Recurrències

dijous, 25 de juny del 2009

Torne en 15 dies

"No es pot dir que siga més agradable de veure una baralla que uns cavallets, pero no hi ha dubte de quin dels dos atrau més gent."

Efectivament. I d'ací quinze dies, més.

Reflexions

L'home, després d'haver buscat i rebuscat als més infinits racons, va prendre una decisió: suicidar-se. Ho faria allà mateix, es tiraria per la finestra d'aquell desé pis, tot pel fet de no trobar allò que volia. La seua vida s'acabaria, i potser, la de tota la humanitat. Ja no veuria riure ni plorar ningú, ja no disfrutaria dels plaers que la vida ens ofereix, ni tan sols gaudiria dels cinc sentits que Déu li havia otorgat. Però ara res d'allò tenia sentit, de què servien els seus sentits si no tenia amb qui compartir-los? Per què volia veure una persona riure o plorar si ell estava segur que mai en veuria cap? La humanitat s'havia acabat. La raça humana només comptava amb un individu, el qual, estava a punt de treure's la vida. I ell ho sabia perfectament, i estava decidit. Lentament, s'apropà a la finestra, tancà els ulls, i després de respirar profundament tres vegades, es deixà caure al buit. Però vet ací que, mentre la seua ment i el seu cos suraven entre el desé pis i el paviment del carrer, sonà el telèfon.

Als seus ulls s'hi acolparen les seues últimes llàgrimes, ansioses per eixir d'aquell futur mort, i de la seua boca sortí un xiscle de la ràbia més profunda que un home poguera sentir, una ràbia que mai abans ningú havia experimentat.

dijous, 18 de juny del 2009

Nutilla

Eixa pasteta de xocolata que, fregada conscientment, converteix una llesca de pà en una aventura curta i precisa, amb un objectiu molt clar. El pà, ja siga de motlle, de barra, torrat, o de fa tres dies, rep amb gust la Nocilla, que pot estar fresqueta, i per tant més difícil de restregar, o més tirant a calenta, per la qual cosa llisca pel ganivet arribant a embrutar el lloc de treball. Però aconsegueixes untar la crema de xocolata al pà, i depenent de si els teus pares es troben a casa o no, posaràs més matèria o menys. Després taparàs el pà amb una altra llesca, o no ho faràs, depenent si es tracta d'un berenar, un desdejuni, o si estàs a règim. I aleshores arriba el moment, el moment que esperaves mentre creaves l'entrepà i se't feia la boca aigua... El primer mos encara és insegur, per por a que es desfaça tot o se't caiga a terra. Però veus que no passa res, que la nocilla és un bon ciment, un bon pegament, i continues, ara amb un mos més gran. Vas mossegant els cantons, ja que és allà on menys quantitat li has posat(hauries d'haver-ho pensat abans). Finalment, després d'uns 5 o 10 mossos, depenent de la teua amplària de boca, arribaràs allà on més desitjaves: el centre del pà. La ment humana et fa anar rossegant la costra del pà inteligentment, i et quedes amb el quadradet arrodonit del mig del pà, a punt de ser devorat. Aleshores, te'l claves a la boca, i deixes que vaja desfent-se entre les teues dents, intentant que passe per tots els racons de la boca, per deixar-te així un regust a avellanes que més tard es convertirà en un gustet amarg que ja no t'agradarà. Però t'has quedat amb ganes, i en comences un altre. Amb açò ens adonem que tot depén. I que cadascú fa les coses a la seua manera.

dilluns, 15 de juny del 2009

Cada vegada abans i més fort

Em desperte, amb els cabells despentinats. Una suor calenta recorre cada petita part del meu cos. El llençol, també calent i apegalós, s'enganxa a la meua pell, banyant-se a l'entrar en contacte amb la suor, ara ja més freda. Decidisc alçar-me del llit, encara que siguen només les deu i no tinga res a fer. El pijama encara no me'l lleve; la part de dalt sí, me l'he tret durant la nit mentre tenia somnis eròtics. Em dirigisc a la cuina, notant la frescor del terra fresquet als peus... Però espera, sempre m'han dit que no obriga una nevera descalç. Posa't unes xancles. Arribe a la nevera, i al fer-ho, una corrent gelada que dura una mil·lèssima de segon em recorre el cos. Passe la mirada per tot, passant des de les fiambreres d'allò que va sobrar ahir en el sopar, fins als embotits, i finalment arribe a una ampolla d'orxata fresqueta. La combine amb una llesca de pa Bimbo torrat amb nocilla, i m'assec al sofà a disfrutar d'un desdejuni complet. La tele ni l'engegue. Fa tanta calor... M'empasse l'últim tros de llesca, i seguidament em xucle tota l'orxata del got, que llisca per la meua gola com una glacera en moviment. Un gust passatger. De seguida torne a tindre calor. Obri totes les finestres de la casa, i ja comença a passar un poc l'aire.

M'assec a l'ordinador, però per desgràcia no hi ha ningú connectat al messenger, i em pose a jugar una partideta a un joc d'estratègia. Però mentre jugue, m'envaeix una picor per l'esquena, resultat de la suma d'una cadira rasposa i de la calor d'aquest dia "d'estiu". Em rasque i em rasque, però no se'n va. Pare de jugar, i ara isc al balcó a mirar a la gent. S'està bé, no fa tanta calor com a dintre, però el sol pega. I pica també. I els cabells se'm calenten, a punt de bullir. Crema! torne dins, i em clave en la dutxa. Aigua fresca recorrent el meu cos... AgggH... Netedat que cobreix la calor i la suor... Però dura el que dura la dutxa encesa. I doncs, els cabells mullats actuen com a reguladors de la temperatura. Enxufe el radiocassette, i pose un CD de latin jazz a tot volum. Música fresca, amb coca-cola fresca. Si, després de la orxata... Però tot s'acaba, i ara recórrec a un recurs molt estrany: clavar-me un cubito de gel a la boca! quina sensació... tan dolorosa i reconfortant... Com la pròpia calor.

divendres, 12 de juny del 2009

Xiquet!

Que bé! ja ha començat l'estiu per a mi. Ja vorem que hem tret...

Però bé, hui volia parlar d'uns éssers molt peculiars: els xiquets. Nascuts del ventre de sa mare, els sols trobar amb aquesta en una tenda de roba tal com Zara, ja perquè tenen algun event important ja perquè sa mare simplement vol comprar-los roba. Juguen en tot moment. Igual et pots trobar a un mirant-se a l'espill i fent carasses, o a un altre clavant-se pel mig de les perxes de roba. I és en eixe moment quan arribe jo, dispost a fer amistat. Vaig també amb ma mare, quasi per les mateixes raons que qualsevol xiquet. Intercanvie una mirada amb el que està mirant-se a l'espill, i de seguida ens sentim atrets l'un per l'altre. Li guinye l'ull i espere la seva reacció: en el cas de ser tímid baixarà el cap o mirarà a sa mare i ràpidament correrà al seu costat. Si és espaviladet, o intenta tornar-te el guiny amb dificultats, fent-ho amb els dos ulls i provocant la meua risa, o et farà una carassa malèvola de vés a saber quin monstre que té dins del cap. Intentarà en els pròxims minuts apropar-se a mi, doncs he despertat en ell una flameta juganera, a l'igual que ell l'ha despertada en mi.

Encara que també estan els bebés. Els bebés, són, per a mi, la cosa més molesta i cridanera que pot haver en aquest món. En canvi, són també la cosa que més gràcia em fa i la més propensa a riure per res. Dona-li un argument poc elaborat, tal com una ganyota mal feta, i riurà. Canta-li una cançó, i riurà. Juga amb ell com si fóra un ninot, i riurà. Fins que plora. Ja si que no sé que fer. Menys mal que en el precís moment de l¡inici del plor, arriba la mare i se l'enduu, deixant-me a mi lliure d'aquest ésser tan contradictori.

dimarts, 2 de juny del 2009

Ahí va una de polèmica

Ens passen coses. Coses de les quals ens penedim. Però de què ens serveix? Són simples parèntesis en la nostra història.

I ara em toca selectivitat... Birubí, birubá. Des de quan la gent és tan estúpida? Des de quan som tan estúpids? o ho pareixem? O des de quan som tan summament intel·ligents que la cosa s'ha traduït en la major simplificació? No vull vore les coses com me les pinten, vull que em doneu un pot de pintura i que m'ensenyeu a fer d'eixos pots una obra (d'art, si cal). No vull que sigueu com a pardals que masteguen l'aliment i li'l donen a les cries tot fet una pasteta fàcil d'engolir, per a que les pobretes criatures estiguen d'allò més bé. Per favor, canvieu açò. Em pare a mirar el passat i només que veig coses nítides. Ara només veig les coses massa clares, massa òbvies per a poder comprendre-les.

En estos temps que corren, no ens serveix de res saber. El que sap és un friki. En canvi, el que no sap, està acceptat. I, curiosament, és en majoria aquest el que més nota trau.