Ho necessita

Un home que entra a un restaurant amb la seua parella i, res, després de dir el nom els donen una taula i s’asseuen. És una parella afectuosa, senzilla. No paren de fer-se compliments l’un a l’altre, i estan tan distrets que ni paren compte de la carta que reposa baix dels seus colzes. Amb una copa de vi al davant, ella alterna la mirada entre la carta i els ulls del xicó, adobada amb el millor somriure. Ell es posa nerviós. S’ha oblidat el retolador permanent. I ja saps, amor meu, que jo no puc anar a restaurants sense un retolador permanent, eh que sí? Però ella en porta un en la bossa (el bolso, que diuen) i li l’allarga. Sempre tan atenta. Ell es posa a fer ratlles sobre els plats que no li agraden de la carta. La seua memòria visual és tan complicada que veure tantes coses escrites li provoca un caos mental que el condueix a la indecisió. A més, acostuma a llegir tan ràpid que en el moment en què està a punt d’assimilar la informació d’una paraula ja n’ha llegit quatre més. És de cervell lent i d’ulls ràpids, i per això necessita concentrar-se, tatxar el que sap segur que no vol i continuar llegint. La carta, l’acaba fent quatre o cinc vegades, fins que només li queden tres o quatre plats sense tinta negra, i aleshores la xicona ja li pot aconsellar (havia guardat silenci mentre vos explicava açò però també mentre l’home feia el ritual). Al final s’acaba de decidir, curiosament per la mateixa cosa de l’última vegada, perquè al final aquell és l’únic restaurant que no s’ha queixat de les seues pràctiques extravagants.