Recurrències

divendres, 19 de desembre del 2014

Culpables

Les persones que parlen poc callen tant que les persones que parlen molt parlen encara més.

divendres, 28 de març del 2014

Soroll de passes

M’agrada quedar-me sol a casa perquè puc fer totes les coses que no faria si algú mirara, com per exemple

- Posar pòsters fluorescents a les parets

- Obrir llibretetes amb els peus

- Tallar-me les ungles i clavar-les a la vidriola

- Encendre la ràdio en una emissora de Teletubbies.

- Fer la serp en el terra gelat

- Dir paraules que no tenen sentit per a mi però potser en alguna part del món sí que volen dir alguna cosa

- Ballar amb les sabatilles d’estar per casa posades i una cassola per barret

- Burlar-me d’un ésser imaginari que intenta desmoralitzar-me

- Utilitzar ulleres per a llegir els subtítols d’una pel·lícula silenciosa

- Escoltar bona música mentre em menge un gelat

- Cantar lletres de cançons amb la melodia d’altres

- Practicar el llatí eclesiàstic per al dia de la poca el·lipsi

- Cuinar per a un gos

- Cuinar un gos {(<marca: *ficció* /no realitat/>[no denunciable])}

- Fer una falla amb corfes de pipa

- Reanomenar arxius importants amb noms de vaquetes del Gran Prix

- Buidar la fruita per dins de manera que semble que estiga plena i algú hi puga picar

- Imaginar que hi ha càmeres i no fer res del que has imaginat o tindre massa coses per fer o falta de temps o sentir passes o de tot de pot tot passar.

dimarts, 11 de març del 2014

Inferències

—Bla bla!

—Bla bla! Bla bla bla?

—Bla… Bla bla bla bla, bla bla…

—Bla? Bla bla bla bla bla bla bla! Bla…

—Bla. Bla bla. Bla bla bla i bla bla!

—Bla bla! Bla bla?

—Blaaa! Bla bla bla bla bla bla bla bla bla, i bla bla bla bla bla bla.

—Ble?

—Bla, bla.

—Bla, bla, bla bla bla bla bla ble.

—Bla, bla bla bla bla… Bla!

—Bla! Bla! Bla bla bla!

dimecres, 5 de març del 2014

Pedaços

S’havia forçat a escriure un diari durant l’època de l’institut. Pensava que el seu present potencial es dedicaria a contar el que no era, a falsejar les dades del passat, a contar coses que ell mateix recordaria així encara que no ho foren, tal com feia ell mateix al parlar de quan era xiquet. Per això va escriure una pàgina cada dia durant cinc anys.

De gran el va trobar quan feia neteja. Després de mirar el quadern i pegar-li unes voltes, com si no l’identificara, el va llegir sencer. Va tardar trenta-nou minuts. En acabar, va agafar les tisores i el pegament de barra i el diari que havia iniciat al començar la faena. Encara li quedava molta vida per davant.