Les entrades (ara ja) publicades a Botzinades mentals

Jo vaig llançar un crit al vent. Un crit que clamava per l’obriment d’unes portes de pedra massissa a punt de ser tancades del tot. La brisa de la soledat i l’apatia les espentava, jo intentava detenir-les, no m’imaginava una vida amb els finestrals tapiats, no volia que m’enderrocaren la casa que m’havia costat un esforç relatiu de construir amb els meus dits. En un últim intent, a la desesperada, vaig llançar el crit, vaig clamar als déus, vaig dir «Súnion» i em vaig vestir tot de rosa, de rosa xiclet, de rosa-pell de dibuix de xiquet. Amb la força de la motivació, vaig estirar els músculs per espentar el dimoni de portalada que no cedia al pes de la il·lusió i les ganes. Vaig tornar a cridar amb més forces, la suor entrant-me a la boca mentre proferia eixe cant mal entonat, eixe esquinçament de les cordes vocals. Vaig aguantar dies fent pressió sobre la pedra nua, fins que em va entrar la fam i, com per art de màgia, un furgadents aparegué d’entre les branques fosques d’aquells arbres, amb un tros de pimentó torrat punxat, espera! Era un pimentó punxat amb una oliva! Els aliments es van perdre amb la saliva, i el furgadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se màgicament amb un queixal ronyós abans de tornar d’on havia aparegut. Uns dies més tard, ja sense fam però més avorrit i cansat que una ostra, arribà una mena de follet o de personatge baixet desconegut que em va entretenir durant hores, em contava històries desconegudes totalment per a mi, però que no sé com, semblava que les haguera viscudes en algun moment... De nou la soledat es va apoderar de la meua espenta aferrissada. Quan creia que els meus peus no anaven a aguantar fent força contrària al pes de la tàpia, quan començava a pensar en aturar la batalla, aparegué ella: qui li havia demanat opinió? Potser jo, sense adonar-me’n. “Creus que has construït una grandíssima merda? Doncs vas apanyat”; eh, sí, sí, li deia jo, però estic cansat d’empènyer la llosa! Me la va aguantar uns instants (la pedra), i mentre jo la mirava fer cara d’esforç útil, em vaig dedicar a practicar les meues manies. Abans d’anar, em va dir unes paraules màgiques per superar-ho tot, o almenys per desfogar-se: «Sí, sóc un injust, la vida ignorant i la gent incompresa! Cap europeu no sap apreciar el meu geni!». la pètria porta no la vaig abandonar, finalment. I en part va ser perquè en un espai de temps que ja ni recorde vaig rebre la visita d’un portador de gots, amb cara de gripau, malgirbat, que m’oferia un got de whisky triple. No sé si era un joc màgic el que em va proposar, però el vaig posar en pràctica amb la pedra: Gluc, gluc, mirant-la als ulls, als ulls gelats i porosos de la porta pesada maleïda, i quan menys m’ho esperava, vaig sentir un altre gluc-gluc i ell ja se n’anava, molt decidit a menjar-se allà mateix a qui es trobara! Més tard, una mena de persona amb un carro ple d’andròmines estranyes, amb pinta de viatjar molt, em va donar la clau de volta per poder empènyer més fort: quelcom innovador, sí, qualsevol mesura estúpida que causara furor, no importa a qui. A pesar del seu carret sospitós, sembla que no es va quedar a casa el dia que Déu va repartir els cervells, ans al contrari, sembla que després d’aquella revelació les meues robes van adquirir un tint encara més cridaner. La següent visita fou més reflexiva. “T’has tornat taciturn, Jordilet, descansa.” I es va posar a espentar mentre jo seia en les fulles humides del terra. “Si poguera contar-te el que he vist, si poguera dir-te només una part del futur que li espera al nostre món... El moment s’apropa; no bufa el vent, ni fa sol, ni hi ha nits de trons, ni neva... No fa fred ni calor. Açò se t’està fent monòton, uniforme i descolorit.  Només tindràs una oportunitat per pegar una última embranzida i la porta s’obrirà.” Mentre païsc les paraules desapareix. Li faig cas. Espente fort. La llosa es mou. He obert la porta! He entrat! Eureka! Visca! Per fi! Tot suat i tremolant de fred i de calor, m’assec davant del botzinador i romanc pensatiu durant una jornada. Tot el dia sens art, pense.

D'ésser porc

Aquell dia ni tan sols sabia on estava. Havia sortit de la ciutat caminant per un camí de grava, tot i que un amic em deia: “Lluci, no vages per allí”, però vaig seguir. No volia obeir a res que no fos la meua intenció.

Em vaig trobar en un camp tot verd, bucòlic-pastoril-locus-amoenus, amb tot de flors i flaires desconegudes, menys l’olor dels porcs. Jeien tres marrans ben grassos en la gespa, tirant-se pets, segur, o és que no es rentaven. Quan ja estava més prop vaig advertir que es rebolcaven en un toll de fang fastigós, segurament mesclat amb excrements.

Si m’apropava, fugien. Els seguia, però cadascun anava cap a un lloc. Tres casetes, de diferents materials, els servien de refugi. Mai m’han caigut malament els porcs, però em feia ràbia que no volgueren conversar i es tancaren en les seues estúpides cases. Li vaig botar foc a la de palla, i a la de fusta també. Ara els porcs s’agafaven a les meues cames, tremolant. Sembla que no tenien ni idea de parlar. Ho vaig deixar córrer, no sense abans tombar-li la paret mestra a la casa de rajoles. Què s’havia cregut eixe porc tan llest? Sempre ha d’haver un llestet en tots els paisatges bonics? De seguida s’agafava a les meues cames, esporuguit. Els altres dos ja havien corregut cap al seu toll de fang.

Un bes de pas de zebra

Un bes de pas de zebra, sí, això és el que necessitem.
Un bes amb la persona que, a les 8:56 de dilluns, sempre et trobes esperant en el mateix semàfor que tu, però al costat contrari. Primer potser et pot la pressa, desitjaries simplement intercanviar-t'hi per arribar abans al teu destí, i fer-li, de pas, el favor. Però no, la màgia apareix al mateix temps que el verd i el roig. O uns instants després, si m'apures.
Comences a creuar lentament perquè durant l'espera t'ha mirat, i tu l'has mirat. No tornareu a desprendre ones visuals fins que esteu a un centímetre l'un de l'altre, quan ja el rang de visió és tan reduït i, pel vostre moviment oposat, es redueix encara més. Però t'observa, t'esbrina, et fuig la mirada, la concentració ho es tot per passar un semàfor.
La pressa torna a apoderar-se de tu i te n'oblides fins al proper dilluns. Tornaràs a desitjar eixe bes de pas de zebra amb gust de galetes, de fruita fresca, de torrada amb oli i sal, de suc de poma, de roba posada a corre-cuita, de café mal pres, de pasta de dents, què collons haurà desdejunat tota esta gent?

Les Falles i Benidorm. Què som?

El dia 28 de juny de 1972 es censava la Comissió Fallera en la Junta Central de València amb el nom de Falla Benidorm. 43 noms, tots ells homes, majors d’edat, una comissió d’un total de 250 persones. Pel març es plantaven els primers monuments, essent Fallera Major Angela Barceló i Fallera Major Infantil Maria José López Moncho. El monument major tenia com a lema “Viva el turismo”.

Hui no pense pegar-li canya a les falles de Benidorm, car no estan arrelades més que en la gent que en forma part, ara mateixa dividits en tres comissions, la Falla Rincón de Loix, la Falla Els Tolls i la Falla Benidorm. La gent que hi està sí que se sent fallera i “valenciana”, en el sentit de València, que és on realment es fan falles per tradició.

Hem de pensar que Benidorm, en la seua condició de ciutat del País Valencià amb cometes, cursiva i subratllat, és una vila, en definitiva, aïllada de la resta de pobles que sí que tenen una tradició pròpia i arrelada en els ciutadans. Vegem, per exemple, com un alteà celebra el mig any amb el major entusiasme o un viler el desembarcament.

Però clar, per què Benidorm està en cometes i en cursiva dins de la comarca, dins del País? Pel que tots esteu pensant. Des que es varen descobrir les platges, els bikinis, els hotels i, en efecte, el negoci, Benidorm va deixar de ser un poble. I els habitants es van fer tolerants.

Monument major

Amb tot i això, hem de fixar-nos en la imatge de la primera falla per veure com de beneficiós va ser el turisme per als ciutadans benidormers, i per a tants altres ciutadans de tantes altres ciutats que van deixar el negoci brut i pesat del cultiu, la pesca i la marina mercant per dedicar-se a exprimir el suc als estrangers i no tan estrangers. “Viva el turismo”, és clar, ningú no nega que el turisme era i és un miracle, un al·licient a les vides insulses de poble. La mateixa Leire Pajín, en el Saluda del llibre de Falles de 2011, deia: “Las Fallas de Benidorm son un reclamo más para conocer nuestra ciudad”, o l’alcalde Navarro hi proclama que les festes “con sus monumentos producen la admiración de sus visitantes”; la Fallera Major, Maria del Mar Chanzá, tampoc es queda curta: “Como no, invitar a todo el pueblo de Benidorm,  a la comarca, así como a los turistas que nos visitan”. Però el turisme porta una sèrie de dimonis, com aquest de les falles, que és el que menys crema. Parle, com abans, d’un augment de tolerància cap al visitant, cap al turista. La tolerància és bona, ajuda a obrir les ments, a veure les coses d’una altra manera, a aportar noves solucions a problemes mai plantejats; però també comporta una certa pèrdua d’identitat de poble una assimilació a costums no pròpies.

Dir que hom és de Benidorm es converteix de seguida, en l’actualitat, en una sèrie d’afirmacions com: “sóc de tot i de res”, “sóc valencià, espanyol, celebre les Falles, els Moros i Cristians, em relacione amb vells i estrangers, amb turistes de l’Estat, els diners han d’anar destinats al turisme i no a la cultura, m’agraden els gratacels i ací ningú no hi vivia abans de nàixer jo”. Exagerat, però així és com algunes persones ens veuen.

De fet, a Benidorm viu gent, la gent va a escola, treballa, dina, sopa, dorm. No només es dedica a fer miratges de festes d’altres pobles ni a sortir de festa tot el dia. A alguns de nosaltres ens molesta la imatge que té Benidorm, on els seus ciutadans són invisibles, no existeixen, som motiu de burla o de sorpresa. Quan algú et diu que és , per exemple, d’Alcoi, li parlaran dels Moros i Cristians; si és de València, de les Falles; si és de Xàtiva, li diran socarrat; d’Almassora, li cantaran la cançoneta “de Castelló a Almassora, xim-pum tracatrac”; d’Alacant, les Fogueres. Però què ens diuen quan diem que som de Benidorm? “Ah, rodejat de iaios i de guiris, ahí ho celebreu tot, no?”

És el meu primer escrit seriós sobre el tema, que pot donar molt de sí, s’evidencia la meua falta de rigor i ordre, però és que és molt trist el que ens passa.

Dir-ho

Un fantasma recorre la blogosfera, el fantasma de la deixadesa. Aquest fantasma va molt unit a la timidesa, a la falta d'inspiració, de seguretat i, sobretot, a la distracció o falta de temps. Ja he vist massa queixes, entre elles la meua, sobre esta malaltia, fantasma o com vulguem dir-ho. Què és el que passa? És que no som suficient forts per enfrontar-nos a l'imperialisme de les xarxes socials o, per aixina dir-ho, les xarxes socials fortes? És que no duem anys escrivint sobre assumptes que només ens interessen a nosaltres mateixos i com a molt a una desena més? És que no som feliços així, els blogaires? És que no aspirem a més? És clar que sí que aspirem a alguna cosa, però potser la fama no és l'única prioritat. I no és ni la primera.
Escriure. Escriure. Eixe és l'objectiu. La importància de les coses que escrigues radica en tu mateix. Si vols, escriu sobre política, escriu quelcom polèmic i de seguida la gent, amb un poc de difusió, et coneixerà. Escriu sobre coses del dia a dia i de seguida la gent, es sentirà identificada i riurà, i et coneixerà. Escriu sobre els teus sentiments i la gent dirà: "si que és sensible esta persona!" i et coneixerà. Fes còmics, aforismes, poesia, reflexions sense sentit, penja fotos de paisatges, relats polsosos de carpeta oblidada, ensenya a fer una manualitat, enllaça música, grava't a tu mateix parlant, copia de viquipèdia, descriu la sensació que s'experimenta quan et cau una gota de llima a l'ull, i la gent [...] i et coneixeran.
Eixe és el misteri. Tindre quelcom. Saber o no saber dir-ho. Dir-ho, en definitiva, trobar la manera de dir-ho i fer-ho efectiu. Ara, el temps és una altra cosa.
Aprén a enllaçar, és útil.