Recurrències

dissabte, 16 de juny del 2012

Fugere

El rialler de les orelles punxegudes mirava sempre a totes bandes. Mai als ulls. Semblava que no t’escoltava, el malparit, però estava atent a cada frase, a cada punt de debilitat en les paraules o en la veu, sí, sobretot en la veu. Portava eixa, eixa estúpida màscara de follet de pel·lícula de por, de què, de súper heroi, sí, la màscara el feia més fort. Més invisible, ell et veia la cara i tu no, tu només li mostraves les llàgrimes i la ràbia, els insults i els crits, i rebies a canvi una puta cara de follet somrient i un grapat de bufetades.

Veia la por, la observava, gaudia amb ella. Ell feia les preguntes. Tu les contestaves. Em plantejava tres personatges en situacions extremes: banquer que li ofereixen un pacte uns atracadors perquè els obri la caixa a canvi d’un 20%, xiquets que trenquen un article de col·leccionista d’un pare poc tolerant, un adolescent que mira com un altre rep una pallissa d’uns matons d’institut. Cercava alternatives. No, no volia solucions simples. No valia que el banquer diguera que no, aneu a un altre, sóc un home honrat; ni que el xiquet decidís amagar l’antigalla i fer com si, hola papa, ja ets ací, em contes un conte? L’adolescent tampoc podia lluitar contra tota una panda de pseudorapers… Si et preguntava, jo crec que era, era per sentir-se millor amb el passat. No sé que en va treure d’una resposta com la meua, però em va deixar seguir el meu camí… Em deixà a la carretera del sol, amarrat a la cadira amb quatre nucs nerviosos, on em vau trobar vosaltres.

Li vaig respondre que tots tres tenien una única opció.

dimarts, 12 de juny del 2012

Compte amb el compte

Per a tots aquells que feu ús de la potent xarxa social Facebook, hui han sortit unes declaracions de Mark Zuckerberg en què explicava el seu nou mètode de finançament a llarg termini.

Des de la caiguda de les accions de Facebook en les últimes setmanes, el creador de la xarxa social amb més trànsit del món ha decidit apel·lar als seus drets de propietat de dades personals per fer un dels projectes de major envergadura social dels últims anys. Zuckerberg ha fet un pacte amb diversos estudis cinematogràfics per portar avant la seua quimera: “es tracta que tot el món participe, per activa o per passiva, en la creació d’una macroficció basada en els perfils dels usuaris de la nostra xarxa social”. El que es proposa, tal com ha explicat durant les dues hores que ha durat la roda de premsa a l’estudi de 20th Century Fox (Los Ángeles), és “recopilar totes aquelles informacions de perfil dels usuaris per poder produir el nostre propòsit, que no és més que un producte cinematogràfic que encara no hem decidit”. Rupert Murdoch, principal accionista de News Corporation, ha estat l’encarregat de confirmar l’estabilitat de l’assumpte, però que encara “no se sap si fer una sèrie televisiva a escala mundial o una saga de pel·lícules conjuminada per infinites situacions, personatges i temes d’actualitat”.

Segons les dades aportades, no han faltat productores, actors, directors i guionistes nord-americans que aproven l’empresa que Zuckerberg i la 20th Century Fox han decidit començar. Tot i que encara no s’han donat noms concrets, s’ha deixat clar que es vol apostar en quelcom segur, així que no podem descartar la participació de noms amb prestigi i carreres consolidades.

La principal polèmica, no obstant això, ha girat al voltant de la manipulació de les dades personals dels usuaris de la xarxa social. Zuckerberg s’ha esforçat en aclarir que “les dades que recollim seran una simple inspiració, una mera font de recursos, no anem a fer la història de cap persona en concret. El personatge que isca serà fruit de moltes vivències arreu del món, i intentarem respectar en tot moment la intimitat de la gent.” Amb aquestes paraules s’ha donat per finalitzada l’exposició del projecte, que no coneixerem amb seguretat fins ben entrat el 2013.

divendres, 1 de juny del 2012

Primer document gràfic

L’embolcall em va salvar la vida aquell cop. Uns Chupa-chups s’havien esplaiat fent-me botar contra el terra i refregant-me pel fang, al compàs de La goma és l’enemic, la goma no és bona, visca el pal, per després clavar-me en la sala de tortura més temuda: el que els humans anomenen guarderia. Era una sala de colors vius, plena d’infants que cridaven, pintaven, jugaven, i sobretot, soltaven sucs de tota mena. Vaig notar-ne els salivals, amb la sort de la poca destresa d’aquell nen que se n’anà a buscar la cuidadora perquè l’ajudara amb el “calamel”, i, quan tornà, ja m’havia escapat.

Fou una experiència, he de dir-ho. Vaig témer per la vida, aquell dia, i em vaig haver d’amagar durant tres dies més a dintre d’una caseta on figurava que vivien uns ninots semblants a Mike, però més elaborats. Els joguets, no obstant això, es negaven a donar-me la informació que els demanava per a la fuga, així que vaig haver d’apanyar-me-les tot sol.

Finalment, pujat a la roda d’un carret mòbil per portar-hi infants, vaig aconseguir la llibertat. I no penseu que la sort se’m va gastar en aquella gesta, ja que al moment un nou personatge determinà el curs de les meues investigacions: era verd i roig, i representava una fruita, però era una llepolia.

Mentre recorríem la ciutat, conversàvem. Elogià la meua valentia quan li vaig fer saber les meues darreres aventures, i m’advertí que la ciutat era controlada pràcticament al complet pels “pals”, i que cap xiclet no tindria un tracte prioritari. Així, sembla que els Chupa-chups ara es feien dir pals, sense més. Frederic vivia als afores, amb dos companys. Ens presentàrem, i vaig quedar meravellat quan vaig mirar de prop aquella piruleta. Era blava!

—Francament, i pel que sé, vosté ha de ser una espècie en perill d’extinció!

Però l’altre company, que era una pastilleta de llima amb mel, m’aclarí que era muda, i així vaig comprovar que la natura de vegades no és tan sàvia, que dota els més xerraires amb una veu aguda i estrident i als més interessants els priva de capacitats bàsiques com l’aparell fonador.

Frederic també xerrava, d’una manera menys atacada i deixant una mica més de marge per a la resposta. Aprofitant l’avinentesa, m’hi vaig posar:

Frederic només era el propietari de la casa, una caixa de sabates on havia acollit aquells dos, quan un dia els va trobar que fugien d’uns pals rabiosos. Pel que em deia, la piruleta i la pastilla havien estat ostatges per saber certa informació que hauria perjudicat el bàndol dels Chupa-chups.

—Perdona, però la que sabia coses era ella! Jo només passava per allà, i em van agafar, i per poc no em fan el mateix… Tu saps, em vaig veure obligat a treure-la d’allà, a fugir, abans que no li tallaren el cap o alguna cosa! —Interrompia la pastilleta.

Els pals seguien buscant-los, així que em van convidar a anar-me’n. Ells ara eren una família amb tots els seus quefers i problemes, i un xiclet no faria més que crear-ne de nous. Em donaren una adreça del poble més proper. Els pals no em trobarien als pobles, “als pobles els xiclets tenen ben clar que són per ésser engolits i s’estan de guerres ni històries”. Abans d’anar-me’n, vaig demanar a la piruleta que em deixés fer-li un retrat.