Bueeeno (badalls sonant)… Crec que acabe de parir una entrada desficaciada. Un bloguer d’un altre planeta m’ha fet reflexionar sobre els desficacis. Un desficaci és una cosa feta o dita fora de propòsits, contra la raó.
Podríem debatre, llavors, que una entrada blogueril és desficaciada quan:
-Descriu, explica, narra, […] o mostra fets, accions, personatges, espais, situacions desficaciades. O siga que el desficaciat és la cosa explicada, el contingut.
-És desficaciada en la forma. En la forma, en el sentit que juga amb les possibilitats tècniques del processador de textos, inverteix o canvia l’ordre de les coses i les pròpies coses, no sé si em convenç açò de la forma.
En qualsevol cas, el que és imprescindible és que us deixeu emportar. No estem ací per a teoritzar sobre quines coses són desficaciades i quines no. Mentida, sí que estem per a això. Clar que ho estem, perquè sense la reflexió prèvia un no pot endinsar-se en el món dels desficacis. Però clar, cadascun tindrà el seu concepte d’entrada desficaciada, i això és lo bonico de vore! Així que, si creieu que no esteu suficientment capacitats o no enteneu de què va la cosa, animeu-vos simplement, feu quatre ratllahos en un tovalló de bar i envieu-m’ho per correu. Té, a cas, açò, pinta de ser seriós?
No penseu que açò era l’entrada, baixeu un poquet i la trobareu. Tampoc sé si és un bon exemple.
Un home que es pinta la cara amb un retolador. El gos el mira i li intenta dir que això que fa no està bé, que pintar-se la cara amb un retolador no és propi de gent adulta i menys encara d’artistes, perquè no pots veure precisament el que pintes, però no pot: només fa guau-guau. I ho intenta fins que li ha quedat la cara blava i la tinta ja no es queda en la pell sinó la pell en la tinta.
La dona se’l mira, des del camió dels gelats.
Un clip es desenganxa del que sostenia i fa que el gos, que té un aparell sensitiu més desenvolupat que l’humà del retolador, gire el cap un segon abans que ell per veure com la seua samarreta blanca impol·luta cau damunt d’una bola gegant de pelussa. Sona un Whuufff (i no és el gos lladrant, perquè els gossos fan guau) de cosa blaneta caient sobre cosa blaneta que s’expandeix.
El camió dels gelats se’l mira, des de la dona.
L’home es posa a lladrar i adverteix al gos que pintar-se la cara amb un retolador blau no és d’artista, perquè el blau no és un color de moda ni bonic. Ara el gos l’entén, però no li sap contestar, perquè el fet que l’home sàpiga fer, per pura imitació, els sons que fan els gossos, no vol dir que estiga dient res. O siga que no l’entén. O siga que… L’home en realitat només fa sorolls, però pensa.
El mira se’l camiona, des del gelat de dona (triturada?).
Ara és el gos que intenta parlar en humà i ho aconsegueix, però li ix accent del sud del món i com que només està lladrant l’home li pega un xut afectiu als morros. Es renta la cara i agafa un altre color (quan se la renta, el color de la seua cara agafa un altre color, o siga, agafa el color original de la seua pell; no és que haja agafat un altre retolador d’un altre color per a seguir pintant-se amb el nou color que ha agafat). El gos es llepa la ferida.
El gelat era de fècula d’arròs i no servia per a emplastrar parets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada