Recurrències

dimecres, 14 de desembre del 2011

Amb el cap a un altre lloc


Si existeixen les casualitats, esta n'és una. De fet, és una de les més grans que m'han passat a la meua curta vida. Però tot document dirigit als joves ha de tindre un cert ordre, així que començaré pel principi:
Després de la meua aventura amb Fiesta, vaig anar a parar, amb ajuda d'uns cigarrets de xocolata, a un parc d'una gran ciutat(però eixa és una altra història que potser algun dia incloga en les memòries) i vaig conèixer un ésser que m'era desconegut en l'enteniment però no en la memòria. Es tractava d'un ChupaChups, però donà la casualitat que no era un ChupaChups de marca.
Es tractava d'un Fiesta, la marca de les piruletes (una marca alternativa a ChupaChups però relativament arrelada). A ell li dien el Mendi, "El fiesta perdido". Era com una piruleta, però amb el cap rodó, esfèric, en 3D, amb volum, com un cap d'un humà. Sí, de fet, la seua forma no s'allunyava a grans trets de la d'un humà: cap i cos. Jo, en canvi, no posseisc ni pàmpols de la orella. Però eixes són unes altres històries que s'allunyen del món apassionant dels ChupaChups.
Li deien el Mendi perquè vivia apartat de la resta dels de la seua espècie, però sobretot perquè vivia del que trobava al carrer. Era un supervivent en un món d'angúnia i putrefacció. Al contrari que Fiesta, que era la bellesa en estat sublim, el seu cosí-germà era una massa verda punxada en un pal grogós i doblat, d'una pudor que hauria tombat un Trident de menta intensa. Jo, que sóc un xiclet curiós i que qualsevol dada sobre les raçes de les llaminadures és del meu profund interés, m'hi vaig acostar en el moment en què el vaig vore.
Em va contar que ell havia estat un Fiesta de bona reputació, un dia amb gust de poma, caramel rígid i xiclet a dintre. Però algú va cometre un error amb ell. El van xuplar i quan van arribar al xiclet el van llençar. Em va explicar que hi ha molts caramels del seu tipus arreu del món, que viuen com ell només amb una recialla de caramel per damunt del xiclet. Perquè a ell, el fet de tindre xiclet al cor li pesava molt, i des del primer moment que em va mirar vaig veure l'odi reflectit als seus ulls. Perquè jo era per a ell la viva encarnació del seu fracàs ja que la fabricació dels Fiesta amb xiclet havia disminuït  gràcies als xiclets amb coberta de caramel sense pal. Els humans els havien rebut millor, mira, coses que passen: eren més pràctics o més saborosos, i havia començat una mena de guerra interna, un odi que acabaria per rebentar si algun dels bàndols estirava massa de la corda. Els ChupaChups de xiclet (o siga, els Fiesta de xiclet, és que el Mendi es referia a ell i als seus com a ChupaChups en tot moment) havien covat un odi contra els xiclets recoberts de caramel i de pas també contra els xiclets normals. Les coses eren així: tu m'has fotut i jo ara fotré a tota la teua raça i als teus similars. Per això, de seguida, l'aliança xicletaica també es va armar contra els ChupaChups de marca i totes les seues imitacions. Jo, com sóc un xiclet solitari i mai no he parlat amb un xiclet en actiu, no sabia de l'existència d'aquestes friccions entre llaminadures. Per això, i perquè el Mendi també ho era i a més havia sigut marginat per la seua societat, ell em va escoltar i va contestar a la majoria de les meues preguntes. Però no totes:
1. La guerra començà als EUA, una guerra civil que acabà per provocar les anomenades "pèrdues de cames", en què apareixien els alts càrrecs dels ChupaChups de xiclet amb el pal arrencat mentre descansaven.
2. L'estat actual de la guerra era una mena de treva, provocada després d'un prec de les piruletes perquè s'uniren els dos bàndols a la seua causa contra els humans i deixaren de fer la guerra entre ells. Les coses de moment segueixen pensat-se després d'un mes d'armistici.
3. Sobre com feien la guerra, no em va contar res. no em va voler explicar com van poder els xiclets-caramel arrencar els pals ni res de res. Es veu que és un secret molt ben guardat entre soldats.
El que sí que em va dir és que s'estaven fent pactes en secret i que segurament, en uns mesos la cosa aniria cap avant amb allò de les piruletes.
A banda de la seua lletjor i pestilència, em va dir que em respectava, després que jo li contara el que duia entre mans. Em va dir exactament:
- Així que unes memòries perquè tots els nounats tinguen alguna noció sobre el que són, sobre què trobaran en la vida, sobre el que passa o ha passat al seu entorn? Em sembla una bona idea per recuperar la meua dignitat a l'exèrcit contra els xiclets. Els pamflets són molt útils a l'hora d'insuflar ànims als soldats, i els llibres militars també poden desembocar en grans generals. Sí, xiclet, i et promet que si la guerra es posa en marxa, tu, per haver-me ajudat, tindràs un lloc privilegiat a la primera biblioteca militar de la història dels ChupaChups. Tots llegiran els meus llibres, m'idolatraran i em preguntaran com fer o com no fer aquesta maniobra estratègica o de lluita. Seré un savi! I als savis sempre els demanen consell. I al final, acaben fent-se amb el poder de tot! Açò és magnífic, xiclet, gràcies per esta ajuda tan gran que la teua presència m'ha atorgat!
I després em va dir que començaria demà mateix a contactar amb redactors, correctors i editors per què anaren alleugerint la faena. No sense abans haver-me deixat clar que, si la guerra continuava, jo no obtindria cap tipus d'atac per part dels ChupaChups. Jo no podia donar-li cap dels meus manuscrits, no fóra que després se m'oblidara alguna cosa, i no poguera per falta de memòria relacionar una cosa amb l'altra. Ell ho va comprendre, però insistí en la idea que algun dia em trobaria de nou i aleshores jo ja hauria fet alguna fama i algun nom, a més d'algunes còpies dels meu manuscrits. Ens acomiadàrem ambdós, amb el cap a un altre lloc: ell amb la idea de la biblioteca, ique  jo no parava de pensar en què potser acabava de reactivar una guerra, però que m'havia guanyat el lloc a una biblioteca de possible renom en un futur. I això anava bé amb els meus objectius.

dimecres, 30 de novembre del 2011

      Una onomatopeia és un mot que evoca un so. Les paraules són arbitràries, és a dir, podrien ser unes altres des d'un principi i el significat no variaria. O siga, que les lletres que formen la paraula, posem, 'pedra', no determinen el seu significat. El primer home que va dir 'pedra' podria haver dit 'drepa', 'preda', o 'fufa', 'lola' o el que fós per designar eixe concepte que podia veure amb els seus ulls. El cas de les onomatopeies sembla diferent, ja que provenen d'un so i l'imiten. Aleshores, la reflexió va entorn de l'arbitrarietat en el cas de les onomatopeies. Traieu conclusions vosaltres mateixos. Si el mot onomatopeic suggereix acústicament un so, una acció o l'emissor d'un so, en quina mesura és arbitrari? Aquest vídeo vos ajudarà a pensar-ho:




dissabte, 26 de novembre del 2011

Posar-li cara

La cara de perfil m'era difícil d'identificar. M'he passat tota la ponència mirant-te, rumiant, lligant caps, pegant-li voltes, mirant... Fins que m'ha arribat el full de firmar. Me n'he anat a la lletra 'n' i allà estava: Nòmada. I t'he tornat a mirar i ara sí que estava segur que eres tu. La resta ja la saps, i te n'has anat a una andana on has desaparegut. M'has paregut prou tímid, per cert.

dimarts, 22 de novembre del 2011

El món amb el qual et diverties

Una granada als teus peus
està a punt de rebentar,
discuteixes sobre el preu
però és l'hora de sopar.

Bum!

Explota, com raïm als dits.
Et bufeteja com dues mans
anònimes i dures com crits.
Explota, quan te n'has adonat.

Bum!

Al terra amb pols al cap,
Jeus ferit sense trauma,
sostenint una vauma
que present havia estat.

La ciutat ja no et té, més aviat.

dimecres, 9 de novembre del 2011

La mort porta sabates, però d'altres coses no.

La Mort ja s'ha vestit. Li ha costat, però s'ha vestit. I mira que les seues vestidures eren fàcils de posar. Però ara la Mort està vestida, duu unes sabates negres imponents, una túnica negra i una careta, sota la qual m'amague jo.
Em dispose a eixir a un escenari a fer la bogeria més gran que, ara sí, puc considerar que he fet en la meua vida. Però comencem pel principi:
Assajos, assajos, més assajos. El concurs de playbacks de Benidorm està a dues setmanes i ningú no se sap el ball  a la perfecció. Bla, bla bla. Anem al que anem.
La Mort es troba envoltada de persones atrafegades amb els seus vestuaris, negres, colorits, blancs... Alguns fins i tot no porten res i mostren els seus pectorals al món. La Mort s'intenta col·locar la seua roba més íntima amb la túnica posada, sense èxit. Haurà de cridar a un dels eunucs dels tambors perquè l'ajude a col·locar-se els seus calçotets especials de color verd fluorescent. Eixe serà,potser, el seu  error.
Un minut més tard, algú es clava amb els seus calcetins. És una de les periodistes que l'assetjaran després en la roda de premsa, segur, per eixe jupetí i eixos auriculars, la Mort està segura. Ja se'n venjarà.
Ara, damunt que li molesta el calçotet, s'ha d'estar pegant-li voltes a allò dels seus calcetins descolorits... La Mort es troba al costat de l'escala de l'escenari on li tocarà pujar uns minuts després d'abraçar a una ballarina amb coll de cigne que se li ha tirat al coll implorant-li clemència. El Sr. Mort(que queda millor) abraça al cigne i li diu unes paraules de consol: "Vinga, que t'eixirà molt bé. A tu et salvaré de la mort"(profecia que després complirà, per cert; però tot al seu temps). El presentador, com tots els presentadors del món, presenta: penya 24 i jo! En què estava pensant el senyor Mort quan aquella il·lustríssima li va oferir un contracte per participar a un maleït playback de festes de poble?
Sí, sí, la Mort ja no és el que era... Ara utilitza una dalla molt petita, que no li arriba ni a la cintura, i és de plàstic, per a més inri. A més, porta els calcetins descolorits. Quin fiasco de Mort. Però la Mort ha arribat a simpatitzar amb els seus contractants i ara desitja eixir a donar-ho tot a la pista de ball. Nerviós, això sí.
"24 i jo!", se sent, i la Mort veu que els seus companys estan al lloc i ell ha d'eixir immediatament. Agafa la dalla i anem-hi!. La mort camina entre dues línies, una de timbalers de caixa de cartró i una altra de... Hippies de ball fàcil? Sona ritme de batucada i el senyor Mort camina a poc a poc, assossegadament, fingidor d'una tranquil·litat que se suposa que una eminència com ell ha de tenir. Però el ritme se l'emporta, el fa fer tot de cabrioles! Para, de sobte, la batucada.
Hora de la roda de premsa: ja han arribat els tres periodistes que l'ínfim poder de convocatòria de la pròpia Mort ha pogut aplegar. La pobra Parca contesta les preguntes que li fan aquells artistes del periodisme fictici(posant accent andalús, com li han demanat) mentre, al cap, li segueixen retronant les idees dels seus calcetins i calçotets.
Però ràpid, ha acabat el parlament! Toca la fase de la "por a la fi del món"! Sona Oh Fortuna i surten tot seguit un exèrcit de ballarines armat amb pals de fregona que simulen jo què sé quina metàfora de la lluita entre la vida i la mort, o entre la valentia i la por... Mort es queda a un costat, fent de les seues.
Arriba la següent fase: "l'ira". Aquesta vegada no ha de quedar-se a un costat, no, ha de ballar amb els timbalers d'abans, que ara s'han posat uns vestits d'allò més vulgars i estrafolaris. (Que em perdonen, si més no) Sona The final countdown i es balla una coreografia feta a propòsit per a gent que no té molta experiència en això del ball, al contrari que la coreografia anterior, que era màxima lluïssor i  gala de talent i sincronització. Al final d'este ball, la mort ha hagut d'agenollar-se i de fingir que toca la guitarra amb la dalla. Però no és la vergonya ni el descens social el que li preocupa: el calçotet. Oh no! el calçotet maleït, el nota estrany, i encara queda un ball!
Sona I Will Survive i toca quedar-se una altra vegada al costadet fent de les seues. Però no pot, ja que nota que alguna part del seu cos no està on toca, i ara, davant del públic que mira i brama atentament, no pot fer res per remeiar-ho. La Mort dissimula com pot, fent algun ball amb poca traça amb la dalla maleïda. Ara, després d'este ball de xiques, que per cert és molt sensual i trepidant, entraran de nou els timbalers estrafolaris per posar-se al centre. Eixe és el senyal per posar-se alerta per ballar amb ells. Ara fan un giravolt, i li toca a la Mort unir-se al gran ball que faran ara tots junts: estrafolaris, sensuals i Mort. Pim pam, volta per ací, palmada per allà, i pum! quasi arribem al final! El final és el que de fet portava a la Mort de cul abans d'entrar. De cul és l'expressió adequada, ja que en succeïr-se la mort simulada de tots els ballarins amb la dalla actuant com una escopeta falsa, haurà de fer una cosa que, li han assegurat els seus contractants, li donarà l'empenta que necessita per tornar a ser la que era.
La Mort escolta els últims compassos en ritardando de la cançó i no para de pensar en el membre solt que penja a gust a fora dels calçotets. No pot pensar en una altra cosa, no pot! I ara li toca fer com si matara amb la dalla a tots els ballarins, clar, és la fi del món. Però ho serà de veritat si fa el que havien pactat, amb la seua daixona fora del seu cabdal. Es posa molt nerviosa, la Mort, i només aconsegueix disparar a la meitat dels penyistes, tot just quedant-se d'esquenes al públic. "Ara és el moment", pensa, i s'alça la túnica durant mig segon per tal de mostrar a tots els assistents que a la mort no se li ha de tindre por. La Mort és d'allò més graciós. Però més graciosa és la cara que se'ls ha quedat als que feien de morts i que, per pur instint, han alçat la cara ni que siga una mica per veure l'esdeveniment.



dilluns, 24 d’octubre del 2011

D'una canya va eixir una bala

Sempre em deien de xicotet, quan jugava amb pistoles de mentida o amb qualsevol cosa que simulara alguna mena de dispar, que anara amb compte, que "d'una canya va eixir una bala". Açò vol dir que en el moment més inesperat una bala podria sortir d'eixos joguets i llastimar-nos. Allunyant-nos un poc pot voler dir que qualsevol cosa pot fer-nos mal, per molt confiats que estiguem amb ella, per més que sapiguem que això és inofensiu.
Jo no sé si tu tenies cap confiança, si estaves jugant o si veritablement va ser un accident inesperat. El cas és que eixa bala no va eixir d'una canya.
Descansa en pau, Tio Paco.

dijous, 20 d’octubre del 2011

L'entrada molt curta que es podria llegir fàcilment si no fóra per la poca intel·ligibilitat i per la mateixa vagància dels lectors cretins d'aquest bloc.

La casa és lluminosa i s'hi troben una persona major i una de més xicoteta que conversen. Detenim-nos un moment i endinsem-nos en les seues paraules per tractar d'esbrinar de què tracta la conversa.

—Vine ací.
El xiquet el mira expectant i hi va.
—La teua faena serà la següent.
I li allarga un descargolador.
—Quina?
I el mira desconcertat.
—Hauràs de passejar-te per tota la casa buscant tots els cargols que estiguen solts. Quan el sol es ponga, no vull veure'n cap movent-se dins del seu carril.
Bocabadant-se així l'infant, però ràpid en l'actuació.
—Peret!
Gir immediat.
—Les paelles són especialment propenses! 

dilluns, 26 de setembre del 2011

Gràcies a elles, estem tranquils.

És hui que m'he decidit a escriure una part de la meua investigació. Sé que les meues memòries encara estan per acabar, i que m'he d'apresurar per fer-les el més ràpid possible, perquè els nostres joves puguen gaudir de la rellevància de tals informacions. Però a més de l'objectiu de les memòries per als joves, m'he proposat fer una investigació sobre els éssers pareguts a nosaltres. Existeixen una sèrie de criatures comestibles com nosaltres que adopten diverses formes, sabors i viscositats per a plaer del gust dels infants humans.

És hui que us parlaré de la història amorosa que vaig tindre amb un d'aquests éssers: una piruleta. La piruleta, abans que res, és una variant del caramel dur(del qual ja us parlaré), amb una peculiaritat que, de fet, és el que la fa més atractiva i més ergonòmica: un pal per subjectar el caramel. La meua estimada es deia Fiesta, i em va captivar des del primer moment que la vaig veure. Jo acabava de rodolar de dalt d'una lloma i vaig anar a parar a un encreuament de camins semi-desèrtic.

Allà estava ella, amb el pal finíssim, com un xiclet estirat; les seues curves vermelles a l'altura de la cara em van deixar bocabadat. Vaig començar a suar i a parpellejar sense parar, creant-se així un remolí d'incertesa i d'incomoditat en la conversa que immediatament vaig començar a establir amb ella. Vam parlar molta estona sobre la meua raça i, sobretot, de la seua.

Les piruletes, pel que em va dir aquella, són totes femelles i el més comú és que siguen de color roig. Pel que fa a la forma, les més representatives són les de forma redona o de cor. De cor humà, és clar. De cor fantàstic, pel que m'han dit. Un grup de regalíssies estudioses del món dels humans em va afirmar que els cors humans no tenen ni de bon tros una forma  digna de ser col·locada en objectes d'oci i entreteniment com són les piruletes. Però d'estos temes "antropològics" parlaré un altre dia. De moment us diré que hi ha també piruletes complexes, més grans i de diversos sabors i materials, enganxats a pal de fusta a diferència del de plàstic que caracteritza la  major part de piruletes comercials actuals. Fiesta tenia molt clara la seua postura: formava part d'un grup d'acció anomenat CCP, el Col·lectiu pel Color de la Piruleta, conegut arreu del món de la llepolia per les agitacions de tendes de llaminadures, per vagues i manifestacions, fins i tot per atacs directes als humans.

El CCP defen la varietat. Les piruletes són molt presumides i estimen els colors. Només unes quantes privilegiades poden gaudir ser multicolors o d'un color que no siga el roig. Sí, Fiesta també odiava el roig, com totes les altres. Per sort jo era verd i em va contar la teoria sobre les piruletes i sobre la seua rebel·lia:  els fabricants coneixen molt bé la ferocitat i la pressumptuositat de les piruletes. Després dels sabotatges sofrits per un grup de l'antic GAP(Grup d'Alliberament de la Piruleta), els humans decidiren castigar aquesta eixida amb el decret abolidor de les piruletes. Per sort, els venedors de llepolies i els infants van fer força política per tal que la llei no es duguera a terme i les condicions es canviaren: les piruletes només havien de ser fabricades amb color roig. Quan Fiesta em va explicar això, no ho vaig acabar d'entendre. Però després de sentir com s'explicava, vaig saber que les piruletes són éssers químicament ferotges i batalladors, a més d'arrogants. Per això, amb la imposició d'un color comú per a tots els nous membres de la comunitat piruletera el govern dels humans s'assegurava, en primer lloc la homogeneïtat i, més important, que les piruletes s'odiaren a sí mateixes. Les piruletes porten inherent, juntament amb les ganes de lluitar, un ferm odi vers el color roig, i els humans han sabut aprofitar-se'n perquè s'odien a elles mateixes i no siguen capaces de fer tot allò que podrien fer si s'estimaren més. És una paradoxa amorosa o una cosa així. De fet, els humans les han fet durant molt de temps roges. Perquè ja els antics fabricants sabien com pal·liar el problema.

Sobre la meua història d'amor val a dir que va ser un amor intel·lectual, quasi-platònic, un amor de conversa, un amor ja no només visual sinó auditiu. Tot això és el que us puc dir sobre la meua història d'amor.

Ara les piruletes es troben en un estat de rebel·lia constant, però que no té res a veure amb els grans moviments de lluita del GAP. Així i tot, les piruletes tenen fama pertot arreu, en el món dels dolços, de tindre molt mala llet. Però he de dir-vos que amb mi va ser molt amable, i crec que ho seria amb qualsevol llaminadura que es trobara amb la seua persona. A més, em vaig adonar d'una cosa: que gràcies a les piruletes, a nosaltres ens deixen tranquils.


dimarts, 30 d’agost del 2011

La vellesa no fa mal

I allí estava jo, l’últim del paquet, encara en la meua infantesa. És curiosa la vida dels xiclets… Ens podem passar temps immemorials sent xiquets o ser-ho durant cinc minuts tan sols. Quan ets encara un xiclet infant, el teu cos és dur i comfortable, i normalment ets a llocs segurs i estables, però tempus fugit, i qualsevol dia t’arriba l’hora de fer-te vell. Fer-se vell és passar per la boca d’una persona, simplement. En el moment en què el procés es completa, ja ets vell i bla.

I allí estava jo, encara dur, encara ferm, encara embolicat i rodejat del buit dels meus germans desapareguts, quan em va agafar aquell homenàs i se’m va ficar a la boca. Quina sensació més estranya! Pensava que fer-se vell, com diem nosaltres, era dolorós. Però clar, jo no conec a cap xiclet vell. Només n’he conegut de morts, un dia que vaig vore una muntanya apegats els uns damunt dels altres a sota d’un pupitre. Clar, jo mai havia vist un xiclet vell per a preguntar-li la sensació d’ésser a la boca d’un humà. No sabia tan sols què es feia allà dintre. Primer vaig pensar que els xiclets es xuplaven simplement, però ara, des d’aquesta paperera, puc assegurar-vos, amics xiclets infants, que fer-se vell no és gens dolorós. Ben al contrari, podria dir-vos que és divertit mentres dura. Però clar, no sé per quina raó (i encara estic intentant trobar-la), els humans no es conformen amb un xiclet per a tot un dia (entenc que per a dormir hagen de treure’l de la boca), i ens llencen a papereres o, com deia abans, ens enganxen dessota els pupitres.

Quin serà el plaer que els produeix mastegar xiclet als humans? Vaig estar parlant fa uns dies amb un caramel, a dintre d’una butxaca, i em va contar que tant ell com jo tenim “gust”, aroma. Què serà allò de l’aroma? El caramel no va poder contar-me res més, ja que, en cert sentit, em va salvar la vida. L’homenàs, aquell dia, preferiria el “gust” del caramel. Tinc entès, que, al cap i a la fi, els caramels ni tan sols es fan vells... Pobre caramel, semblava simpàtic; era un nen com jo i ni tan sols va passar per la vellesa per morir!
Però ara sóc jo el vell, l’oblidat. Al meu costat hi ha un paper, deixalles de traure punta, mocadors gastats i embalatges de plàstic. Segurament, el que més m’ha sorprés de fer-me vell és l’elasticitat que he guanyat. Ja no sóc rígid ni ferm com abans, però a poc a poc note com se’m van endurint els membres.
Amb tot açò, xiclets infants, us deixe el meu llegat de xiclet vell perquè pugueu saber amb externa exactitud que fer-se vell, xiquets xiclets, no fa mal.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Rima nula

Els xiquets no volen dutxar-se,
no es volen fer grans;
busquen en l'escapada de les dents
un refugi en el descans.

Ves-te'n al llit, li deien;
ell amaga la game boy
baix del coixí...
I sua, sota el llençol il·luminat.

És un simi, un primat, un ser bàsic,
universal. No busca, no troba,
es limita a seguir els acords tàcits
que el seu instint li vol donar.

divendres, 19 d’agost del 2011

Entrada 100

Guarda l'odi. Reserva'l. L'odi és necessari. Però no amb els teus amics. Guarda l'odi, per favor, reserva'l per als teus enemics; ells sí que mereixen el teu odi, i no els teus amics, ni les persones que estimes i t'estimen. Eixe odi es pot canalitzar, és energia aprofitable que et pot donar pes, força i consciència durant una baralla. Però amb un enemic. Per favor, no balafies la fel amb un amic.

dissabte, 2 de juliol del 2011

No sé qui és; una sola persona, moltes persones. Una sola persona, moltes persones. El cas és que m'agrada veure tants "m'he-partit-el-cul" o "m'has-fet-plorar". L'anonimat també em provoca plaer. Però el que més il·lusió em fa és veure comentaris. I sí, em diuen Jordi. Podeu parlar, no m'havia presentat.

dissabte, 25 de juny del 2011

Catarsi

Una situació catàrtica et purifica el cos, l'ànima, la ment, tot. Ara em sent purificat.

dimecres, 11 de maig del 2011

Gaudeamus igitur

S'ha tornat a entonar la melodia. Ara ja la tenim al cap. És el nostre objectiu. Les notes s'arremolinen al voltant dels nostres cervells buits que enyoren omplir-se de nou amb coneixements pulcres i complexos. 

S'ha tornat a entonar la melodia... I algú ha pegat un tret de sortida indefinit, al qual caldrà fer cas si no volem veure les nostres vides enfonsades en el fang.

dijous, 5 de maig del 2011

Educació. Escola. Perdre el temps (ara i en l'escola)

Teniu molta destresa a l'hora d'agafar el llapis: els dits col·locats no sols tècnicament sinó refinadament, i gasteu la goma constantment amb una finor que només el vol de l'àguila pot ser digne de ser-hi comparat. Com el fuster que treballa la fusta, i a l'hora de ser benefactiu amb les seues obres les dota d'una reiterada significació, així vosaltres feu les vostres lletres, com el fuster, lentament i amb cura de no equivocar-se en cap detall, lentament, sí, amb molta cura i esforç de no deixar-vos ni una línia que li falta a la [lletra] "a" o al puntet ben grassonot i simpàtic de la "i". Sí, tot això sempre que no us done per agafar el corrector i posar-vos a destilar blanc en fons negre de paper impol·lut però de color inestable. Benvolguts, us felicite. Agafeu el llapis d'una manera molt agradable, tal com ens van ensenyar a l'escola a tots nosaltres. Efectivament, senyors, el llapis l'agafeu molt bé, no cal que ho dubteu ni que ho dubte ningú. Però de què us serveix, si no agafeu ni una paraula al vol?

dimarts, 12 d’abril del 2011

Hui has tornat a veure el passat. Tu no escrius poesia. T’agradaria, si més no. És una manera de reflectir el que la prosa no pot. Però quan et poses, no t’ix. Què vols fer? Doncs escriure tot seguit, tal qual. Un elfuvi directe, un xorro, penses. Però en realitat amagues més del que plasmes al paper.

dilluns, 7 de març del 2011

Els gots de vidre

Al món hi ha uns esperits xicotets, uns éssers inapreciables per a l'ull humà, que vaguen per l'aire. Es mouen per l'atmosfera, per dalt, per baix, sempre presents a qualsevol lloc del món. Viuen del seu propi moviment, ni tan sols necessiten oxigen ni menjar. Estos esperits tenen les seues inquietuds. Sí, són lliures, en la mesura que poden, però tenen un enemic. Encara que són invisibles i minúsculs, hi ha unes persones que fa molt de temps van idear la manera de poder vore'ls i aprofitar la seua energia.
Els fabricants de gots tenen uns aparells amb què els veuen i els atrapen, tot insertant-los amb instruments especials en els seus gots de vidre. Amb açò els més experts i els que tenen les millors eines aconsegueixen uns acabats perfectes en els seus productes, una contribució a l'amalgama del vidre i a la brillantor. Però el secret millor guardat pels fabricants de gots és la força que aquestos minúsculs éssers poden exercir sobre la seua presó. Quan un d'aquests està vinculat a un got, o inserit, no pot eixir. Estarà sempre dins de la matèria del got fins que una cosa ocórrega: que es trenque el got. L'esperit està tancat en el got, i ell provarà de fer tota la força possible per eixir. Pot passar que el fabricant l'haja tancat tan bé que un got dure molt de temps, però sovint els fabricants no volen que açò passe. És lògic. L'esperit farà tanta força que quan no te n'adones, el got es trencarà, i la part d'energia que tenia a dintre s'escaparà, i tornarà a ser lliure...Fins que un altre fabricant l'atrape!

dijous, 3 de març del 2011

Alphred Ceniua

Puede que ya ni me recuerdes;
soy yo, aquél con quien compartías
tantas risas.

Sí, sóc jo, i des d'ací et salude. Sé que em vas dir un dia que volies que et parlara en valencià, a pesar que feia poc que l'estaves aprenent. Però jo no et feia cas, et parlava en castellà perquè ja m'hi havia acostumat. Però potser les bromes  a que estàvem acostumats  perdien la gràcia en valencià... I així i tot, hi havia gràcies que eren exclusives en valencià. Nevertheless, el millor era que ens compreníem. I hui t'he recordat, com tants altres dies, i he decidit fer-te una poesia. But com hauràs comprovat no acaba de ser bona. Sempre m'has superat en la poesia, i en tantes altres coses, com el futbol o els anagrames. Però què? Hem vingut a jugar, no?

divendres, 18 de febrer del 2011

Tv3

Mai m'ha agradat TV3; l'odie. Però era realment necessari que desapareguera del meu televisor? Jo era capaç d'entendre la llengua que parlaven, a pesar que no m'agradara... O potser sí que m'agradava i per això vull que torne.

dilluns, 7 de febrer del 2011

La vida

La segona vida
El tercer ull
El quart rei d’Orient
El cinqué genet de l’apocalipsi

Continueu, per favor. Necessite la vostra ajuda per canviar el món. Quin món, no ho sé.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Estudi passiu

No sé si existeix l'estudi passiu com a mètode d'estudi homologat, però jo el faig servir de vegades. Consisteix a posar matèria d'estudi a llocs visibles. Jo ho faig sobretot en el dors de la mà, escrivint-me paraules soltes que només requereixen un lligam cerebral quan són vistes. També ho vaig intentar a l'ordinador: si hi ha alguna cosa que no t'entra ni cap arrere, et fas un paint o et baixes una imatge representativa(per exemple un mapa), i te la poses de fons d'escriptori en l'ordinador. Que no tens ordinador? fas un dibuix o escrius les paraules ben grans en un paper, i ho poses a les parets de la casa, en llocs estratègics(un passadís, la nevera, al bany, per exemple). I la resta queda a la teua imaginació i capacitat per a rebre eixos flashos de matèria que, potser sí, potser no, es queden gravats al teu cervell.

dimarts, 18 de gener del 2011

Lliçó primera: els pronoms personals

Jo sóc jo, per a mi.
Jo sóc tu, per a tu.
Jo sóc ell, per a ell.
Tu eres jo, per a tu.
Tu eres ell, per a ell.
Tu eres tu, per a mi.
Qui és més inútil dels tres? Quina confusió, no saber qui som.

dimarts, 11 de gener del 2011

Trobadors

Posar-se a estudiar la poesia trobadoresca és adonar-se que trobador s'escriu amb b i no amb v. Ara, a corregir tots els apunts agafats a classe...I a avergonyir-me de mi mateix.