Un poble, dos pobles, quatre pobles. Passava hora i mitja i jo seguia mirant la foscor de les finestres, i el meu destí ja era lluny, i jo igual de feliç. Em va alertar la dona del telèfon: “Si, ya hatze una horra que hiemos pasado Nargotia, así que me faltarrán unos quinze miniutos”. Escalfor de galtes i tira cap a la porta. Un poble de mala mort, un treballador de mal somriure: A Nargòtia? Demà!
Primer pensament relaxa’t. Segon pensament tinc fam. Tercer pensament suïcida’t. Quart pensament a perdre el màxim de temps.
Caminar, caminar per un poble tirant a lleig amb pensament de captaire que vol arrecerar-se en qualsevol cantó havent sopat unes costelles recalfades i pa amb tomaca. —¿Olivas? —Sí. —¿Negrras? ¿Verrdes? —Em, verdes. Mala tria.
Caminar, caminar per llocs on no visca gent i així no em podran veure, podria fer-me un bivac amb els cartells electorals, podria agafar un taxi i pagar no-sé-quant, podria entrar en la casa enrunada.
Ninonino! Policia. Hola, què fas per aquí? No, és que, snif, snif, vinc de… Balancré, i el tren, jo volia a Nargòtia però el tren, sóc estudiant, no sé què faig per ací… Document d’identitat i la motxilla. No hauràs estat fent pintades per la zona? No. Segur? Segur. Seguríssim (però amb veu hiperinsegura). Doncs on vas? No ho sé, estic perdut. Llavors per què no et clavem a la presó i així dorms gratis? No, això últim no. Vine.
Tren. Shaca-shaca pi-piii(mai no he sentit un tren fer aquestos sorolls, altrament). Un filípic em deixa entrar en el tren que neteja, a canvi de res. Em pose totes les samarretes que porte a la bossa, tots els calcetins, caputxa i amb els calçotets no sé què fer. El meu mòbil s’acaba de morir.
Un ciclista amb un gos espera a fora combatent el fred amb arts marcials i jocs canins.
Els llums del tren encara són encesos.
La solitària figura encaputxada encara fa un parell de mots encreuats aprofitant la llum.
La llum se’n va i a dormir en un tren parat i a fosques. De matí el maquinista em pregunta What are you doing here?