Recurrències

dimecres, 24 d’octubre del 2012

De veres ho voldríem?

No li agrada aquest món, ni fer teatre cada vegada que va a escola, al metge o al teatre. No li agrada haver d’explicar-li a la mare el que ha fet durant el dia, ni dir-li què ha dinat. No li agrada aquest món ni l’autobús que l’arreplega prop de casa per dur-lo al col·legi. Tampoc no li agrada quan ha de tocar en l’audició de nadal només perquè els pares vegen que han fet bé d’invertir en classes de serpentó. Odia que el canvien de roba quan toca, ell només vol els seus calçotets d’Hèrcules i la samarreta de Pokémon. No li agrada que li pregunten si “te’n recordes de mi”, i menys haver de dir que sí quan és que no.

Li agrada, en canvi, xafar bassals i pujar-se als arbres i fer-se l’adormit perquè el porten del cotxe al llit. Menjar amb les mans, agafar sabaters, dir impermeambre o tentempieso. Furgar la bossa de la mare quan no el veu, pensar que l’estora del menjador és una illa o una barca. Dir mentides per quedar en bon lloc, pessigar el  braç propi o aliè per veure quant aguanta el dolor. Li encanta el pijama de Mickey per fer batalles de coixins i jugar a playmòbils després d’un bany amb ells. Demanar postres als restaurants és pràctica tan agradable com dibuixar monstres a una llibreta i posar-los noms, funcions i habilitats especials.

Tendim a veure la infància d’una manera idealitzada, i, de fet, el segon paràgraf podria allargar-se moltíssim si algú de vosaltres l’intenta amanir amb records propis. Però, i el primer? És que a cas els infants no tenen preocupacions? Són sempre tan feliços com els volem pintar? Sovint ens plantegem la idea de tornar a èpoques millors, al passat de la infància, dels jocs, la brutesa i la imaginació. Però el cert és que… Sí! Tots a ser xiquets!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

De compartir llibre

Te n’adones que t’has deixat el llibre a casa i que hui s’anava a llegir i treballar a classe. Res com compartir-lo amb la persona del costat.
Persona A s’ha portat el llibre i persona B no se l’ha portat. Decideixen firmar el contracte verbal de compartiment de llibres.
Persona A mana. Persona B acata. Persona A apunta, si vol, alguna cosa al llibre. Persona B sosté l’exemplar amb els dits, la mà o el colze si aquest es troba en desequilibri o en perill de tancar-se. Persona A és l’única autoritzada a passar de pàgina. Persona B ha de procurar no fer olor a aixella suada. Persona A, el mateix. Persona B ha de procurar no tapar amb els dits el fragment que s’està llegint. Persona A pot concedir uns segons a persona B per gratar-se el cap o apuntar quelcom a la llibreta, quedant el sosteniment del llibre en mans de persona A durant els esmentats segons. Persona B té el dret de disposar el llibre a una certa proximitat. Persona A decideix la distància entre el llibre, persona A i persona B. Persona B té el deure de dir per on s’està llegint si persona A es perd. Persona A no té aquest deure, però ho pot fer. Persona B  i persona A han d’evitar el contacte físic (peus i mans, sobretot). Persona B no pot desertar del contracte de compartiment de llibre. Persona A no pot defugir dels seus deures de manador. Persona B pot aclarir alguna qüestió a persona A sobre el que s’està llegint, però evitant la pedanteria, sempre intentant ser menys intel·ligent. Persona A no pot enamorar-se del seu subordinat. Persona B pot fer broma sense excessos. Persona A pot tractar mal persona B.
La confiança entre ambdues parts pot anul·lar bona part de les pautes, però no totes.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Llapis Jordi

L’altre dia vaig estar a Barcelona, a fer la visita que toca de tant en tant a la família, i com no, dissabte vam fer una passejadeta pels Encants. Després de passar-nos quasi una hora triant i movent llibres de piles inacabables, vam fer camí cap al que jo anomene “articles per a gent amb síndrome de Diògenes”. Evidentment, els que hi érem, el tenim. Amb set clàssics catalans a la bossa, ens endinsàrem en un nou laberint al descobert on persones de tota mena es capficaven en els objectius propis, negant-li el pas a la cortesia i a les persones.

Mon pare no feia més que gastar-se diners, i jo mirava; tot ho trobava o molt lleig o massa bonic com per preguntar-ne el preu. En una tauleta on una dona amb aires d’antipatia mirava l’infinit, vaig veure, entre plomes, encenedors malgirbats i rellotges de canell, una mena de tub de ferro, de color groc, on deia: Jordi.

L’agafe, encuriosit de veure el que amagava aquell nom en aquell tub, i veig que baix del nom hi ha una adreça: Lauria, 16 Barcelona. El tub, en destapar el que semblava un tap, resulta que a dins té un llapis. Un llapis encastat a la tapa, que en treure’l, es pot tornar a posar, i si el poses a la inversa, ja no és tan petit perquè el tub li fa de suport.DSCF1386

Total, que resulta que el llapis és d’una empresa, JORDI S.L., fundada en 1910 per Guillermo Jordi (atenció, que és cognom), dedicada a la comercialització de xapes perforades i accessoris per a la mineria. Des de fa uns 20 anys l’empresa ja no té les instal·lacions al carrer de Roger de Llúria i la gamma d’articles s’ha ampliat: xapes perforades, xapes repujades, metall deployé, pisos i entramats metàl·lics, teles i xarxes metàl·liques, cables d’acer, cadenes, accessoris per a cables-cadena i eslingues. I els llapis? No es troben en stock?

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Si ho escric, ja no ho puc dir

Quan se m’acudeix quelcom que em sembla divertit, còmic, que em fa riure tot i estar arrepapat en una butaca en soledat, sempre pense que estaria bé escriure-ho, perquè aquestes coses, per la rapidesa i el moviment a què la vida moderna ens ha conduït, s’acaben oblidant. Aleshores, una vegada preses notes, pense que un bon escrit sobre aquella anècdota, idea, o pensament imaginari (de fet, dins el meu cap solen ser imatges acompanyades d’una llegenda escrita) podria despertar un somriure en altres persones si, amb artificiositat, aconseguís bastir un bon fil d’acció, uns personatges, un espai ben descrit, i sobretot, un discurs encertat. Hauria de triar les millors paraules per contar-ho, com contar-ho, etc. etc. etc.

Però deixem-nos d’abstractes i provem de fer la prova. Hui se m’ha ocorregut una idea sobre mi mateix. La imatge que se m’ha aparegut no us la puc mostrar, però us en diré el peu: Que faig molt el Mr. Bean.
I doncs, quina imatge ha arribat a les vostres ments? Jo mateix hauria pogut escriure una entrada en aquest mateix blog que relatara l’experiència d’una persona que viu a cert lloc i que de vegades es comporta d’una manera despistada, exageradament teatral quan està sola, que gesticula i s’enfada amb objectes, intentant aparentar normalitat quan veu que algú la mira, etc. Ho hauria fet, creieu-me, però en un to distant, com si aquella persona no fóra jo, i li hauria posat un altre nom, potser fóra una dona i tot.

I dic jo, si hagués fet aquell escrit sobre Que faig molt el Mr. Bean, de veres m’haguera valgut la pena? No seria millor explicar-ho amb el verb, amb paraules sonores, de la manera que siga, de qualsevol manera? Si ho escric, ja no ho puc contar a la gent. Imagineu si em pose a contar-ho i resulta que algú ja ho ha llegit. És com els acudits que la gent ja sap! Tota la gràcia de la idea s’esvairia quan l’auditori pensés: “ah, clar, este tio està contant-nos coses que ha llegit, no coses que li passen, fotem el camp.”  O si, enmig de la contalla, algú em digués que això no és així, que m’he equivocat?Jo em pregunte: estaria traint-me a mi mateix, o a alguna cosa en concret?

Són idees, i hui calia disfressar d’alguna manera que faig molt el Mr.Bean.