Recurrències

dimarts, 31 de gener del 2012

Decepció

Tot està perdut quan els roïns serveixen d'exemple i els bons de burla.


Açò  no és cap invent d'ara. Esta frase se li atribueix a Demòcrit, un dels primers filòsofs de l'antiga Grècia.

Després de 3000 anys, en les escales d'entrada d'una biblioteca, on la gent descansa dels imbuïments de coneixement, passa una moto amb dos cretins que tiren una llanda de refresc a una xica que llig un llibre.

Després de 3000 anys, dos estudiants prenen tranquil·lament una cervesa en una terrassa mentre repassen els continguts d'un examen, quan passa un ramat de bèsties—cretins— que no s'oblida de pixar en els llibres.

Després de 3000 anys, un jurat popular pixa i tira una llanda de refresc a la closca dels valencians.

Per cert, encara esteu a temps d'enviar-me el que ja sabeu.

dissabte, 28 de gener del 2012

Ànims!

Recorde a tots aquells que hagen acabat els examens o que vulguen gaudir d'una experiència poc arriscada, que el meu correu electrònic segueix esperant les vostres continuacions a les entrades proposades en anteriors capítols de Botzinades mentals. Només n'he rebut una, molt creativa, per cert, però espere seguir gaudint de les vostres col·laboracions fins que els 8 inicis (inclòs el que està en blanc) siguen per fi acabats. No gosaré publicar res que no siga relacionat amb aquest tema, amb la conseqüència indefugible que els meus possibles lectors mai no arribaran a  llegir-me i no els canviaré definitivament la vida (és a dir, no intentaran fer el que no puguen per no ser com jo no sóc). Tanmateix, he de dir-vos que podeu repetir un principi que ja haja estat escollit, a risc de provocar al literat anterior a vosaltres (l'organització s'abstindrà de posicionaments teoremàtics, simplement serà afalagadora amb tots).


Digueu no a l'amputació! Diguem no als escrits a mitges i als (pseudo)escriptors que provoquen tals situacions! Estic pensant en donar un premi i tot, en metàl·lic... I ací hauria de recórrer a una emoticona per fer-vos canviar d'opinió. Però no, confie en vosaltres i sóc prou contrari al seu ús.

dissabte, 21 de gener del 2012

Les entrades mai publicades a Botzinades mentals


La falta d'inspiració, de valentia o de ganes—veges tu la valentia que fa falta— van fer que un conjunt d'entrades quedaren inacabades. Les vaig trobar fa uns dies i m'he decidit ara a llançar-les a la llum, amb la vostra ajuda. Vosaltres, lectors, que segurament ara esteu molt ocupats amb els vostres exàmens, treballs i classes, no vos caracteritzeu precisament per l'excessiva participació (he d'admetre, però, que els continguts tractats rara vegada necessiten cap matís ni opinió). I com que ja fa anys que desitge una interacció amb el "públic"—si és que se li pot denominar així—, he decidit penjar aquestos inicis que he trobat a la carpeta d'esborranys del blog.

M'he passat dos dies sense dormir, intentant esbrinar quina era la idea principal que jo tenia per a aquestes infelices. Però la pedra era molt gran, i he desistit, tant d'esbrinar-ho, com de continuar amb una idea fresca i nova. Per això, vos propose un repte, aprofitant el quart aniversari del blog(que, tanmateix, no en sé el dia exacte del naixement).

És ben senzill: només heu de continuar algun d'aquestos principis, embrions d'entrada, germens de botzinada, espurnes de text semi-literari. La gràcia està en el fet que vos burleu una mica de la meua manera d'escriure, que exagereu a l'hora de narrar els fets o el que siga que vulgueu explicar. També podeu no burlar-vos, o escriure a la vostra manera. Busqueu-vos la vida per fer-me'ls arribar. Els texts escapçats són els següents:

1. —Escolta, t'he de dir una cosa... —Escup la dona amb fum de cigarret.

—Quina, meleta?

—T'he sigut infidel en somnis.

—Amb qui? —L’home no s'immuta massa

—Te’n recordes de

[...]

2. Ho he perdut tot? Potser sí...

[...]

3. Fa temps que no plou...

[...]

4. Fa temps que no plou... I això

[...]

5. Hi havia una vegada un fugadents que vivia en un pot de plàstic. Un dia el van agafar dels peus i

[...]

6. El joc de deixar el got.

[...]

7. (entrada sin título)

[...]

8. Ser europeu implica

[...]

9. Quan dius bon nadal, et refereixes al dia de Nadal i als seus circumdies, veritat? Més o menys des del 24 fins el 31; o fins al 6, segons vulgues.



Gràcies per la participació. Les bases són poc fermes, espere que això enlaire la vostra creativitat. Ah! No cal dir que les millors—o les úniques— seran publicades ací!

dissabte, 14 de gener del 2012

El nostre company

5 de la vesprada, Facultat de Filologia.
Ens trobem a la sala de lectura de la facultat, una habitació de taules i cadires on s'arreceren els estudiants per preparar els exàmens. Fora d'idealitzacions sobre l'intel·lectualisme i el goig universitari, fa tanta calor que si per casualitat el Dimoni apareguera per allà, montaria una sucursal amb entrada bescanviable per crèdits de lliure elecció. Els estudiants, que no són pocs, ja s'han llevat els abrics, les bufandes, els guants i els jerseis, i ara malden per respirar aire pur. Alguns ixen fora de la sala i s'asseuen en un banc per poder omplir els pulmons de flaire descarregada de neguit, i les xiques llueixen escots i tirants sense prejudicis estacionals.
Dues gotes de suor cauen per les ulleres del nostre company, i mira per damunt de la pantalla del portàtil cap a les finestres. Desitja que algú, algú intel·ligent, s'alce sense cap mirament i les òbriga del tot.
Ho faré jo, i tots m'aplaudiran.
Llavors entra la típica persona "tirá pa'lante", obrint la porta sense cap mirament, arrossegant tot de bosses de Zara i de no-sé-on, fent tot de sorolls de frec de cames i de carpetes contactant amb la roba. Per a més inri, duu tacons. El nostre company, com tots els de la sala, la mira, la tem, l'odia, l'estima.
Persones així són les que mouen el món.
Aleshores espera que la "tirá pa'lante" prenga seient, curiosament un que portava tot el matí amb unes fulles escampades conjuminades amb uns retoladors i unes ulleres de pasta. Sense deixar de fer soroll, s'asseu, i de seguida se li endevina un rictus provocat per la calor. El nostre company l'observa des de l'amor, des de l'admiració,
Ella obrirà la finestra, segur.
Però ara ha sonat un mòbil, i és de la xica dels tacons. El pitjor de tot és que no l'ha silenciat, sinó que s'ha posat a parlar indiferent als ulls que té clavats a totes les parts del seu cos, sobretot als llavis molsuts que deixen escapar paraules incoherents que semblen escapades d'una serp.
Fa les esses com una puta serp, la molt pija. Puta
De l'amor a l'odi, el nostre company decideix matar dos pardals d'un tir. Sent que la sala el mira ara a ell, esperant un heroi. Sense adonar-se'n, s'ha alçat i s'ha posat a caminar cap a la finestra, que dóna la casualitat que es troba just al darrere de la pija-tirá'palante-dels-tacons-d'agulla.
Maleïda puta, ara veuràs.
I la cara se li ha tornat roja de la calor i de la vergonya i de la pija que se l'ha quedat mirant. Ell s'ha quedat parat. En eixe precís instant, un "tirao pa'lante" ha entrat a la sala tot carregat de bosses, obrint la porta i tancant-la d'una revolada, sense miraments. I el pitjor de tot: duu soles de goma que omplin la sala d'un nyigo-nyigo insuportable. Deixa els estris a la taula del nostre company, s'apropa cap a la finestra espentant-lo  cap a un costat i la obri. La dels tacons solta la Blackberry entre onades de vent que li esbullen els cabells a càmera lenta, mentre s'apropa al xic i li planta un bes amb llengua
al puto maleït trenca-guitarres del pijo de merda que m'ha fotut la vesprada i ara no podré estudiar, jo me'n vaig d'ací que crec que m'he pixat damunt i a més m'han furtat el lloc, demà tornaré i cridaré quan estiguen tots en silenci ja veureu, ja, ja veureu ninoninoninoooo, això es el que cridaré.
El nostre company, pobre imbècil. El món és així de cru.