Recurrències

dimarts, 31 d’agost del 2010

Distraccions

El jove xuclà fortament el cigarret. Amb el moviment l'altre li veié les ungles, negres i irregulars. Tota la seua mà era una irregularitat: durícies, sequedat i ferides minúscules i cremades. Però al jove li donava igual.
És curiós, el món on vivim...declarà.
L'altre, un xicot de la mateixa edat, uns divuit anys acabats de fer, vestia un polo groc clar i unes ulleres de sol. Les seues mans eren impol·lutes. Blanques, fines, acabades de recobrir amb una crema greixosa que les deixava apegaloses uns instants per a després fer el miracle. Mirava avorrit a l'altre jove.
—On vols anar a parar?
El jove de les mans brutes només vestia uns calçotets blau marí, i el seu cos era poc cuidat, com els cabells: greixosos, llargs i sense pentinar. Res a vore amb la cortina de cabells que queien pel front de l'altre, morenos i rossos alhora, engominats perquè s'apegaren a la pell.
—Ho tens davant del teu nas, tio.—El jove apagà el cigarret a la taula i es posà un altre a la boca, sense encendre'l—Es veu que, en este món, és més mascle aquell qui menys mascle demostra ser.
L'altre estava inquiet.
—No entenc què collons vols dir.
—Sí, i aquell que menys entén sembla ser el que més triomfa, i això preval sobre la meua anterior afirmació, que no deixa de ser certa...
I, apropant-se al seu company, li va clavar un colp a l'entrecuix.
—Eixa pel teu pentinat!—Exclamà escopint tot de saliva que eixia d'entre les dents tortes .—I la que vaig a pegar-te ara, és per la teua ignorància!
I dels calçotets extragué un revòlver que en algun temps fou platejat, i li encallà una bala entre les cames. Mai vaig poder oblidar el seu somriure...


Torne després de l'estiu, salutacions a tothom a qui se li haja acudit tornar després d'haver tornat algunes vegades i trobar sempre la mateixa entrada. Torne amb més ficció que mai, amb la mateixa realitat de sempre. Gràcies.