Recurrències

dimarts, 27 d’abril del 2010

Un mite

Conta la llegenda....

Wyke, un jove caçador del paleolític, vivia amb la seua família a una cova situada a la vora d'un riu. Era un caçador nat, i la família li ho reconeixia. Sabia seleccionar i esmolar, amb només vuit anys de vida, tot tipus de pedres, fent vertaderes obres d'art amb les quals feia dessagnar les feres al bosc. Però, un bon dia, hi va haver una pluja torrencial, i la família va haver de traslladar-se temporalment, pel perill que suposava viure a una cova inundada. 
     Van vagar per terra i roca fins que no van poder fer res més que assentar-se al mig d'un camp de terra on creixien arbusts, però que no hi havia feres per caçar. Wyke, en un rampell de ràbia, va arrancar una planta que creixia als seus peus, i la va xafar. Immediatament es posà a pensar en la cova que havien abandonat, en la fam que havien passat des que l'havien deixada, i en tots els familiars que havien mort pel camí. I es posà a plorar, ell que mai no havia plorat, que li havien ensenyat a ser fort davant les circumstàncies adverses. Aleshores es mirà els peus, folrats de pell de bestiola, i observà que la planta que havia xafat feia una olor forta i penetrant, tan penetrant que fins li coïen els ulls i plorava més i més. L'agafà i en buscà d'idèntiques; efectivament, va trobar-ne dos parells més, i, corrent cap on estava reunida la família, les llençà a terra, les xafà, i, somrient mentre el miraven estranyats, es posà a plorar, i la seua família també, ja no d'enyorança, sinó de felicitat. Prompte descobriren que pertot arreu hi havien plantes d'aquella mena i de moltes altres, i, a poc a poc, van aprendre a controlar-ne el creixement i a aprofitar-se de la terra, cosa que no havien vist fins a aquell dia tan feliç per a la raça humana.

I aquest fet és el que ens fa a nosaltres, conta la llegenda, plorar davant d'aquest bulb insignificant, esborronats pel passat i estabornits pel futur.

dimarts, 20 d’abril del 2010

fa un any i algo

M'he proposat fer una entrada al meu estil de veritat. Però ara mateixa no sé de què anirà ni de com evolucionarà. Així que ja no serà una entrada com les que solia fer, aquelles de l'autobús, les al·legories, la primera entrada dels colors rosa i taronja... Serà un estil reconciliat, un estil reconciliat amb el meu jo d'ara mateixa, que viu unes altres coses que el Jordi de fa... Un any! ja tinc tema per a l'entrada. Fa un any vaig decidir crear-me un bloc on plasmar qualsevol idea que tinguera.

Després de pensar-ho relativament poc, vaig decidir posar-li el títol que veieu allà dalt. No és que fóra un títol d'allò més original, però a mi m'agradava i crec que em defineix prou bé. Bé, a lo que anàvem! Li vaig posar un fons rosa que era molt curiós, i des d'eixe dia vaig entrar a la comunitat de blocaires del meu entorn. Resultà que prou gent en tenia un, i això animava a continuar. Comentava, et comentaven, coneixies a l'amic de l'amic, al recontraamic de l'amic, i feies nous vincles virtuals. Va, que t'enllace, va, comenta'm.

I dia rere dia vas descobrint nova gent que, a pesar de no ser seguidora fidel del bloc, resulta que ha estat alguna vegada i ha llegit qualsevol entrada, o un parell. I s'emporten eixa impressió de tu, la que siga la que tingueu. I continues, i et passen coses rares pel cap i ho engegues tot a pastar, però el cuquet segueix a la gola i el reactives... Total, que vas sumant entrades, vas remodelant el bloc amb ajuda d'altres blocs(crec que se'n diu plagiar), i veus que la suma de seguidors virtuals és cada vegada més gran. 18, ni més ni menys, i a un grapat de comentaris per entrada. Això em fa sentir bé, perquè sé que hi ha personetes pel món que diuen: "vaig a veure què collons ha escrit el fava este", i ho lligen, s'ho empassen, i mira, ací estem.

Resulta que fa uns minuts m'he sorprès a mi mateixa dient la següent frase: 

Tanto ordenador y tanta mierda, a leer!

Doncs volia dedicar-li una entrada a eixa merda de frase, i al final m'ha eixit una entrada prou diferent de totes les que he fet en la història breu d'este bloc. Gràcies a tots.

divendres, 16 d’abril del 2010

Contradiccions de la vida

Era una dona estranya, però què? Era agradable, no molestava, i quan podia estava allà per ajudar-te. Tenia uns períodes d'estranyesa i altres de naturalitat màxima; per això era tan estranya, i per això l'estimàvem. Servia per fer coses, i, només pels seus actes, es mereixia la meua amistat. No li feia falta dir-te t'estime ni preguntar-te si estaves bé, només amb la mirada ho pretenia tot. Fins que un dia... Se n'anà. I ja no vam saber res d'ella, i poca gent l'enyorà. Finalment vaig averiguar que es tractava d'un esperit sense romb, vagant, que ni tan sols vaig poder esbrinar si havia existit en la meua vida o havia sigut producte de la meua ficció.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Què fem ací?

Sóc...                            ·                                              ·

Estic...                                                  "
                                                                                  
M'agrada...                          -------------------------                                                          

Infinit.                                                                                

El súmmum de l'egolatria.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Tic-tac

Una altra vegada la sensació nostàlgica penetrant inexplicable de després de cada campament... I aquesta vegada amb caretes mocoses gravades al cap.

diumenge, 4 d’abril del 2010