentir perquè creuen que és una pèrdua de temps pegar-li tantes voltes a les coses, i que és millor estudiar anglés i així de segur que trobaràs faena.

És un escriptor desficaciat, he sentit dir, només escriu els desficacis que li vénen al cap, sense donar-los una forma, sense personatges, diàlegs ni persecucions ni amor. Perquè el lector acostuma a no calfar-se el cap i a ser pudorós. Ai, és que és poc literari parlar de com li xorra el ketchup per la galta quan es menja un hot-dog! És que “Xorra el pixum” no és un bon títol per a una poesia i per això mateix no la llegiré!

Per la regla de tres que segueixen els antidesficaciats, podríem dir que sobren habilitats en l’ésser humà. Per què hem d’aprendre a fer foc si tenim encenedors de gas? No ho obliden, el foc el va descobrir un desficaciat fregant dos pals.

El cas és que la societat funcional (que em corregisquen els teòrics) ens aboca a tot això. A la robotització. I jo, com ja sabreu, sóc molt contrari a convertir-me en robot. Que si ho fóra ho seria, però ben desficaciadot. Un robot conyàs.

En fi, tot escriptor és desficaciat, fins i tot els del best-seller, que ho dissimulen millor. Perquè, si es té l’habilitat del desficaci, no s’ha d’aprofitar?

dissabte, 16 de març del 2013

No em deixaven

Ja m’havien avisat que fer malabarismes en un parc no era una bona idea. Però on es fan els malabarismes, si no és en un parc de gespa verda de tranquil·litat i bohemitat absoluta? El problema venia a les huit de la vesprada, quan començaven a figurar estols de passejants de gossos amb els seus artil·lugis de plàstic per llançar-los pilotes de tennis. Tornava a caure en l’errada al dia següent, quan em veia envoltat no només de xiquets curiosos, que no feien cap mal, sinó també dels gossos que els amos oblidaven en pro d’una ama atractiva en xandall. Vaig desenvolupar tècniques de psicologia inversa i de “com aquell que res” per burlar els seus apetits d’esfera blaneta juganera.

dijous, 7 de març del 2013

Oportú

Es va asseure amb els altres dos en un moment que li va semblar inoportú, en l’instant en què les parelles comparteixen paraules que només ells entenen. A l’orella es deien alguna bogeria, alguna cosa que no haurien dit a cap altre. Van canviar el rol en veure’l, ara més separats, a més distància física però no espiritual.

Seguiren parlant, d’això, d’allò… Ell es va soltar, es va obrir com la corfa de l’ametla. I de dins li sortien paraules, algunes de sabor dolç. No creia que poguera desempallegar-se de l’òxid tan fàcilment, però és que li ho posaven tan ras que parlar no li suposava cap problema.

Havia entés fins aleshores que, si era callat, era perquè les converses li semblaven cícliques, avorrides, distants, irreals. Parlar no era més útil que pegar-li colps a terra sense un martell hidràulic. Però aquella parella… Ell, amb una cicatriu al coll, vestia xandall amb jaquetes de cuir i tenia una sensatesa que no aparentava. Ella, pantalons colorits i fam de xocolate, conversava fluidament sobre qualsevol tema. Els dos li resultaven bells i graciosos, amb un humor que encara no havia trobat per aquelles contrades. Cada vegada que els trobava li feia la sensació de punxar una bombolla, de rebentar la màgia.

L’explosió era de colors i confeti. Un riu de mots. Berenaven galetes a la platja i comentaven  llibres preferits. I tot li semblà oportú.