Recurrències

dijous, 30 de setembre del 2010

Al cap i a la fi, açò s'ha convertit en un racó fosc, en un armari tancat on puc amagar-me quan em sent de qualsevol manera. Però, a diferència d'un amagatall, açò ho pot veure qualsevol persona. I això de vegades em preocupa. Perquè no és igual escriure per a un grup de lectors segurs, que saps què és el que els agrada, o escriure per una finalitat concreta. Ara descobrisc que no. Que, tractant-se d'un amagatall, no m'hauria de fixar en el que pensen les persones que em lligen. No és que me n'adone ara, no... Duu carcomint-me temps. Així que, res, m'ho propose a partir d'ara.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Serendípia

Normalment solc pensar que una coincidència resulta més eficaç que un telèfon mòbil. Ho explicaré: hi ha vegades en què et trobes a una persona per pura casualitat, i és la persona que t'esperes trobar. Unes altres vegades la vols trobar i gastes el telèfon per quedar. Però amb tanta gent i confusió no us trobeu! Aleshores, és un fet en què, dins d'uns marges, la serendipitat és més efectiva. Però potser l'altre dia no va funcionar... Tu tenies el meu número però jo no tenia el teu!

divendres, 24 de setembre del 2010

Passeig

La vista prèvia no va estar malament. Li vaig preguntar: vols guardar-me ara la cartera a la motxilla? Vam passar per davant d'un cartell taronja que predicava sobre algunes entrades públiques. Potser fóren per a un concert. Tenia etiquetes enganxades, i el títol encara estava en blanc... Un cartell més gran indicava com tornar a l'altre cartell, el de les entrades. Ella em va dir que redactàrem un informe, que editàrem pàgines a fi de canviar les estadístiques. Aleshores, li vaig donar la mà i es fongué, s'evaporà cap al cel. Va ser quan ho vaig comprendre: al cel rosat es podia llegir en unes lletres verdes i clares: Botzinades mentals.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Interrupció

Mai heu sentit una cosa com la que jo? És una situació estranya. És un desaprofitament d'energia, una desaportació a les paraules que es diuen en aquell moment.
Tot el món xarra en el bar, i tu no vols ser menys i dius un comentari. Però què passa? Que hi ha algú que parla més fort que tu al moment, i resulta que ningú t'està mirant, cosa per la qual ningú pot descobrir que has parlat. El teu comentari queda emmudit per un crit, per un camió sorollós que, quina casualitat!, passava per allà, o per qualsevol tipus de soroll: dringar de gots, caixes depositant-se per algun descarregador de cerveses enutjat amb el món... o per coses no sorolloses: una persona que arriba i tots la miren i el comentari queda en l'aire, una tele encesa on acaba d'eixir un famós molt guapo i les xiquetes es posen a cridar... Eixa sí que era sorollosa. El cas és que el comentari no el tornes a dir, per por a... no sé a que.