Recurrències

divendres, 25 de juny del 2010

Silenci

Silenci... La màxima expressió de la deixadesa, de la indiferència. De negació o d'afirmació, de covardia. Senzill, però com un corc que consumeix l'esperit del més fort i del més dèbil. Pena, alegria, és silenci. És intentar aventurar un resultat incert, una aposta tirada al buit...

dimarts, 22 de juny del 2010

Llegir

Sí, encara que estiga d'examens, em queda temps per llegir. Llegir és un oci, però és per a mi un vici quasi obligat. Si m'acabe un llibre, necessite començar un altre, tindre'n algun començat per a poder agafar-lo quan jo vulga. Només pare de llegir quan eixa obligació inherent a la meua persona es transforma en odi cap al llibre i en odi cap a mi mateix, per odiar-lo. I el marca-pàgines roman enternament a la segona, la tercera o màxim la trentena, fruit d'un intent frustrat de matar el gos rabiós de la lectura no corresposta.

Però mai coneixeràs el final;
potser no t'agradaria,
i hauria quedat a l'estanteria:
destí, francament, fatal.

dissabte, 12 de juny del 2010

Frec fruitós

D’un moviment sincopat
busque la teua mirada:
tangible efervescència,
però jo no la vull trobar.

Si tu ho saberes tot:
allò que mai t’he dit,
tot allò que, acovardit
em fa perdre la son.

No són més que mirades:
mirades fugaces
plenes de significat;
de sobte, ja te n’has anat.

Confusió substancial dels sentiments!
Quin deler poder sentir-te tan ací,
i tan lluny!
Tot, tot, gràcies a mi.

dimarts, 8 de juny del 2010

D'ésser repartit

       Caminava tranquil·lament per un carrer de la ciutat quan, inesperadament, una dona em va donar un paperet de tacte agradable, però de menys bondadosa escriptura: simplement era publicitat, pel que vaig poder llegir abans de dipositar-lo en un dels contenidors ben situats a prop de la pobra dona. Però no descansà ací la meua curiositat; vaig retornar pel mateix camí i ella em va tornar a donar un paperet exactament igual, deixant en evidència jo i ella la seua pròpia memòria. A la tercera, tanmateix, ja em va mirar amb un somriure suspicaç però em va allargar el full de nou, indiferent del meu propòsit. Vaig passar quatre vegades més, més les tres que ja duia a l'esquena feien set. I la dona em seguia el joc, i em donava fins i tot dos o tres pamflets d'una passada. Aleshores, essent ara jo el que sospitava, em vaig amagar darrere d'un arbre durant cinc minuts. La dona va agafar el feix de papers i, quan no hi passava ningú, els va distribuir estratègicament per quatre dels contenidors de fem propers.

Només vaig poder arribar a una conclusió: acabava de malgastar la vesprada.