Recurrències

divendres, 28 de maig del 2010

D'estar assedegat

Esta vegada, sense pensar-m'ho molt, vaig arribar sense voler a un camp molt bonic, tot ple d'arbres colorits i insectes voleiant per l'atmosfera calorosa. Vaig observar que el camí que jo seguia s'anava estretint a mesura que jo avançava. Em vaig limitar a pressuposar un camí allà on es veia clarament que no hi havia. Però era lògic, clar, no volia tornar per on havia vingut, car que podria interpretar d'una altra manera el paisatge que havia vist feia una estona. Per tant, vaig seguir, encara que aquells arbres de fruits ataronjats em barraven el pas a trams. Em trobava en aquells instants en una situació ideal: feia calor, tenia set i hi havia un grapat de fruits per a elegir, tots suant aigua fresca de l'arbre ombrós. Em vaig decidir per un ben redó, que em cabia perfectament al palmell.
El gust amarg em recorregué la llengua per arribar a la campaneta. Instintivament vaig retirar el fruit i, efectivament, allà residia la carn polposa, de color vibrant. El tros de pell escopit, vaig mossegar el suc d'aquella fruita desconeguda per a mi. Tal assumpte em posà la pell de gallina, atès que el gust no distava molt de l'anterior mossegada. No obstant això, era més dolç.
La dolçor no durà molt, creieu-me. Vaig veure com un home amb barret de palla i un pal esmolat s'apropava a mi corrent i cridant com un boig. Després de comprovar que no hi havia ningú darrere meu a qui podia estar adreçant-se, vaig activar el meu millor mecanisme de defensa: córrer. I ja ho veieu si vaig córrer. Mentre corria, les meues cames colpejaven la terra amb ferocitat, a la vegada que les meues orelles detectaven uns insults una mica estranys: vaig poder distingir un adjectiu que potser denominava a algú procedent de Madrid, però poc més.
Quan ja vaig estar amagat dins d'una caseta de fusta que feia olor a excrement, tranquil·lament, la meua curiositat no va poder; a la primera que em vaig girar per veure què hi havia a dins, un ase em va pegar un mos al braç que em va fer retorçar-me i xisclar com mai ho havia fet. 
I aleshores, per postres, vaig rebre el meu merescut càstig per part del llaurador: em va pegar ben fort amb el garrot al cap fins saciar la seua pròpia dignitat, i després em va informar envers la meua cara d'incredulitat, que "eixos arbres eren seus, i per tant, les fruites també, que li fera el favor de no tocar-les."  Em va acompanyar fins al final del "seu camp", i aleshores vaig pensar:

"Lluci, no agafes ni toques res. En cases alienes no s'ha de tocar res."

divendres, 21 de maig del 2010

De tindre-ho preparat

Hola, em dic Lluci, i ja m’anireu coneixent al llarg de les meues històries. M’agrada pensar. Vaig a contar-vos una que em passà quan viatjava en metro:

           Anava jo assegut, amb la meua gavardina grisa, quan una mare i un fill entraren al vagó. Es van asseure just al seient de davant de mi, el fill damunt de la mare. Distret, mirava el cabell ros del xiquet i els seus ulls perduts, fins que em van trobar. Jo el mirava fixament ara als ulls, i ell a mi. Li vaig treure la llengua, i ell me la va treure a mi. Vaig creuar les cames i ell també les va creuar. Vaig somriure vagament, atent a la mirada confusa de la mare, i vaig desviar la mirada. Ara el vaig tornar a mirar i li vaig fer una ganyota amb els forats del nas oberts i les celles arrufades. Ell  la va repetir a la seua manera, sense somriure, plantejant-se el fet com a un joc de veritat. Vaig començar a fer tot de carasses complicadíssimes que implicaven un control total de cada múscul facial, i ell les imitava perfectament, a la seua manera. Ara em rascava el cap, i ell també. La mare ara em mirava amb cara de pomes agres, desconfiant. Agafant amb un gest al fill, m’ho va dir tot: “no em fie d’aquest home que va fent carasses als xiquets”. Però ací no acaba la història.
            Dies després, passejant per una urbanització, vaig veure una festa d’aniversari. Com si es tractara d’una persona que agafa dues formigues i les posa juntes per veure què passa, vaig observar que la celebració era en honor del xiquet del metro. Vaig entrar dissimuladament al jardí de la casa i vaig veure que hi havia un home disfressat de colors vius que feia ximpleries, tot envoltat de xiquets. Entre ells estava el xiquet ros, amb el qual vaig intercanviar una mirada i es va dirigir cap a mi. Sense dir-me res, em va fer una ganyota. Arran d’açò, se’m va ocórrer la següent fórmula:

Allò preparat no val res.
Si t’ho preparés tu
valdrà més.

dimecres, 19 de maig del 2010

D'estar cansat

Aquesta vegada, vaig pensar que estava molt cansat de tant caminar per la ciutat. I no sols ho vaig pensar, també ho vaig notar a les cames feixugues. Vaig veure una mena d’aparador al costat de la via amb seients a dintre, i em vaig asseure en el que semblava una cadireta individual sense respatller ni braços. Aquell descansador potser estava aclimatat, i per això estava envoltat de vidres transparents. La cadira no era molt còmoda, però la xica que seia al meu costat semblava que portava una estona reposant. Quasi tocant amb la punta de la sabata el cantell de la vorera, hi havia una dona amb una bossa violeta que mirava impacient a la direcció d’on venien els cotxes. Mentrestant, jo descansava, distret en els anuncis que hi havia penjats a la part del darrere del seient, tocant la meua esquena. Semblava un contorsionista, amb el coll tot girat i un muscle més avançat que l’altre. Però succeí un fet molt estrany: un dels vehicles que circulava per la via es detingué just davant del descansador i la dona de la bossa violeta s’hi pujà mentre treia diners d’un portamonedes a joc. La xica del meu costat s’alçà minuts després amb l’aparició d’un altre d’aquells vehicles,el qual era idèntic a l’anterior. Al principi havia pensat que la dona era un fet aïllat, potser un privilegi de dur certa mena de bosses, però el fet que la xica jove també pujara en un d’aquells cotxes em va estranyar. 
Això era massa! I jo caminant! Vaig decidir pujar en el pròxim vehicle que s’aturara en el descansador, que havia resultat ser un punt de reunió de vehicles més que no pas un lloc per a reposar les cames. De seguida vaig albirar en la llunyania un altre d’aquells vehicles. Em vaig posar de peu tal com havia vist fer a la dona, i a mesura que s’anava apropant, anava distingint la cara del conductor. Em mirava com preguntant-me alguna cosa, potser volent identificar algun tret distintiu d’aquell estrany club de transport. Vaig calfar-me el cap per tal de recordar alguna senya que hagueren fet les dos presumptes sòcies, però no em venia res al cap. Així que el cotxe no va parar. Però jo tenia idea de pujar-me fóra com fóra en un d’aquells vehicles. Vaig esperar deu minuts més, però no n’arribava cap. A cada minut que passava m’ensopia més i més, fins que vaig sentir uns crits i uns sorolls que venien de la vorera. Era un grup de xavals joves que potser estaven passant-ho bé. Però, deixant-me a mi bocabadat, vaig sentir que deien:
            -Ei, anem a descansar una estoneta!
I s’assegueren al meu costat empudegant l’ambient d’alcohol i de tabac, mentre parlaven de temes irrellevants per a mi. Aleshores vaig veure la llum amb l’assumpte del descansador, creant una frase que mai més oblidaré:

“D’un fet aïllat no pots traure conclusions. De dos, tampoc. Serà el tercer el que et solucione el problema.”

diumenge, 16 de maig del 2010

Música i lletra

Són totalment complementàries. Que sí, que potser la lletra d'una cançó et crida més l'atenció que un solo de guitarra, però tampoc és com per a que aprofites eixe solo per a comentar-li al teu amic com de bona era la lletra de l'última estrofa.

dimarts, 11 de maig del 2010

Retracció interrogant

Per què preguntes?
Sembla ser que siga
que la persona no es fia.

Per què segueixes preguntant?
Sembla ser que parega
que un té massa cera a l'orella.

Per què reformules la pregunta?
Pareix ser que crec
que potser no eres sord sinó cec.



dijous, 6 de maig del 2010

Va...

Qui no es fia, no és de fiar.

A l’home que de tu fia, fia d’ell que és cortesia.

M'ho crec del tot: qui no es fia és perquè està tan concentrat en no veure la seua persona amenaçada, és a dir, és tan animal que veu perill pertot arreu, que no és capaç de desglossar el seu entorn i convertir-lo en bondat, parcial o absoluta. Si no et fies de mi, de qui et fiaràs aleshores? Només em queda dir-te:

A la primera, perdó; a la segona, bastó.