Recurrències

dimarts, 18 de desembre del 2012

!

Hui t’has de gitar net, net de tot pensament que puga interferir en el transcurs dels somnis blancs i paradisíacs, per això has d’abocar tota la merda que portes al cap a un contenidor perfumat. Però per molt que buides l’únic que fas és omplir-te.

:( :)

T’alces un altre dia i et fan acabar de creure que estàs boig. I de fet ho estàs, com tots els altres, però tu ja ho tens assumit i qualsevol dia el sol sortirà per l’altra banda i vindran a buscar-me els meus vertaders pares els alienígenes. Ells només volen remirar-te i reafirmar-se en la seua cruesa, en la seua simplicitat, creu-me, a tu també t’ho fan, i aleshores arriben les guerres que recitem de carrereta com si no foren més que paraules quan en realitat hi va haver molts bojos implicats.

:) :(

T’alces de matí pensant-te un tot diferent perquè somrius a bondó i fas més gestos amb les pinces però segueixes tenint el mateix cor podrit i arrogant desagraït de sempre, i en el moment en què te n’adones pares de somriure i de fer gestos i encetes de nou l’odi al món. Tanca’m en una urna insonora de vidre i deixa’m pansir-me lentament mentre veig el teu egoisme amerar les neurones de les persones i explota, tot de borumballes als meus ulls just abans d’anar-me’n a cloure els forats, és el meu punt màxim de repugnància angelical de llençols perimètrics de pau i menfotisme. Ni una puta ganyota ni somriure, pura maquinària, el moment ideal per a escriure.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Calfada de cap

[A les pel·lícules el dolent té unes motivacions ben clares que el porten a fer el que fa.]

 

 

Un xiquet camina sol pel pati de l’escola, juga a ser un superheroi, i es caga damunt. Plora perquè li apareix un sentiment (a banda de l’altra cosa que li ha aparegut), una sensació contraposada: ho diria perquè l’ajudaren, el canviaren, li donaren una solució al problema pudent i no ho diria per no molestar, perquè no es rigueren d’ell, perquè no li posaren uns pantalons grocs de la filla del conserge.

La cuidadora es caga en tot quan el veu plorant recolzat a una columna gratant-se intermitentment les anques, però també es debat entre dos sentiments, sensacions contraposades: l’ajudaria perquè li vol fer el favor, li fa pena (i pudor) i vol ser solidària amb ell. A més, és la seua faena. No ho faria per no tacar-se les mans de sang (v.g. merda resseca), per poder-se fumar el cigarret tranquil·la mentre un altre es dedica a descobrir un pastís amagat amb forma d’hamburgueseta encara calenta dins d’uns calçotets tan xops que han trascolat la marronor al xandall del xiquet.

Efectivament, pantalons grocs. Efectivament, hi-hi-hi, ha-ha-ha.

Igual que la merda filtrada des dels calçotets al pantaló podem traspuar els pensaments d’un xiquet a un xicot.

 

 

 

[I aleshores arriba l’heroi i li escapça els plans.]

divendres, 7 de desembre del 2012

Noves perspectives

Gràcies a Boomer que em vaig salvar! Van ser dies intensos els de la gran ciutat, i encara ho foren més els del traspàs cap a la ruralia. Quan no feia un vent que tombava branques i escampava la pols del camí, feia una xafogor insuportable, capaç de convertir un cigarret de xocolata en un bassalet parlant —ja en vaig conéixer un que no va fer cas de la tradició arrelada de no¨visitar països extremadament càlids.

Un món a banda, el dels cigarrets de xocolata. Pobres, ja em salvaren un dia i no n’he tornat a veure cap. Mentre jo caminava cap al poble on m’enviaren els refugiats aquells, la cançó del caminant i altres del cançoner popular cigarretaire em venien que ni apegades. M’arrecerava entre els matolls si hi veia alguna fera o humà, caminava de dia i dormia de nit, fins que vaig arribar a un poble que, tal com me l’havien pintat des de la ciutat, i jo que venia d’allà, doncs era petit. Però als meus ulls —penseu en la proporció dels edificis humans— tot seguia sent immens.

Era un poble amb prou activitat de llepolies perdudes, rodamóns del temps en què els humans només eren paraules llançades al vol, propícies a la riallada dels escèptics i a la tremolor dels crèduls. Parlant amb uns i altres —dos caramels de carrossa, una boleta picant i un xiclet a punt d’assecar-se— vaig arribar a la conclusió que el millor era anar al temple dels humans.

Arribat a l’església, després d’estar a punt d’endinsar-me en un local ple de persones fent gatzara, tots observant una pantalla, em va atendre un dels personatges més peculiars que he conegut en els meus viatges.

Era rosa per fora i blanca per dins, i es feia dir Marshy. Tova com ningú, s’encarregava de donar allotjament a viatjants i a dropos en l’església del poble. Em va contar que hi havia llarga tradició caritativa en aquella església, i que ella n’era la màxima responsable. Feia lloc als qui volien passar la nit i guaria els malalts lleus. La condició fronterera i la presència d’un port marítim feien d’obligada visita aquell poble.

—El problema —em deia— és que últimament han anat apareixent exiliats, restes de batallons fragmentats, famílies completes que fugen dels problemes de la ciutat, allò de la guerra… No hi tindràs res a veure, tu, no?

Aclarit el tema de la meua neutralitat, ens vam atracar a un lloc més íntim, on jeia una de la raça de Marshy, sa germana Mally. Eren núvols dolços, una llepolia tova, agradable, tal vegada neutra, però amb una característica important: si la cremes, es fa més bona. De fet, Mally tenia un tros encongit i ennegrit, causa probable de la inseguretat i sobrietat que li emanaven.

Em van donar un raconet per descansar del meu llarg viatge, propet d’un rajol vermell que roncava profundament. Com que no podia dormir, vaig elaborar un projecte d’actuació per als dies següents.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Transcendències

Em ve de gust escriure. De què? No ho sé. Quantes persones hauran fet aquesta reflexió al llarg de la història del nostre món, i dels altres mons… Qui s’estarà sentint com jo ara? Qui estarà assegut cara a la pantalla pensant en les matèries més obscures de la vida, com per exemple, les relacions entre humans? Saber-ho tot és el pressupòsit. No saber res és la realitat. Sembla que quan formes part d’un grup ja ho has de saber tot sobre les persones que el formen. I ells tot sobre tu. Ets no sé qui, de no sé on i vesteixes d’esta manera, i per tant, ets això. Som el que ens fan. Però som el que ens fem, també. Si hui no haguera portat una bufanda excessivament llarga potser aquella rossa no s’haguera fixat en mi. La qüestió no era la bufanda de colorins, era el xandall mostós.

Faria una poesia dedicada a la persona més bella i  simpàtica del món, però no em porte bé amb ella. No em (com)porte bé amb ella, la tracte molt malament, no li faig poesies i se m’enfada. Tan guapa i simpàtica, que em sembla robòtica i no m’agrada.

Sempre he desitjat ser un robot, i està mal dir-ho perquè no se’m complirà, però sempre demanava eixe desig en les ocasions d’estrella fugaç, aniversaris o nits de Sant Joan. Fabricar, caminar, obeir a l’amo. Però quin robot voldria ser jo? Un robot gegant rebenta-tot, potser? Un robot capaç d’arreglar els problemes de la gent? Un robot amb memòria infinita? Etcètera i m’estalviaré ser políticament incorrecte.

Més tard he desitjat que els humans fórem tots robots, que no ens haguérem de preocupar per totes aquestes coses que no ens deixen dormir. Què soparé? AAh, sóc un robot, fora problema. Com em dirigiré a la fornera per dir-li que vull una barra de pa? Em dirà que estic molt fadrí? Em preguntarà com està ma mare? Em dirà que fa molt mal oratge? Se siente, sóc un robot, i ella també, paga i calla.

El problema vindria amb el romanticisme robòtic: “Un dia vàrem tindre sentiments, reivindiquem-los”, i tots es posarien a imitar el plor, el riure, el neguit, l’enuig.

diumenge, 2 de desembre del 2012

El que fèiem quan no miraves [m]

Més tard ens vam dedicar a cridar al 0200 per veure com la iaia despenjava el telèfon i s’estava una estona dient: “Diga? Diga? Quién es?” Semblantment fotíem a la gossa col·locant-li dàtils i ametles al llom, esperant que se n’adonara i s’ho espolsara tot d’una. Corríem darrere dels gats i els furtàvem una cria que posàvem a viure dins d’un castell d’Exin. A Curro l’alimentàvem amb un comptagotes de llet i li posàvem a prop un auricular amb música clàssica. Quan dormia, tornàvem al rebost a veure el Tang caducat, o ens servíem gelats prohibits facilitats per la migdiada dels adults. Vam rebentar el camió de joguet que ens havia complagut de xiquets contra la paret del corral dels coloms, amb la esperada esbroncada de l’oncle.

Quan ens renyaven ens disminuïen. Asseguts a les escales que munten a la piscina, soltant sospirs durant hores, fins que arribava la iaia, la protectora amb una safata regeneradora d’orxata i fartons. Abans que es fera de nit voltàvem pels bancals i trobàvem botelles de vidre i altres coses que els cotxes llançaven des de la carretera, entre les quals una revista pornogràfica que contenia una ídola nueta anomenada La tuerta, convidadora a vessar les nostres baves i a gratar-nos el piu per sobre el pantaló.

Abans de sopar tiràvem de televisió i tot això que ens passava ja no ens ha tornat a passar.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Psicoaventura espaciotemporal

Un poble, dos pobles, quatre pobles. Passava hora i mitja i jo seguia mirant la foscor de les finestres, i el meu destí ja era lluny, i jo igual de feliç. Em va alertar la dona del telèfon: “Si, ya hatze una horra que hiemos pasado Nargotia, así que me faltarrán unos quinze miniutos”. Escalfor de galtes i tira cap a la porta. Un poble de mala mort, un treballador de mal somriure: A Nargòtia? Demà!

Primer pensament relaxa’t. Segon pensament tinc fam. Tercer pensament suïcida’t. Quart pensament a perdre el màxim de temps.

Caminar, caminar per un poble tirant a lleig amb pensament de captaire que vol arrecerar-se en qualsevol cantó havent sopat unes costelles recalfades i pa amb tomaca. —¿Olivas? —Sí. —¿Negrras? ¿Verrdes? —Em, verdes. Mala tria.

Caminar, caminar per llocs on no visca gent i així no em podran veure, podria fer-me un bivac amb els cartells electorals, podria agafar un taxi i pagar no-sé-quant, podria entrar en la casa enrunada.

Ninonino! Policia. Hola, què fas per aquí? No, és que, snif, snif, vinc de… Balancré, i el tren, jo volia a Nargòtia però el tren, sóc estudiant, no sé què faig per ací… Document d’identitat i la motxilla. No hauràs estat fent pintades per la zona? No. Segur? Segur. Seguríssim (però amb veu hiperinsegura). Doncs on vas? No ho sé, estic perdut. Llavors per què no et clavem a la presó i així dorms gratis? No, això últim no. Vine.

Tren. Shaca-shaca pi-piii(mai no he sentit un tren fer aquestos sorolls, altrament). Un filípic em deixa entrar en el tren que neteja, a canvi de res. Em pose totes les samarretes que porte a la bossa, tots els calcetins, caputxa i amb els calçotets no sé què fer. El meu mòbil s’acaba de morir.

Un ciclista amb un gos espera a fora combatent el fred amb arts marcials i jocs canins.

Els llums del tren encara són encesos.

La solitària figura encaputxada encara fa un parell de mots encreuats aprofitant la llum.

La llum se’n va i a dormir en un tren parat i a fosques. De matí el maquinista em pregunta What are you doing here?

dijous, 22 de novembre del 2012

Discoteca

Si no portes camisa i sabates et miren mal els del cos esculpit i intenten fer-te ensopegar. Si mires a terra, també. Si intentes ser simpàtic amb un desconegut (ja no desconeguda, perquè seria perillós) se’t retornarà la jugada amb estufits i cares llargues. Els homes pràcticament no riuen, només es mouen d’un costat a un altre com autòmats programats per col·locar-se bé el coll del polo cada vint segons. Els homes busquen. Brega o dona, brega o dona, si pot ser les dos, i si l’una és conseqüència de l’altra encara més, Pugna ergo domina, domina ergo pugna. Busca el més dèbil i  la més ben vestida. Odia les cançons de fa més de tres mesos i odia el local que les esvente. Les dones ballen, encà que siga. De vegades busquen, de vegades no. Si busquen troben i si no busquen han d’empaitar els galls dindis que han desplegat l’arsenal de músculs, músculs encartonats.

A l’eixida només queden homes infectant-se una mica més el cos i provant de barallar-se per qualsevol coseta o més aviat amb algun poqueta cosa que passe per allà. I després que caiga una bomba, per favor, Déu. Resaré.

dilluns, 5 de novembre del 2012

És mentida

La mentida com a pilota de neu no em va. Jo no conec la neu més que en les pel·lícules, en els viatges, els llibres o els videojocs. La mentida, en canvi, és la meua amiga més fidel. Un bon percentatge de la meua vida és una mentida que acabarà en mort, en plors d’alguns i en riures d’altres. Coneixeran la mentida que vaig ser, la mentida que sóc, i provaran de justificar-la com a bons mentiders. La mentida, de vegades, no s’ha de justificar. Simplement la dius, i la pilota de merda, perquè en realitat és això, merda compacta on s’hi adhereix més merda, es fa gran i esdevé un pes incontrolable en les nostres vides. La mentida per no ser rebutjat, la mentida per escapolir-se quan la veritat també serviria, la mentida per no dir que t’agrada cosir o perquè no tens més d’un llençol. Mentim per sentir-nos part d’un tot, per ser diferents al tot, per convèncer-nos a nosaltres mateixos, per ocultar les nostres passions més vívides o per no haver d’explicar-nos més del compte i no arribar a ser pesats. El del costat menteix per fer-se escoltar i es fa pesat, el de l’altra banda diu mentides per desmentir-se després, l’altre menteix per fer riure al mentider que es posa roba de mentida mentre escolten mentides tots plegats a la ràdiodiarivisió. És profund i tradicional, són les nostres arrels.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

De veres ho voldríem?

No li agrada aquest món, ni fer teatre cada vegada que va a escola, al metge o al teatre. No li agrada haver d’explicar-li a la mare el que ha fet durant el dia, ni dir-li què ha dinat. No li agrada aquest món ni l’autobús que l’arreplega prop de casa per dur-lo al col·legi. Tampoc no li agrada quan ha de tocar en l’audició de nadal només perquè els pares vegen que han fet bé d’invertir en classes de serpentó. Odia que el canvien de roba quan toca, ell només vol els seus calçotets d’Hèrcules i la samarreta de Pokémon. No li agrada que li pregunten si “te’n recordes de mi”, i menys haver de dir que sí quan és que no.

Li agrada, en canvi, xafar bassals i pujar-se als arbres i fer-se l’adormit perquè el porten del cotxe al llit. Menjar amb les mans, agafar sabaters, dir impermeambre o tentempieso. Furgar la bossa de la mare quan no el veu, pensar que l’estora del menjador és una illa o una barca. Dir mentides per quedar en bon lloc, pessigar el  braç propi o aliè per veure quant aguanta el dolor. Li encanta el pijama de Mickey per fer batalles de coixins i jugar a playmòbils després d’un bany amb ells. Demanar postres als restaurants és pràctica tan agradable com dibuixar monstres a una llibreta i posar-los noms, funcions i habilitats especials.

Tendim a veure la infància d’una manera idealitzada, i, de fet, el segon paràgraf podria allargar-se moltíssim si algú de vosaltres l’intenta amanir amb records propis. Però, i el primer? És que a cas els infants no tenen preocupacions? Són sempre tan feliços com els volem pintar? Sovint ens plantegem la idea de tornar a èpoques millors, al passat de la infància, dels jocs, la brutesa i la imaginació. Però el cert és que… Sí! Tots a ser xiquets!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

De compartir llibre

Te n’adones que t’has deixat el llibre a casa i que hui s’anava a llegir i treballar a classe. Res com compartir-lo amb la persona del costat.
Persona A s’ha portat el llibre i persona B no se l’ha portat. Decideixen firmar el contracte verbal de compartiment de llibres.
Persona A mana. Persona B acata. Persona A apunta, si vol, alguna cosa al llibre. Persona B sosté l’exemplar amb els dits, la mà o el colze si aquest es troba en desequilibri o en perill de tancar-se. Persona A és l’única autoritzada a passar de pàgina. Persona B ha de procurar no fer olor a aixella suada. Persona A, el mateix. Persona B ha de procurar no tapar amb els dits el fragment que s’està llegint. Persona A pot concedir uns segons a persona B per gratar-se el cap o apuntar quelcom a la llibreta, quedant el sosteniment del llibre en mans de persona A durant els esmentats segons. Persona B té el dret de disposar el llibre a una certa proximitat. Persona A decideix la distància entre el llibre, persona A i persona B. Persona B té el deure de dir per on s’està llegint si persona A es perd. Persona A no té aquest deure, però ho pot fer. Persona B  i persona A han d’evitar el contacte físic (peus i mans, sobretot). Persona B no pot desertar del contracte de compartiment de llibre. Persona A no pot defugir dels seus deures de manador. Persona B pot aclarir alguna qüestió a persona A sobre el que s’està llegint, però evitant la pedanteria, sempre intentant ser menys intel·ligent. Persona A no pot enamorar-se del seu subordinat. Persona B pot fer broma sense excessos. Persona A pot tractar mal persona B.
La confiança entre ambdues parts pot anul·lar bona part de les pautes, però no totes.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Llapis Jordi

L’altre dia vaig estar a Barcelona, a fer la visita que toca de tant en tant a la família, i com no, dissabte vam fer una passejadeta pels Encants. Després de passar-nos quasi una hora triant i movent llibres de piles inacabables, vam fer camí cap al que jo anomene “articles per a gent amb síndrome de Diògenes”. Evidentment, els que hi érem, el tenim. Amb set clàssics catalans a la bossa, ens endinsàrem en un nou laberint al descobert on persones de tota mena es capficaven en els objectius propis, negant-li el pas a la cortesia i a les persones.

Mon pare no feia més que gastar-se diners, i jo mirava; tot ho trobava o molt lleig o massa bonic com per preguntar-ne el preu. En una tauleta on una dona amb aires d’antipatia mirava l’infinit, vaig veure, entre plomes, encenedors malgirbats i rellotges de canell, una mena de tub de ferro, de color groc, on deia: Jordi.

L’agafe, encuriosit de veure el que amagava aquell nom en aquell tub, i veig que baix del nom hi ha una adreça: Lauria, 16 Barcelona. El tub, en destapar el que semblava un tap, resulta que a dins té un llapis. Un llapis encastat a la tapa, que en treure’l, es pot tornar a posar, i si el poses a la inversa, ja no és tan petit perquè el tub li fa de suport.DSCF1386

Total, que resulta que el llapis és d’una empresa, JORDI S.L., fundada en 1910 per Guillermo Jordi (atenció, que és cognom), dedicada a la comercialització de xapes perforades i accessoris per a la mineria. Des de fa uns 20 anys l’empresa ja no té les instal·lacions al carrer de Roger de Llúria i la gamma d’articles s’ha ampliat: xapes perforades, xapes repujades, metall deployé, pisos i entramats metàl·lics, teles i xarxes metàl·liques, cables d’acer, cadenes, accessoris per a cables-cadena i eslingues. I els llapis? No es troben en stock?

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Si ho escric, ja no ho puc dir

Quan se m’acudeix quelcom que em sembla divertit, còmic, que em fa riure tot i estar arrepapat en una butaca en soledat, sempre pense que estaria bé escriure-ho, perquè aquestes coses, per la rapidesa i el moviment a què la vida moderna ens ha conduït, s’acaben oblidant. Aleshores, una vegada preses notes, pense que un bon escrit sobre aquella anècdota, idea, o pensament imaginari (de fet, dins el meu cap solen ser imatges acompanyades d’una llegenda escrita) podria despertar un somriure en altres persones si, amb artificiositat, aconseguís bastir un bon fil d’acció, uns personatges, un espai ben descrit, i sobretot, un discurs encertat. Hauria de triar les millors paraules per contar-ho, com contar-ho, etc. etc. etc.

Però deixem-nos d’abstractes i provem de fer la prova. Hui se m’ha ocorregut una idea sobre mi mateix. La imatge que se m’ha aparegut no us la puc mostrar, però us en diré el peu: Que faig molt el Mr. Bean.
I doncs, quina imatge ha arribat a les vostres ments? Jo mateix hauria pogut escriure una entrada en aquest mateix blog que relatara l’experiència d’una persona que viu a cert lloc i que de vegades es comporta d’una manera despistada, exageradament teatral quan està sola, que gesticula i s’enfada amb objectes, intentant aparentar normalitat quan veu que algú la mira, etc. Ho hauria fet, creieu-me, però en un to distant, com si aquella persona no fóra jo, i li hauria posat un altre nom, potser fóra una dona i tot.

I dic jo, si hagués fet aquell escrit sobre Que faig molt el Mr. Bean, de veres m’haguera valgut la pena? No seria millor explicar-ho amb el verb, amb paraules sonores, de la manera que siga, de qualsevol manera? Si ho escric, ja no ho puc contar a la gent. Imagineu si em pose a contar-ho i resulta que algú ja ho ha llegit. És com els acudits que la gent ja sap! Tota la gràcia de la idea s’esvairia quan l’auditori pensés: “ah, clar, este tio està contant-nos coses que ha llegit, no coses que li passen, fotem el camp.”  O si, enmig de la contalla, algú em digués que això no és així, que m’he equivocat?Jo em pregunte: estaria traint-me a mi mateix, o a alguna cosa en concret?

Són idees, i hui calia disfressar d’alguna manera que faig molt el Mr.Bean.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Deies que no m’atreviria, però ací estic. Vaig arribar amb una maleta i una motxilla ben prompte. Havia dormit poc a l’autobús i em costava caminar, però a la fi vaig arribar a la caverna on m’esperava la gent que m’hi acollia. Em van assignar un estant de la nevera i un armariet de 50 x 50 x 50. No comparteixen ni la sal. Ni l’oli, quelcom tan imprescindible! Em va tocar comprar-ho tot de nou, i no hi havia cafetera. Així que el café espera a ser obert. Recorda’m que agafe la cafetera de casa o que en compre una.

Tres fembres que es dutxen massa vegades al dia i que dinen i sopen sense beure aigua a la vegada. I jo amb el got sempre ple. Portades a tot arreu, un veí estranger que posa unes gravacions de pràctica de conversa i un xiquet que crida Hola! Hola! per veure si algú li contesta.

Ací la gent parla com tu i com jo. Recordes que el del bar deia que parlaven diferent i que no els entendria? Doncs jo crec que sí que els entenc, i no he de fer tant d’esforç com em pensava. Alguns tenen un accent molt paregut als xics de Vinaròs que vàrem conéixer en aquell mateix bar.

Passege molt. Tinc les sabates eixes blaves foradades, i potser me’n compre un parell nou. He anat a classe dos dies ja. Ací, saps? Ací, la gent calla quan el professor parla, saps? No et pareix estrany? Supose que en la diferència radica la riquesa, però no acabe d’entendre perquè els companys no comenten el que ha passat en Gran Hermano o en la Noria el dia anterior mentre el professor intenta explicar les bases del dret romà.

Passa-ho bé per allà, i ja em contaràs com us van les coses sense mi.

dilluns, 10 de setembre del 2012

De la sort i el fàstic

Recorde que poc després d’aprendre a llegir algú va penjar un cartell que deia: Pisar una mierda no da suerte, da asco, amb tot de dibuixets, sobretot eixes ratlletes de pudor que solen eixir dels excrements  o quan dibuixaves un pobre, amb els seus descosits i pedaços de teles de colors, però sempre amb ratlletes d’olor, amb simples ratlletes sinestèsiques, abundants, sempre abundants.

Jo no entenia el cartell i li’l preguntava a la mestra. “És perquè se sol dir que tal i que qual i aleshores qui ho ha fet tal i qual”. Amb eixa informació em sobrava, perquè el tal i qual no l’havia sentit ni m’interessava en realitat. Pregunta-resposta sense assimilació. Algú tenia una raó per fer-ho, i les ratlletes de l’olor eren impressionants, no com les meues que eren massa rectes o massa corbades i no m’evocaven cap fragància pestilent, que era la morbositat de tot dibuix escatològic.

Com que acabava d’aprendre a llegir, tot ho llegia. Si anava en cotxe no tenia temps i m’havia d’esperar a la propera que passàrem. A una paret de l’escola llegia Dean x ¿------? i m’imaginava un nom que pogués encaixar en les ratlletes. Dean em semblava un nom estrany, però era un xic, era un dels majors, molt roïn que ens feia por a tots. Segurament el xic era bona persona, però ens feia por pel simple fet de ser major, de tindre cabell llarg i vestir de manera inapropiada als nostres costums o ullets innocents.

El cartell es va descolorir i per fi el vaig comprendre bé, però no acabava de comprendre el missatge del fons del pou, l’amagat entre les paraules que el vent s’emporta i res queda. Ho parlàrem entre els companys i decidírem que la idea principal era molt forta i que si volíem fer alguna cosa, l’havíem de fer abans que les coses no se n’anaren de mare. Podíem seguir les directrius o podíem posar-nos en contra del maleït cartell. Hi hagué un lleuger confrontament que desembocà en una fracció de l’alumnat en dos bàndols.

Pisar una mierda no da suerte, da asco. Recorde molt bé aquella frase que ho pogué canviar tot. Recorde la coentor de les ferides que em feien aquells xiquets del dimoni mentre corria, amb el cartró engrapat, esquinçant-lo, lluitant per aconseguir una glopada d’aire fresc, amb l’únic objectiu de desfer-lo en mil bocins, travessant la pista de futbol perseguit per una colla de rabiosos amb la samarreta xopa i els genolls negres com el carbó.

Ningú no va penjar més cartells explosius i les ratlletes de l’olor de la merda es van passar de moda durant una temporada.

dimecres, 29 d’agost del 2012

El que fèiem quan no miraves (re)

Quan ja érem una mica més grans, ens dedicàrem a altres coses per divertir-nos. Una tia, a més, havia buidat el rebost i ja no quedava res caducat. Els xiquets, ja amb collonets de pèl blanc, destorbàvem a la cuina. Així que ens traslladàrem al garatge, on es guardaven eines de tota mena, que tant servien per fer com per desfer.

Ens iniciàrem amb la manipulació de cossos d’Action Man i altres joguets articulats, sempre amb molt poc de compte i  un grapat de desfici. Canviàvem caps grans per caps petits,  les cames de dona per les d’home; intentàvem fer animals mitològics nous fent combinacions impossibles, aconseguint resultats, com a mínim, catastròfics: quasi mai aconseguíem que s’aguantaren els membres i havíem de recórrer al foc. Pensàvem que fonent una part i l’altra acabarien enganxant-se, però ens resultava tant divertit veure bombollejar el plàstic i la pudor, la pudor a cremat, que allò dels joguets ens va durar ben poc.

El foc, naturalment, va ser el nostre entreteniment d’aquella època. Vam trobar que es podia controlar, i que s’hi podien fer coses màgiques i perilloses alhora. Cremàvem de tot. Quan se’ns van acabar els joguets vam anar a per les fulles seques del bancal, draps bruts d’oli del garatge i fins i tot algun caragol sec. Fèiem servir 3 en 1 i altres productes que trobàvem per la casa per veure si eren inflamables, sempre amb una cassoleta vella plena d’aigua a la vora.

Fins que un dia el cosí va descobrir els corfolls d’unes palmeres datileres que semblaven vaixells i ens dedicàrem a posar-los a surar a l’aigua de la piscina. El problema era la manca de mariners, així que ens els vam haver de fer amb furgadents i molles de pa.

divendres, 20 de juliol del 2012

I aleshores vaig aprendre que els dibuixos animats, o que almenys bona part, no tenen aparell articulatori, i són les persones que hi ha al darrere les que transformen els simples bababababababa en paraules, oracions i històries sorprenents.

dissabte, 16 de juny del 2012

Fugere

El rialler de les orelles punxegudes mirava sempre a totes bandes. Mai als ulls. Semblava que no t’escoltava, el malparit, però estava atent a cada frase, a cada punt de debilitat en les paraules o en la veu, sí, sobretot en la veu. Portava eixa, eixa estúpida màscara de follet de pel·lícula de por, de què, de súper heroi, sí, la màscara el feia més fort. Més invisible, ell et veia la cara i tu no, tu només li mostraves les llàgrimes i la ràbia, els insults i els crits, i rebies a canvi una puta cara de follet somrient i un grapat de bufetades.

Veia la por, la observava, gaudia amb ella. Ell feia les preguntes. Tu les contestaves. Em plantejava tres personatges en situacions extremes: banquer que li ofereixen un pacte uns atracadors perquè els obri la caixa a canvi d’un 20%, xiquets que trenquen un article de col·leccionista d’un pare poc tolerant, un adolescent que mira com un altre rep una pallissa d’uns matons d’institut. Cercava alternatives. No, no volia solucions simples. No valia que el banquer diguera que no, aneu a un altre, sóc un home honrat; ni que el xiquet decidís amagar l’antigalla i fer com si, hola papa, ja ets ací, em contes un conte? L’adolescent tampoc podia lluitar contra tota una panda de pseudorapers… Si et preguntava, jo crec que era, era per sentir-se millor amb el passat. No sé que en va treure d’una resposta com la meua, però em va deixar seguir el meu camí… Em deixà a la carretera del sol, amarrat a la cadira amb quatre nucs nerviosos, on em vau trobar vosaltres.

Li vaig respondre que tots tres tenien una única opció.

dimarts, 12 de juny del 2012

Compte amb el compte

Per a tots aquells que feu ús de la potent xarxa social Facebook, hui han sortit unes declaracions de Mark Zuckerberg en què explicava el seu nou mètode de finançament a llarg termini.

Des de la caiguda de les accions de Facebook en les últimes setmanes, el creador de la xarxa social amb més trànsit del món ha decidit apel·lar als seus drets de propietat de dades personals per fer un dels projectes de major envergadura social dels últims anys. Zuckerberg ha fet un pacte amb diversos estudis cinematogràfics per portar avant la seua quimera: “es tracta que tot el món participe, per activa o per passiva, en la creació d’una macroficció basada en els perfils dels usuaris de la nostra xarxa social”. El que es proposa, tal com ha explicat durant les dues hores que ha durat la roda de premsa a l’estudi de 20th Century Fox (Los Ángeles), és “recopilar totes aquelles informacions de perfil dels usuaris per poder produir el nostre propòsit, que no és més que un producte cinematogràfic que encara no hem decidit”. Rupert Murdoch, principal accionista de News Corporation, ha estat l’encarregat de confirmar l’estabilitat de l’assumpte, però que encara “no se sap si fer una sèrie televisiva a escala mundial o una saga de pel·lícules conjuminada per infinites situacions, personatges i temes d’actualitat”.

Segons les dades aportades, no han faltat productores, actors, directors i guionistes nord-americans que aproven l’empresa que Zuckerberg i la 20th Century Fox han decidit començar. Tot i que encara no s’han donat noms concrets, s’ha deixat clar que es vol apostar en quelcom segur, així que no podem descartar la participació de noms amb prestigi i carreres consolidades.

La principal polèmica, no obstant això, ha girat al voltant de la manipulació de les dades personals dels usuaris de la xarxa social. Zuckerberg s’ha esforçat en aclarir que “les dades que recollim seran una simple inspiració, una mera font de recursos, no anem a fer la història de cap persona en concret. El personatge que isca serà fruit de moltes vivències arreu del món, i intentarem respectar en tot moment la intimitat de la gent.” Amb aquestes paraules s’ha donat per finalitzada l’exposició del projecte, que no coneixerem amb seguretat fins ben entrat el 2013.

divendres, 1 de juny del 2012

Primer document gràfic

L’embolcall em va salvar la vida aquell cop. Uns Chupa-chups s’havien esplaiat fent-me botar contra el terra i refregant-me pel fang, al compàs de La goma és l’enemic, la goma no és bona, visca el pal, per després clavar-me en la sala de tortura més temuda: el que els humans anomenen guarderia. Era una sala de colors vius, plena d’infants que cridaven, pintaven, jugaven, i sobretot, soltaven sucs de tota mena. Vaig notar-ne els salivals, amb la sort de la poca destresa d’aquell nen que se n’anà a buscar la cuidadora perquè l’ajudara amb el “calamel”, i, quan tornà, ja m’havia escapat.

Fou una experiència, he de dir-ho. Vaig témer per la vida, aquell dia, i em vaig haver d’amagar durant tres dies més a dintre d’una caseta on figurava que vivien uns ninots semblants a Mike, però més elaborats. Els joguets, no obstant això, es negaven a donar-me la informació que els demanava per a la fuga, així que vaig haver d’apanyar-me-les tot sol.

Finalment, pujat a la roda d’un carret mòbil per portar-hi infants, vaig aconseguir la llibertat. I no penseu que la sort se’m va gastar en aquella gesta, ja que al moment un nou personatge determinà el curs de les meues investigacions: era verd i roig, i representava una fruita, però era una llepolia.

Mentre recorríem la ciutat, conversàvem. Elogià la meua valentia quan li vaig fer saber les meues darreres aventures, i m’advertí que la ciutat era controlada pràcticament al complet pels “pals”, i que cap xiclet no tindria un tracte prioritari. Així, sembla que els Chupa-chups ara es feien dir pals, sense més. Frederic vivia als afores, amb dos companys. Ens presentàrem, i vaig quedar meravellat quan vaig mirar de prop aquella piruleta. Era blava!

—Francament, i pel que sé, vosté ha de ser una espècie en perill d’extinció!

Però l’altre company, que era una pastilleta de llima amb mel, m’aclarí que era muda, i així vaig comprovar que la natura de vegades no és tan sàvia, que dota els més xerraires amb una veu aguda i estrident i als més interessants els priva de capacitats bàsiques com l’aparell fonador.

Frederic també xerrava, d’una manera menys atacada i deixant una mica més de marge per a la resposta. Aprofitant l’avinentesa, m’hi vaig posar:

Frederic només era el propietari de la casa, una caixa de sabates on havia acollit aquells dos, quan un dia els va trobar que fugien d’uns pals rabiosos. Pel que em deia, la piruleta i la pastilla havien estat ostatges per saber certa informació que hauria perjudicat el bàndol dels Chupa-chups.

—Perdona, però la que sabia coses era ella! Jo només passava per allà, i em van agafar, i per poc no em fan el mateix… Tu saps, em vaig veure obligat a treure-la d’allà, a fugir, abans que no li tallaren el cap o alguna cosa! —Interrompia la pastilleta.

Els pals seguien buscant-los, així que em van convidar a anar-me’n. Ells ara eren una família amb tots els seus quefers i problemes, i un xiclet no faria més que crear-ne de nous. Em donaren una adreça del poble més proper. Els pals no em trobarien als pobles, “als pobles els xiclets tenen ben clar que són per ésser engolits i s’estan de guerres ni històries”. Abans d’anar-me’n, vaig demanar a la piruleta que em deixés fer-li un retrat.

dilluns, 28 de maig del 2012

Cul-turisme

La plaça està a parir. Persones de tota mena la travessen, amb problemes, de banda a banda. S’arremolinen al voltant del quadrilàter dels músics asseguts a cadires poc esponjoses, que miren les partitures als faristols de fermesa 2 en una escala de 0 a 10. La majoria de la gent escolta la música, no per voluntat, més aviat per circumstàncies de la vida, per casualitat, passava per ací i m’he trobat un concert d’una unió musical que ni sabia que existia. Escolten la música sense desatendre la seua màxima prioritat: eixir de la plaça. Els músics suen, és agost, porten ulleres de sol, fa calor, s’arromanguen les mànigues de la camisa. Alguns familiars i amics dels intèrprets, per descomptat les autoritats, seuen en cadires blanques de plàstic. Tots volen creuar, i la música, tot i que ara mateixa sona un forte d’una peça de Wagner, gairebé no se sent. A la plaça hi ha un bar que emet tot de dringar de copes, colps de cafeteres i crits de cambrer. Una dependenta fa girar la manovella per treure el tendal mentre uns individus parlen desaforadament sobre el preu d’una cartera de cuir. La música segueix sonant, ara un flautista fa un solo lent, relaxant; està nerviós però poca gent llevat dels que el coneixen poden parar-se a pensar com de nerviós pot trobar-se el xic ros que té a les mans un tub metàl·lic que fa sonar amb la boca d’una manera molt estranya. Sona una nota llarga—això és un calderó, pensa l’erudit— carregada de gong, i en el precís moment que la vibració s’ofega, un silenci diminutiu envaeix la plaça. La dependenta deixa de pegar-li voltes al tendal, els cambrers es giren amb la safata a les mans, els individus deixen de discutir, la gent que camina para en sec, i, ara sí, miren als músics, que fan cara de calor, i tots plegats es posen a aplaudir. El director va aixecant els solistes, i mentrestant, Mariano li diu a la dona, sense escatimar en veu:

Venga, Mercedes, aprovecha, aprovecha ahora, que se han parao todos!

dilluns, 14 de maig del 2012

El que fèiem quan no miraves

La visita al rebost no el va deixar igual. La iaia no tirava res. Infantesa en el Tang caducat. Uns cigrons de l’any de la picor. Sopa de polseta en sobre descolorit. El Tang? “Això no caduca, fill”, era la filosofia. Les iaies… Quan menys t’ho esperes et fan riure. Un humor, podríem dir-li etern, el de les iaies. Un humor que no entén de modes, ni d’americanismes, descontaminat de l’internet, dels vincles moderns. Pudorós, sense complexos, amb els seus límits; mai no sentiràs dir a la iaia dir paraulotes ni faltant al respecte a Marta del Castillo o a Madeleine. El Tang seguia allà, caducat del 90, un any abans de nàixer ell. Quaranta anys en el rebost, quasi res. Encara recorda l’acudit aquell del “segons com caiga”, o el de l’ase belitre que està baix la trona… Encara recorda quan la única diversió dels néts a casa de la iaia era entrar al rebost i trobar l’aliment més caducat. El Tang s’emportava el pato, sempre, i mai es cansaven de trobar-lo, allà arraconat. Tots tres albergaven l’esperança, algun dia, de poder trobar quelcom encara més caducat que el Tang de llima. Ben mirat, cap dels tres no desitjava reemplaçar eixe semi-déu de pols cítrica per cap altra espècia ni llegum caiguda en l’oblit, però seguien, seguien fent la pregunteta, amb veu de pardalet i quasi a cor, que per què no ho tirava ja, tot això. La iaia mai volia parlar-ne, però no s’enfadava. Els enviava a jugar amb la gossa, la mig revestien de dàtils canaris, la pobra estava vella…Després feien guerra de cítrics (i pinyes també) al bancal, i el més menut sempre tenia por de la reacció maternal en veure totes eixes taques. Després arribaven els pares, amb el consegüent berenar a la cuina, mentre el café es prenia al menjador amanit de converses serioses. Comprovat el Tang, cridaven per telèfon a algun número que havien sentit a la televisió amb alguna cançoneta o melodia apegalosa, i la bronca de l’oncle pel pagament de la factura. En efecte, eixe rebost amagava molt més… El Tang seguia impassible, obert el cartró, un sobre per a quatre. Berenaven ensaïmades o rosquilletes, orxata i fartons, tot amb la por de la caducitat, amb la mania eixa de mirar sempre la data, trapelles, buscant la ridiculització de la pobra iaia, infantils, els pares adoptaven la filosofia del “això no caduca”, per posar-se del seu costat, estos xiquets com són, en lloc d’ajudar, blablabla… El cas és que s’ho menjaven tot i encara repetien, la paella tan bona però per alguna estranya raó els cigrons duríssims.

—Mira, Llúcia, ací m’entretenia jo amb ton pare i el cosí. Buscàvem…

—He aconseguit l’estreleta, per fi! Iupi!M’han donat el súper saltador!

Podria ser que la màquina estiguera consumint-nos de tal manera? Quina era la fórmula? Quina era la fórmula de l’èxit de certes activitats? Podien conviure la individualitat de la màquina amb la col·lectivitat de la caducitat? Res no es podia fer, ara amb el café a la mà, parlant de coses serioses mentre els fills berenen.

—Mira, ala! Què és açò? Albert, corre, corre, mira lo que he trobat!

dimecres, 9 de maig del 2012

Aparaula’m

Xiular sempre m’ha agradat. Quan en vaig aprendre, en tercer de primària, ja em tiraven de classe per fer-ho. Però era involuntari!

No sé si coneixia la paraula abans d’aprendre a fer-ho, segurament sí, però la paraula ha acompanyat l’acte durant tots els anys. Saps xiular cap a dins? Doncs t’has tragat el pet! Cavaller xiulador, músic de quadra. Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny ben acomplit.

Però em cridava l’atenció sobretot quan, fent un aperitiu, arribava mon pare de fer qualsevol cosa i deia: ja t’ho has xiulat? No m’has deixat res! I havia d’omplir de nou el plat de cacauets, mentre xiulava un passacarrer de xirimita.

logoany

dilluns, 7 de maig del 2012

Tauró

No feia mala olor, aquell apartament. S’havien assegut a un sofà, tots tres, mentre esperaven que Tauró —així es feia dir— apareguera, potser, carregat de material. Els dos acompanyants de Carla —o millor dit, els qui l’havien portada fins allà— es miraven amb els ulls rojos, les mans als genolls i observant els artefactes estranys que hi havia escampats per estants, tauletes i vitrines. Carla també s’ho mirava, una mica més nerviosa que ells, però més atenta: per què serviria eixa mena de granoteta fluorescent de damunt la televisió? Que tampoc es quedava curta, tota envoltada de jocs de Playstation i de Wii, plens de pols, per descomptat. Els altres dos seguien esperant, un d’ells expulsant fum de vés-a-saber què, gairebé sense fixar-se en el teclat electrònic que s’albirava per la porta d’una habitació. Ja l’havia vist, la Carla, quan encara eren de peu, però ara que ja estaven subjectes a les cadenes d’un sofà, i més encara a les de la cortesia i el protocol, no podia agafar i aixecar-se, simplement per veure aquell teclat! Decidí, doncs, de pensar en com seria la persona que hi vivia, que els atendria en uns instants. Per la granoteta fluorescent, de seguida li va posar una edat compresa entre els vint i els trenta. Per descomptat, els videojocs animaven a corroborar-ho, polsosos, sí, però ja se sap, les drogues són així. Li posà els cabells llargs. No sabia per què, però ho intuïa. I segur que anava de negre, o d’algun color o combinació poc mirada. I potser…
Els companys giren el cap quan el veuen. Ells ja el coneixien, però. Tauró, cabell llarg, uns vint-i-sis anys. La roba còmoda, xandall blau marí. Porta una caixeta de fusta que col·loca damunt la tauleta per després començar a repartir el material. Carla es sorprèn de totes les substàncies que va traient, pacientment, de la caixa: rodones, en pols, planes, esnifades, per punxar-se, de contacte… Quan ja les ha tretes, encara es genera més al·lucinació quan desenfunda un llibre diminut de papiroflèxia de la butxaca.

dimarts, 27 de març del 2012

Les entrades (ara ja) publicades a Botzinades mentals

Jo vaig llançar un crit al vent. Un crit que clamava per l’obriment d’unes portes de pedra massissa a punt de ser tancades del tot. La brisa de la soledat i l’apatia les espentava, jo intentava detenir-les, no m’imaginava una vida amb els finestrals tapiats, no volia que m’enderrocaren la casa que m’havia costat un esforç relatiu de construir amb els meus dits. En un últim intent, a la desesperada, vaig llançar el crit, vaig clamar als déus, vaig dir «Súnion» i em vaig vestir tot de rosa, de rosa xiclet, de rosa-pell de dibuix de xiquet. Amb la força de la motivació, vaig estirar els músculs per espentar el dimoni de portalada que no cedia al pes de la il·lusió i les ganes. Vaig tornar a cridar amb més forces, la suor entrant-me a la boca mentre proferia eixe cant mal entonat, eixe esquinçament de les cordes vocals. Vaig aguantar dies fent pressió sobre la pedra nua, fins que em va entrar la fam i, com per art de màgia, un furgadents aparegué d’entre les branques fosques d’aquells arbres, amb un tros de pimentó torrat punxat, espera! Era un pimentó punxat amb una oliva! Els aliments es van perdre amb la saliva, i el furgadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se màgicament amb un queixal ronyós abans de tornar d’on havia aparegut. Uns dies més tard, ja sense fam però més avorrit i cansat que una ostra, arribà una mena de follet o de personatge baixet desconegut que em va entretenir durant hores, em contava històries desconegudes totalment per a mi, però que no sé com, semblava que les haguera viscudes en algun moment... De nou la soledat es va apoderar de la meua espenta aferrissada. Quan creia que els meus peus no anaven a aguantar fent força contrària al pes de la tàpia, quan començava a pensar en aturar la batalla, aparegué ella: qui li havia demanat opinió? Potser jo, sense adonar-me’n. “Creus que has construït una grandíssima merda? Doncs vas apanyat”; eh, sí, sí, li deia jo, però estic cansat d’empènyer la llosa! Me la va aguantar uns instants (la pedra), i mentre jo la mirava fer cara d’esforç útil, em vaig dedicar a practicar les meues manies. Abans d’anar, em va dir unes paraules màgiques per superar-ho tot, o almenys per desfogar-se: «Sí, sóc un injust, la vida ignorant i la gent incompresa! Cap europeu no sap apreciar el meu geni!». la pètria porta no la vaig abandonar, finalment. I en part va ser perquè en un espai de temps que ja ni recorde vaig rebre la visita d’un portador de gots, amb cara de gripau, malgirbat, que m’oferia un got de whisky triple. No sé si era un joc màgic el que em va proposar, però el vaig posar en pràctica amb la pedra: Gluc, gluc, mirant-la als ulls, als ulls gelats i porosos de la porta pesada maleïda, i quan menys m’ho esperava, vaig sentir un altre gluc-gluc i ell ja se n’anava, molt decidit a menjar-se allà mateix a qui es trobara! Més tard, una mena de persona amb un carro ple d’andròmines estranyes, amb pinta de viatjar molt, em va donar la clau de volta per poder empènyer més fort: quelcom innovador, sí, qualsevol mesura estúpida que causara furor, no importa a qui. A pesar del seu carret sospitós, sembla que no es va quedar a casa el dia que Déu va repartir els cervells, ans al contrari, sembla que després d’aquella revelació les meues robes van adquirir un tint encara més cridaner. La següent visita fou més reflexiva. “T’has tornat taciturn, Jordilet, descansa.” I es va posar a espentar mentre jo seia en les fulles humides del terra. “Si poguera contar-te el que he vist, si poguera dir-te només una part del futur que li espera al nostre món... El moment s’apropa; no bufa el vent, ni fa sol, ni hi ha nits de trons, ni neva... No fa fred ni calor. Açò se t’està fent monòton, uniforme i descolorit.  Només tindràs una oportunitat per pegar una última embranzida i la porta s’obrirà.” Mentre païsc les paraules desapareix. Li faig cas. Espente fort. La llosa es mou. He obert la porta! He entrat! Eureka! Visca! Per fi! Tot suat i tremolant de fred i de calor, m’assec davant del botzinador i romanc pensatiu durant una jornada. Tot el dia sens art, pense.

dimecres, 21 de març del 2012

D'ésser porc

Aquell dia ni tan sols sabia on estava. Havia sortit de la ciutat caminant per un camí de grava, tot i que un amic em deia: “Lluci, no vages per allí”, però vaig seguir. No volia obeir a res que no fos la meua intenció.
Em vaig trobar en un camp tot verd, bucòlic-pastoril-locus-amoenus, amb tot de flors i flaires desconegudes, menys l’olor dels porcs. Jeien tres marrans ben grassos en la gespa, tirant-se pets, segur, o és que no es rentaven. Quan ja estava més prop vaig advertir que es rebolcaven en un toll de fang fastigós, segurament mesclat amb excrements.
Si m’apropava, fugien. Els seguia, però cadascun anava cap a un lloc. Tres casetes, de diferents materials, els servien de refugi. Mai m’han caigut malament els porcs, però em feia ràbia que no volgueren conversar i es tancaren en les seues estúpides cases. Li vaig botar foc a la de palla, i a la de fusta també. Ara els porcs s’agafaven a les meues cames, tremolant. Sembla que no tenien ni idea de parlar. Ho vaig deixar córrer, no sense abans tombar-li la paret mestra a la casa de rajoles. Què s’havia cregut eixe porc tan llest? Sempre ha d’haver un llestet en tots els paisatges bonics? De seguida s’agafava a les meues cames, esporuguit. Els altres dos ja havien corregut cap al seu toll de fang.

dimarts, 13 de març del 2012

Un bes de pas de zebra

Un bes de pas de zebra, sí, això és el que necessitem.
Un bes amb la persona que, a les 8:56 de dilluns, sempre et trobes esperant en el mateix semàfor que tu, però al costat contrari. Primer potser et pot la pressa, desitjaries simplement intercanviar-t'hi per arribar abans al teu destí, i fer-li, de pas, el favor. Però no, la màgia apareix al mateix temps que el verd i el roig. O uns instants després, si m'apures.
Comences a creuar lentament perquè durant l'espera t'ha mirat, i tu l'has mirat. No tornareu a desprendre ones visuals fins que esteu a un centímetre l'un de l'altre, quan ja el rang de visió és tan reduït i, pel vostre moviment oposat, es redueix encara més. Però t'observa, t'esbrina, et fuig la mirada, la concentració ho es tot per passar un semàfor.
La pressa torna a apoderar-se de tu i te n'oblides fins al proper dilluns. Tornaràs a desitjar eixe bes de pas de zebra amb gust de galetes, de fruita fresca, de torrada amb oli i sal, de suc de poma, de roba posada a corre-cuita, de café mal pres, de pasta de dents, què collons haurà desdejunat tota esta gent?

dimecres, 7 de març del 2012

Les Falles i Benidorm. Què som?


El dia 28 de juny de 1972 es censava la Comissió Fallera en la Junta Central de València amb el nom de Falla Benidorm. 43 noms, tots ells homes, majors d’edat, una comissió d’un total de 250 persones. Pel març es plantaven els primers monuments, essent Fallera Major Angela Barceló i Fallera Major Infantil Maria José López Moncho. El monument major tenia com a lema “Viva el turismo”.
Hui no pense pegar-li canya a les falles de Benidorm, car no estan arrelades més que en la gent que en forma part, ara mateixa dividits en tres comissions, la Falla Rincón de Loix, la Falla Els Tolls i la Falla Benidorm. La gent que hi està sí que se sent fallera i “valenciana”, en el sentit de València, que és on realment es fan falles per tradició.
Hem de pensar que Benidorm, en la seua condició de ciutat del País Valencià amb cometes, cursiva i subratllat, és una vila, en definitiva, aïllada de la resta de pobles que sí que tenen una tradició pròpia i arrelada en els ciutadans. Vegem, per exemple, com un alteà celebra el mig any amb el major entusiasme o un viler el desembarcament.
Però clar, per què Benidorm està en cometes i en cursiva dins de la comarca, dins del País? Pel que tots esteu pensant. Des que es varen descobrir les platges, els bikinis, els hotels i, en efecte, el negoci, Benidorm va deixar de ser un poble. I els habitants es van fer tolerants.
Monument major
Amb tot i això, hem de fixar-nos en la imatge de la primera falla per veure com de beneficiós va ser el turisme per als ciutadans benidormers, i per a tants altres ciutadans de tantes altres ciutats que van deixar el negoci brut i pesat del cultiu, la pesca i la marina mercant per dedicar-se a exprimir el suc als estrangers i no tan estrangers. “Viva el turismo”, és clar, ningú no nega que el turisme era i és un miracle, un al·licient a les vides insulses de poble. La mateixa Leire Pajín, en el Saluda del llibre de Falles de 2011, deia: “Las Fallas de Benidorm son un reclamo más para conocer nuestra ciudad”, o l’alcalde Navarro hi proclama que les festes “con sus monumentos producen la admiración de sus visitantes”; la Fallera Major, Maria del Mar Chanzá, tampoc es queda curta: “Como no, invitar a todo el pueblo de Benidorm,  a la comarca, así como a los turistas que nos visitan”. Però el turisme porta una sèrie de dimonis, com aquest de les falles, que és el que menys crema. Parle, com abans, d’un augment de tolerància cap al visitant, cap al turista. La tolerància és bona, ajuda a obrir les ments, a veure les coses d’una altra manera, a aportar noves solucions a problemes mai plantejats; però també comporta una certa pèrdua d’identitat de poble una assimilació a costums no pròpies.
Dir que hom és de Benidorm es converteix de seguida, en l’actualitat, en una sèrie d’afirmacions com: “sóc de tot i de res”, “sóc valencià, espanyol, celebre les Falles, els Moros i Cristians, em relacione amb vells i estrangers, amb turistes de l’Estat, els diners han d’anar destinats al turisme i no a la cultura, m’agraden els gratacels i ací ningú no hi vivia abans de nàixer jo”. Exagerat, però així és com algunes persones ens veuen.
De fet, a Benidorm viu gent, la gent va a escola, treballa, dina, sopa, dorm. No només es dedica a fer miratges de festes d’altres pobles ni a sortir de festa tot el dia. A alguns de nosaltres ens molesta la imatge que té Benidorm, on els seus ciutadans són invisibles, no existeixen, som motiu de burla o de sorpresa. Quan algú et diu que és , per exemple, d’Alcoi, li parlaran dels Moros i Cristians; si és de València, de les Falles; si és de Xàtiva, li diran socarrat; d’Almassora, li cantaran la cançoneta “de Castelló a Almassora, xim-pum tracatrac”; d’Alacant, les Fogueres. Però què ens diuen quan diem que som de Benidorm? “Ah, rodejat de iaios i de guiris, ahí ho celebreu tot, no?”
És el meu primer escrit seriós sobre el tema, que pot donar molt de sí, s’evidencia la meua falta de rigor i ordre, però és que és molt trist el que ens passa.

dijous, 1 de març del 2012

Dir-ho

Un fantasma recorre la blogosfera, el fantasma de la deixadesa. Aquest fantasma va molt unit a la timidesa, a la falta d'inspiració, de seguretat i, sobretot, a la distracció o falta de temps. Ja he vist massa queixes, entre elles la meua, sobre esta malaltia, fantasma o com vulguem dir-ho. Què és el que passa? És que no som suficient forts per enfrontar-nos a l'imperialisme de les xarxes socials o, per aixina dir-ho, les xarxes socials fortes? És que no duem anys escrivint sobre assumptes que només ens interessen a nosaltres mateixos i com a molt a una desena més? És que no som feliços així, els blogaires? És que no aspirem a més? És clar que sí que aspirem a alguna cosa, però potser la fama no és l'única prioritat. I no és ni la primera.
Escriure. Escriure. Eixe és l'objectiu. La importància de les coses que escrigues radica en tu mateix. Si vols, escriu sobre política, escriu quelcom polèmic i de seguida la gent, amb un poc de difusió, et coneixerà. Escriu sobre coses del dia a dia i de seguida la gent, es sentirà identificada i riurà, i et coneixerà. Escriu sobre els teus sentiments i la gent dirà: "si que és sensible esta persona!" i et coneixerà. Fes còmics, aforismes, poesia, reflexions sense sentit, penja fotos de paisatges, relats polsosos de carpeta oblidada, ensenya a fer una manualitat, enllaça música, grava't a tu mateix parlant, copia de viquipèdia, descriu la sensació que s'experimenta quan et cau una gota de llima a l'ull, i la gent [...] i et coneixeran.
Eixe és el misteri. Tindre quelcom. Saber o no saber dir-ho. Dir-ho, en definitiva, trobar la manera de dir-ho i fer-ho efectiu. Ara, el temps és una altra cosa.
Aprén a enllaçar, és útil.

divendres, 17 de febrer del 2012

Tanque el blog

Cada vegada em sembla més trist tindre un blog i que ningú em faça cas. No sé si és culpa dels motors més potents de la xarxa amb els quals açò no pot competir o, simplement, que el parxís se'm dóna millor que l'escriptura pública. Ho he intentat tot. Només em queden dues opcions abans de cremar el vaixell: o bé la súplica, o bé l'insult.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Entre elits i contradiccions


Dies després m’haure d’organitzar amb tant de paper—, vaig caure per un forat perfectament redó, per on hauria cabut un ésser humà sense problemes. És hui que us contaré que, després de navegar per aigües tèrboles durant un temps sense poder fer res al respecte, vaig notar que una força m’espentava cap a terra ferma.
Un animal —o almenys era viu— m’havia agafat amb els braços robustos, i em diposità suaument a la vora d’eixe riu turbulent subterrani. Tot i que vaig intentar establir conversa amb l’animal —que cada vegada em semblava més un humà en miniatura—, no va respondre a l’interrogatori bàsic a què el vaig sotmetre. Entre passadissos em va deixar en una cambra un poc més il·luminada, i allà li vaig veure la cara, el cos ben delimitat i les extremitats semiarticulades amb les quals m’havia salvat, potser, d’un final poc aromàtic.
De sobte, una veu gran, que no provenia d’aquell ésser amb cara i tot, em va preguntar el nom i d’on venia. Qüestionari més bàsic encara que el que jo acabava de fer, que no cal dir que vaig contestar correctament i em vaig enganxar a parlar més del compte sense que ningú m’ho hagués demanat. Mentre contava a les ombres de les parets humides el meu propòsit de fer unes memòries, de viatjar arreu del món per descobrir... Em vaig quedar de pedra en veure quatre figures altes i primes, de color negre, envoltades totes elles amb el seu corresponent embolcall de plàstic —transparent, és clar— que em miraven fixament i sense parlar. Què hauríeu fet vosaltres, xiclets del món, en la meua situació? Segurament seguir parlant.
I això vaig fer, ara amb comentaris enginyosos d’aquells que et surten per la por, ara emfasitzant en el fet aquell de la guerra de les llepolies, sense posicionar-m’hi gaire... Però em van tallar tots quatre parlant alhora; tenien tantes ganes de parlar com jo:
«Som regalíssies, som llepolies com tu. Malgrat això, a molts xiquets no els agrada el nostre sabor, i els humans s’entesten en què la llaminadura és per a xiquets. El nostre gust, la nostra aroma és millor que això: nosaltres creiem en la subordinació de les llepolies a l’ésser humà, però n’odiem profundament les cries, malcriades i intolerants.»
«De fet, el que creiem més convenient és que l’ús de les llepolies estiga prohibit a totes les cries d’humà en la Terra. Perquè els adults saben apreciar millor els sabors que no els infants, i nosaltres...»
Ara vaig ser jo qui els vaig tallar: què entenien per adults? Com sabien que a cap xiquet li agrada el seu gust? La resposta, o la justificació, vingué de seguida. A tots quatre els havia posseït un xiquet per qui es van sentir traïts en tirar-los per un forat similar al que, feia uns minuts, m’hi havia ficat jo. Ironies de la vida. I encara hi havia més, tot i que ara només parlava un:
«Mira, les llepolies estan destinades als xiquets, per al seu entreteniment, per al seu plaer i diversió. Però, què passa amb els adults? No tenen també eixe dret a gaudir dels nostres serveis? Ací tenim la prova.»
I deixà pas a la criatura que m’havia salvat, la dels braços musculosos.
«Açò és una figureta, una sorpresa, un regalet extret d’un ou Kinder de xocolata. No és com nosaltres; no té sabor, no fa olor ni es pot menjar. A canvi, té una forma més precisa i pot moure els braços. Llavors, sabent que este joguet, com precisament hem descobert que es diu, va destinat als xiquets exclusivament, com és que no té sabor ni olor? Que et sembla, xiclet? No has canviat d’opinió? No creus que els xiquets t’engoleixen sense tastar-te? No creus que un infant no dubtarà a soterrar-te en un formiguer perquè les formigues et devoren lentament? No, no, els joguets són per als xiquets, i els xiclets per als adults. La xocolata és una altra història. Els joguets tenen el que nosaltres no tenim, i és una característica que només agrada a la canalla. El sabor és una cosa superior, no és la mel per a la boca de l’ase, que diuen els humans. Per tant, nosaltres i moltes regalíssies conegudes que viuen prop i lluny, lluitarem per defensar això. T’has fixat que Mike no parla? Una altra raó per la qual hauríem de considerar-nos superiors.»
Així que els humans, ells mateixos, no havien sabut desxifrar una cosa tan clara com la que em presentaven estes regalíssies elitistes? Vaig haver de firmar una petició de recolzament que em van oferir, tot i que no les tenia totes. A canvi de la meua acceptació van dir al seu esclau joguet que em tornara a pujar a la superfície. I així, entre elits i contradiccions, vaig seguir el meu camí.

dimarts, 31 de gener del 2012

Decepció

Tot està perdut quan els roïns serveixen d'exemple i els bons de burla.


Açò  no és cap invent d'ara. Esta frase se li atribueix a Demòcrit, un dels primers filòsofs de l'antiga Grècia.

Després de 3000 anys, en les escales d'entrada d'una biblioteca, on la gent descansa dels imbuïments de coneixement, passa una moto amb dos cretins que tiren una llanda de refresc a una xica que llig un llibre.

Després de 3000 anys, dos estudiants prenen tranquil·lament una cervesa en una terrassa mentre repassen els continguts d'un examen, quan passa un ramat de bèsties—cretins— que no s'oblida de pixar en els llibres.

Després de 3000 anys, un jurat popular pixa i tira una llanda de refresc a la closca dels valencians.

Per cert, encara esteu a temps d'enviar-me el que ja sabeu.

dissabte, 28 de gener del 2012

Ànims!

Recorde a tots aquells que hagen acabat els examens o que vulguen gaudir d'una experiència poc arriscada, que el meu correu electrònic segueix esperant les vostres continuacions a les entrades proposades en anteriors capítols de Botzinades mentals. Només n'he rebut una, molt creativa, per cert, però espere seguir gaudint de les vostres col·laboracions fins que els 8 inicis (inclòs el que està en blanc) siguen per fi acabats. No gosaré publicar res que no siga relacionat amb aquest tema, amb la conseqüència indefugible que els meus possibles lectors mai no arribaran a  llegir-me i no els canviaré definitivament la vida (és a dir, no intentaran fer el que no puguen per no ser com jo no sóc). Tanmateix, he de dir-vos que podeu repetir un principi que ja haja estat escollit, a risc de provocar al literat anterior a vosaltres (l'organització s'abstindrà de posicionaments teoremàtics, simplement serà afalagadora amb tots).


Digueu no a l'amputació! Diguem no als escrits a mitges i als (pseudo)escriptors que provoquen tals situacions! Estic pensant en donar un premi i tot, en metàl·lic... I ací hauria de recórrer a una emoticona per fer-vos canviar d'opinió. Però no, confie en vosaltres i sóc prou contrari al seu ús.

dissabte, 21 de gener del 2012

Les entrades mai publicades a Botzinades mentals


La falta d'inspiració, de valentia o de ganes—veges tu la valentia que fa falta— van fer que un conjunt d'entrades quedaren inacabades. Les vaig trobar fa uns dies i m'he decidit ara a llançar-les a la llum, amb la vostra ajuda. Vosaltres, lectors, que segurament ara esteu molt ocupats amb els vostres exàmens, treballs i classes, no vos caracteritzeu precisament per l'excessiva participació (he d'admetre, però, que els continguts tractats rara vegada necessiten cap matís ni opinió). I com que ja fa anys que desitge una interacció amb el "públic"—si és que se li pot denominar així—, he decidit penjar aquestos inicis que he trobat a la carpeta d'esborranys del blog.

M'he passat dos dies sense dormir, intentant esbrinar quina era la idea principal que jo tenia per a aquestes infelices. Però la pedra era molt gran, i he desistit, tant d'esbrinar-ho, com de continuar amb una idea fresca i nova. Per això, vos propose un repte, aprofitant el quart aniversari del blog(que, tanmateix, no en sé el dia exacte del naixement).

És ben senzill: només heu de continuar algun d'aquestos principis, embrions d'entrada, germens de botzinada, espurnes de text semi-literari. La gràcia està en el fet que vos burleu una mica de la meua manera d'escriure, que exagereu a l'hora de narrar els fets o el que siga que vulgueu explicar. També podeu no burlar-vos, o escriure a la vostra manera. Busqueu-vos la vida per fer-me'ls arribar. Els texts escapçats són els següents:

1. —Escolta, t'he de dir una cosa... —Escup la dona amb fum de cigarret.

—Quina, meleta?

—T'he sigut infidel en somnis.

—Amb qui? —L’home no s'immuta massa

—Te’n recordes de

[...]

2. Ho he perdut tot? Potser sí...

[...]

3. Fa temps que no plou...

[...]

4. Fa temps que no plou... I això

[...]

5. Hi havia una vegada un fugadents que vivia en un pot de plàstic. Un dia el van agafar dels peus i

[...]

6. El joc de deixar el got.

[...]

7. (entrada sin título)

[...]

8. Ser europeu implica

[...]

9. Quan dius bon nadal, et refereixes al dia de Nadal i als seus circumdies, veritat? Més o menys des del 24 fins el 31; o fins al 6, segons vulgues.



Gràcies per la participació. Les bases són poc fermes, espere que això enlaire la vostra creativitat. Ah! No cal dir que les millors—o les úniques— seran publicades ací!

dissabte, 14 de gener del 2012

El nostre company

5 de la vesprada, Facultat de Filologia.
Ens trobem a la sala de lectura de la facultat, una habitació de taules i cadires on s'arreceren els estudiants per preparar els exàmens. Fora d'idealitzacions sobre l'intel·lectualisme i el goig universitari, fa tanta calor que si per casualitat el Dimoni apareguera per allà, montaria una sucursal amb entrada bescanviable per crèdits de lliure elecció. Els estudiants, que no són pocs, ja s'han llevat els abrics, les bufandes, els guants i els jerseis, i ara malden per respirar aire pur. Alguns ixen fora de la sala i s'asseuen en un banc per poder omplir els pulmons de flaire descarregada de neguit, i les xiques llueixen escots i tirants sense prejudicis estacionals.
Dues gotes de suor cauen per les ulleres del nostre company, i mira per damunt de la pantalla del portàtil cap a les finestres. Desitja que algú, algú intel·ligent, s'alce sense cap mirament i les òbriga del tot.
Ho faré jo, i tots m'aplaudiran.
Llavors entra la típica persona "tirá pa'lante", obrint la porta sense cap mirament, arrossegant tot de bosses de Zara i de no-sé-on, fent tot de sorolls de frec de cames i de carpetes contactant amb la roba. Per a més inri, duu tacons. El nostre company, com tots els de la sala, la mira, la tem, l'odia, l'estima.
Persones així són les que mouen el món.
Aleshores espera que la "tirá pa'lante" prenga seient, curiosament un que portava tot el matí amb unes fulles escampades conjuminades amb uns retoladors i unes ulleres de pasta. Sense deixar de fer soroll, s'asseu, i de seguida se li endevina un rictus provocat per la calor. El nostre company l'observa des de l'amor, des de l'admiració,
Ella obrirà la finestra, segur.
Però ara ha sonat un mòbil, i és de la xica dels tacons. El pitjor de tot és que no l'ha silenciat, sinó que s'ha posat a parlar indiferent als ulls que té clavats a totes les parts del seu cos, sobretot als llavis molsuts que deixen escapar paraules incoherents que semblen escapades d'una serp.
Fa les esses com una puta serp, la molt pija. Puta
De l'amor a l'odi, el nostre company decideix matar dos pardals d'un tir. Sent que la sala el mira ara a ell, esperant un heroi. Sense adonar-se'n, s'ha alçat i s'ha posat a caminar cap a la finestra, que dóna la casualitat que es troba just al darrere de la pija-tirá'palante-dels-tacons-d'agulla.
Maleïda puta, ara veuràs.
I la cara se li ha tornat roja de la calor i de la vergonya i de la pija que se l'ha quedat mirant. Ell s'ha quedat parat. En eixe precís instant, un "tirao pa'lante" ha entrat a la sala tot carregat de bosses, obrint la porta i tancant-la d'una revolada, sense miraments. I el pitjor de tot: duu soles de goma que omplin la sala d'un nyigo-nyigo insuportable. Deixa els estris a la taula del nostre company, s'apropa cap a la finestra espentant-lo  cap a un costat i la obri. La dels tacons solta la Blackberry entre onades de vent que li esbullen els cabells a càmera lenta, mentre s'apropa al xic i li planta un bes amb llengua
al puto maleït trenca-guitarres del pijo de merda que m'ha fotut la vesprada i ara no podré estudiar, jo me'n vaig d'ací que crec que m'he pixat damunt i a més m'han furtat el lloc, demà tornaré i cridaré quan estiguen tots en silenci ja veureu, ja, ja veureu ninoninoninoooo, això es el que cridaré.
El nostre company, pobre imbècil. El món és així de cru.