Recurrències

dimarts, 18 de desembre del 2012

!

Hui t’has de gitar net, net de tot pensament que puga interferir en el transcurs dels somnis blancs i paradisíacs, per això has d’abocar tota la merda que portes al cap a un contenidor perfumat. Però per molt que buides l’únic que fas és omplir-te.

:( :)

T’alces un altre dia i et fan acabar de creure que estàs boig. I de fet ho estàs, com tots els altres, però tu ja ho tens assumit i qualsevol dia el sol sortirà per l’altra banda i vindran a buscar-me els meus vertaders pares els alienígenes. Ells només volen remirar-te i reafirmar-se en la seua cruesa, en la seua simplicitat, creu-me, a tu també t’ho fan, i aleshores arriben les guerres que recitem de carrereta com si no foren més que paraules quan en realitat hi va haver molts bojos implicats.

:) :(

T’alces de matí pensant-te un tot diferent perquè somrius a bondó i fas més gestos amb les pinces però segueixes tenint el mateix cor podrit i arrogant desagraït de sempre, i en el moment en què te n’adones pares de somriure i de fer gestos i encetes de nou l’odi al món. Tanca’m en una urna insonora de vidre i deixa’m pansir-me lentament mentre veig el teu egoisme amerar les neurones de les persones i explota, tot de borumballes als meus ulls just abans d’anar-me’n a cloure els forats, és el meu punt màxim de repugnància angelical de llençols perimètrics de pau i menfotisme. Ni una puta ganyota ni somriure, pura maquinària, el moment ideal per a escriure.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Calfada de cap

[A les pel·lícules el dolent té unes motivacions ben clares que el porten a fer el que fa.]

 

 

Un xiquet camina sol pel pati de l’escola, juga a ser un superheroi, i es caga damunt. Plora perquè li apareix un sentiment (a banda de l’altra cosa que li ha aparegut), una sensació contraposada: ho diria perquè l’ajudaren, el canviaren, li donaren una solució al problema pudent i no ho diria per no molestar, perquè no es rigueren d’ell, perquè no li posaren uns pantalons grocs de la filla del conserge.

La cuidadora es caga en tot quan el veu plorant recolzat a una columna gratant-se intermitentment les anques, però també es debat entre dos sentiments, sensacions contraposades: l’ajudaria perquè li vol fer el favor, li fa pena (i pudor) i vol ser solidària amb ell. A més, és la seua faena. No ho faria per no tacar-se les mans de sang (v.g. merda resseca), per poder-se fumar el cigarret tranquil·la mentre un altre es dedica a descobrir un pastís amagat amb forma d’hamburgueseta encara calenta dins d’uns calçotets tan xops que han trascolat la marronor al xandall del xiquet.

Efectivament, pantalons grocs. Efectivament, hi-hi-hi, ha-ha-ha.

Igual que la merda filtrada des dels calçotets al pantaló podem traspuar els pensaments d’un xiquet a un xicot.

 

 

 

[I aleshores arriba l’heroi i li escapça els plans.]

divendres, 7 de desembre del 2012

Noves perspectives

Gràcies a Boomer que em vaig salvar! Van ser dies intensos els de la gran ciutat, i encara ho foren més els del traspàs cap a la ruralia. Quan no feia un vent que tombava branques i escampava la pols del camí, feia una xafogor insuportable, capaç de convertir un cigarret de xocolata en un bassalet parlant —ja en vaig conéixer un que no va fer cas de la tradició arrelada de no¨visitar països extremadament càlids.

Un món a banda, el dels cigarrets de xocolata. Pobres, ja em salvaren un dia i no n’he tornat a veure cap. Mentre jo caminava cap al poble on m’enviaren els refugiats aquells, la cançó del caminant i altres del cançoner popular cigarretaire em venien que ni apegades. M’arrecerava entre els matolls si hi veia alguna fera o humà, caminava de dia i dormia de nit, fins que vaig arribar a un poble que, tal com me l’havien pintat des de la ciutat, i jo que venia d’allà, doncs era petit. Però als meus ulls —penseu en la proporció dels edificis humans— tot seguia sent immens.

Era un poble amb prou activitat de llepolies perdudes, rodamóns del temps en què els humans només eren paraules llançades al vol, propícies a la riallada dels escèptics i a la tremolor dels crèduls. Parlant amb uns i altres —dos caramels de carrossa, una boleta picant i un xiclet a punt d’assecar-se— vaig arribar a la conclusió que el millor era anar al temple dels humans.

Arribat a l’església, després d’estar a punt d’endinsar-me en un local ple de persones fent gatzara, tots observant una pantalla, em va atendre un dels personatges més peculiars que he conegut en els meus viatges.

Era rosa per fora i blanca per dins, i es feia dir Marshy. Tova com ningú, s’encarregava de donar allotjament a viatjants i a dropos en l’església del poble. Em va contar que hi havia llarga tradició caritativa en aquella església, i que ella n’era la màxima responsable. Feia lloc als qui volien passar la nit i guaria els malalts lleus. La condició fronterera i la presència d’un port marítim feien d’obligada visita aquell poble.

—El problema —em deia— és que últimament han anat apareixent exiliats, restes de batallons fragmentats, famílies completes que fugen dels problemes de la ciutat, allò de la guerra… No hi tindràs res a veure, tu, no?

Aclarit el tema de la meua neutralitat, ens vam atracar a un lloc més íntim, on jeia una de la raça de Marshy, sa germana Mally. Eren núvols dolços, una llepolia tova, agradable, tal vegada neutra, però amb una característica important: si la cremes, es fa més bona. De fet, Mally tenia un tros encongit i ennegrit, causa probable de la inseguretat i sobrietat que li emanaven.

Em van donar un raconet per descansar del meu llarg viatge, propet d’un rajol vermell que roncava profundament. Com que no podia dormir, vaig elaborar un projecte d’actuació per als dies següents.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Transcendències

Em ve de gust escriure. De què? No ho sé. Quantes persones hauran fet aquesta reflexió al llarg de la història del nostre món, i dels altres mons… Qui s’estarà sentint com jo ara? Qui estarà assegut cara a la pantalla pensant en les matèries més obscures de la vida, com per exemple, les relacions entre humans? Saber-ho tot és el pressupòsit. No saber res és la realitat. Sembla que quan formes part d’un grup ja ho has de saber tot sobre les persones que el formen. I ells tot sobre tu. Ets no sé qui, de no sé on i vesteixes d’esta manera, i per tant, ets això. Som el que ens fan. Però som el que ens fem, també. Si hui no haguera portat una bufanda excessivament llarga potser aquella rossa no s’haguera fixat en mi. La qüestió no era la bufanda de colorins, era el xandall mostós.

Faria una poesia dedicada a la persona més bella i  simpàtica del món, però no em porte bé amb ella. No em (com)porte bé amb ella, la tracte molt malament, no li faig poesies i se m’enfada. Tan guapa i simpàtica, que em sembla robòtica i no m’agrada.

Sempre he desitjat ser un robot, i està mal dir-ho perquè no se’m complirà, però sempre demanava eixe desig en les ocasions d’estrella fugaç, aniversaris o nits de Sant Joan. Fabricar, caminar, obeir a l’amo. Però quin robot voldria ser jo? Un robot gegant rebenta-tot, potser? Un robot capaç d’arreglar els problemes de la gent? Un robot amb memòria infinita? Etcètera i m’estalviaré ser políticament incorrecte.

Més tard he desitjat que els humans fórem tots robots, que no ens haguérem de preocupar per totes aquestes coses que no ens deixen dormir. Què soparé? AAh, sóc un robot, fora problema. Com em dirigiré a la fornera per dir-li que vull una barra de pa? Em dirà que estic molt fadrí? Em preguntarà com està ma mare? Em dirà que fa molt mal oratge? Se siente, sóc un robot, i ella també, paga i calla.

El problema vindria amb el romanticisme robòtic: “Un dia vàrem tindre sentiments, reivindiquem-los”, i tots es posarien a imitar el plor, el riure, el neguit, l’enuig.

diumenge, 2 de desembre del 2012

El que fèiem quan no miraves [m]

Més tard ens vam dedicar a cridar al 0200 per veure com la iaia despenjava el telèfon i s’estava una estona dient: “Diga? Diga? Quién es?” Semblantment fotíem a la gossa col·locant-li dàtils i ametles al llom, esperant que se n’adonara i s’ho espolsara tot d’una. Corríem darrere dels gats i els furtàvem una cria que posàvem a viure dins d’un castell d’Exin. A Curro l’alimentàvem amb un comptagotes de llet i li posàvem a prop un auricular amb música clàssica. Quan dormia, tornàvem al rebost a veure el Tang caducat, o ens servíem gelats prohibits facilitats per la migdiada dels adults. Vam rebentar el camió de joguet que ens havia complagut de xiquets contra la paret del corral dels coloms, amb la esperada esbroncada de l’oncle.

Quan ens renyaven ens disminuïen. Asseguts a les escales que munten a la piscina, soltant sospirs durant hores, fins que arribava la iaia, la protectora amb una safata regeneradora d’orxata i fartons. Abans que es fera de nit voltàvem pels bancals i trobàvem botelles de vidre i altres coses que els cotxes llançaven des de la carretera, entre les quals una revista pornogràfica que contenia una ídola nueta anomenada La tuerta, convidadora a vessar les nostres baves i a gratar-nos el piu per sobre el pantaló.

Abans de sopar tiràvem de televisió i tot això que ens passava ja no ens ha tornat a passar.