Octubre

És com llevar-li el cap a un Action Man. En el cos no hi ha res que et faça feliç, és en la mirada on resideix la força, és en la cicatriu de la galta dreta on t’has vist reflectit. Però ara el tens, escapçat, cos a la mà dreta, testa a l’esquerra. Has de cridar una entitat superior perquè te’l torne a posar i tindre tu així el cap al lloc.

Però ni ta mare, ni ton pare, ni el germà major, no poden, i et deixen allà, amb un cos i un cap a les mans, fent forces que mai has fet. Llàgrimes i desisteixes, i l’únic que et queda és anar a l’armari dels joguets i agafar-ne un altre, que en realitat és el mateix, però amb un pentinat i una mirada lleugerament diferents, fins i tot té pèls en la barba i roba de karateka. És el senyor Action Man, l’únic capaç de derrotar al Doctor X, però que de sobte mira, mira al voltant i veu el seu propi cap que rodola per terra, però se’l toca i està al lloc, i l’altre cap, que ara s’ha detés, el mira, li clava una mirada de gel, buida i sinistra, i li augura un destí pròxim amb els ulls: “Pop!”