Recurrències

dimecres, 24 de febrer del 2010

Llibertat de nou

Parem-nos a pensar en totes les convencions que l'home ha creat i preguntem-nos: de veritat som tan incapaços de viure la nostra vida que hem d'estar atents a allò que els altres pensen, opinen, creuen, critiquen i jutjen d'allò que fas?

Esmussa'ls! pixa't i caga't damunt!

dimarts, 16 de febrer del 2010

No t'excedisques

Ocorre. Quan menys t'ho esperes. Ja vaig parlar una vegada d'una cosa semblant.

Et trobes en la cova més profunda que l'home ha pogut crear, amb la teua pala, el teu pic afilat i les mans suoroses. Busques la substància, inconscientment, intuitivament. Les mans se't mouen per inèrcia, com atretes pels diamants viscosos que hi trobaràs. La pala i el pic no paren de treballar, fent forats minúsculs, lentament, amb cura de no derruïr la terra que sosté el túnel. La foscor és present pertot arreu, i és per això, pel fet de no veure res, que escarbotes cegament, però sabent el que fas. Fa molts anys que coneixes el túnel; hi has estat tantes vegades que saps en quin racó la terra és més dura, i en quin hi ha més risc de despreniment. Segueixes cavant, durant minuts, potser hores... Tal vegada no hi haja sort, així que pares, descanses i després tornes. 

Però arriba un moment en què tu no dominaràs les teues mans, ni el pic ni la pala. Elles et dominaran a tu durant uns instants, i seguiràs, sabent que estàs fent mal alguna cosa, que estàs a punt de cagar-la...Però el plaer és immens, i fa molt de temps que no t'ocorre res roïn per allí dins, així que segueixes, pegant palades i llevant terra d'on no s'ha ni de tocar. I és, en aquestos moments d'èxtasi, de frenesí, que ocorre allò de que parlava.

Et traus el dit del nas, i està impregnat de sang.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Açò molarà...

Solos. Separados por una isla. Enanos ante la inmenta vegetación. Sin fuego que les ilumine en la noche. Una lucha por la supervivencia, contra la Naturaleza y contra sí mismos. ¿Te lo vas a perder? Ya en los mejores blogs.


http://tupaalliyopaaca.blogspot.com

dijous, 4 de febrer del 2010

Llibertat emfasitzada

Feia uns quants dies que s'havia escapat de casa, en Corlis. Només tenia setze anys, però tan gran era la seua angoixa que, d'un cop de porta, havia abandonat, tres dies ha, sa casa. Anava equipat amb una motxilla, la que solia gastar per a anar a escola. A excepció de la llibreta i els bolígrafs, el contingut era diferent: roba, diners, una flauta, un sac de dormir i una manteta.
I allà es trobava, sol, sense ningú, sol. S'havia instal·lat a un carreronet fosc i pudent, i no havia tardat massa en fer-se amic dels gats que hi habitaven. El perseguien allà on anara: ja fóra quan es posava a tocar la flauta dos carrers més enllà —diners que dringaven no pel bell so, sinó per la bufoneria dels animalons—, o quan, després de recollir l'argent, es passejava envoltat de mirades suspicaces pel supermercat d'aquell remot poble, infestat de vells rancuniosos. Però vivia bé. La policia l'havia deixat, aparentment, en pau. Potser eixia a les notícies,tal vegada l'havien oblidat. A més, havia jurat individualment que no tornaria a cometre delictes. Corlis era un bon xic. No necessitava a ningú al damunt. No necessitava l'escola, l'institut, ni la presó. Ell era lliure.

Corlis, a poc a poc, es va fer amic complet dels gats. Comprava  menjar expressament per a ells; els acariciava, els feia coscanelles, els duia a passejar. Eren gats torts, coixos, cegs, grossos, flacs... N'eren molts, i Corlis, seguint un procés lent i amorós, acabà per no saber tocar la flauta. S'oblidà de la seua motxilla, del sac de dormir; ara la tela jeia repantigada al terra humit, mesclada amb les robes que Corlis ja no vestia. Corlis abandonà l'enteniment, la raó, l'ànima, les Idees(com es vulga dir), i es transformà en un ésser irracional, guiat per impulsos cerebrals. Ara corria pel carrer a quatre potes, el penis donant saltirons, esquivant a la policia per amagar-se ràpidament al seu carreronet, on caçava rates i saltamartins. Ningú no gosava travessar eixe carrer. Cada vegada hi havia més gats, governats per un gegant imberbe que només obeïa les seues pròpies lleis. Ara empaitava els vells, esgarrapava els vestits luxosos de les jovenetes, i les observava fugir alterades. Ja no comprava ni demanava diners...No feia cas de la societat ni dels costums, els deures, els drets ni les lleis. Era lliure. Lliure al complet.