Gràcies a elles, estem tranquils.

És hui que m'he decidit a escriure una part de la meua investigació. Sé que les meues memòries encara estan per acabar, i que m'he d'apresurar per fer-les el més ràpid possible, perquè els nostres joves puguen gaudir de la rellevància de tals informacions. Però a més de l'objectiu de les memòries per als joves, m'he proposat fer una investigació sobre els éssers pareguts a nosaltres. Existeixen una sèrie de criatures comestibles com nosaltres que adopten diverses formes, sabors i viscositats per a plaer del gust dels infants humans.

És hui que us parlaré de la història amorosa que vaig tindre amb un d'aquests éssers: una piruleta. La piruleta, abans que res, és una variant del caramel dur(del qual ja us parlaré), amb una peculiaritat que, de fet, és el que la fa més atractiva i més ergonòmica: un pal per subjectar el caramel. La meua estimada es deia Fiesta, i em va captivar des del primer moment que la vaig veure. Jo acabava de rodolar de dalt d'una lloma i vaig anar a parar a un encreuament de camins semi-desèrtic.

Allà estava ella, amb el pal finíssim, com un xiclet estirat; les seues curves vermelles a l'altura de la cara em van deixar bocabadat. Vaig començar a suar i a parpellejar sense parar, creant-se així un remolí d'incertesa i d'incomoditat en la conversa que immediatament vaig començar a establir amb ella. Vam parlar molta estona sobre la meua raça i, sobretot, de la seua.

Les piruletes, pel que em va dir aquella, són totes femelles i el més comú és que siguen de color roig. Pel que fa a la forma, les més representatives són les de forma redona o de cor. De cor humà, és clar. De cor fantàstic, pel que m'han dit. Un grup de regalíssies estudioses del món dels humans em va afirmar que els cors humans no tenen ni de bon tros una forma  digna de ser col·locada en objectes d'oci i entreteniment com són les piruletes. Però d'estos temes "antropològics" parlaré un altre dia. De moment us diré que hi ha també piruletes complexes, més grans i de diversos sabors i materials, enganxats a pal de fusta a diferència del de plàstic que caracteritza la  major part de piruletes comercials actuals. Fiesta tenia molt clara la seua postura: formava part d'un grup d'acció anomenat CCP, el Col·lectiu pel Color de la Piruleta, conegut arreu del món de la llepolia per les agitacions de tendes de llaminadures, per vagues i manifestacions, fins i tot per atacs directes als humans.

El CCP defen la varietat. Les piruletes són molt presumides i estimen els colors. Només unes quantes privilegiades poden gaudir ser multicolors o d'un color que no siga el roig. Sí, Fiesta també odiava el roig, com totes les altres. Per sort jo era verd i em va contar la teoria sobre les piruletes i sobre la seua rebel·lia:  els fabricants coneixen molt bé la ferocitat i la pressumptuositat de les piruletes. Després dels sabotatges sofrits per un grup de l'antic GAP(Grup d'Alliberament de la Piruleta), els humans decidiren castigar aquesta eixida amb el decret abolidor de les piruletes. Per sort, els venedors de llepolies i els infants van fer força política per tal que la llei no es duguera a terme i les condicions es canviaren: les piruletes només havien de ser fabricades amb color roig. Quan Fiesta em va explicar això, no ho vaig acabar d'entendre. Però després de sentir com s'explicava, vaig saber que les piruletes són éssers químicament ferotges i batalladors, a més d'arrogants. Per això, amb la imposició d'un color comú per a tots els nous membres de la comunitat piruletera el govern dels humans s'assegurava, en primer lloc la homogeneïtat i, més important, que les piruletes s'odiaren a sí mateixes. Les piruletes porten inherent, juntament amb les ganes de lluitar, un ferm odi vers el color roig, i els humans han sabut aprofitar-se'n perquè s'odien a elles mateixes i no siguen capaces de fer tot allò que podrien fer si s'estimaren més. És una paradoxa amorosa o una cosa així. De fet, els humans les han fet durant molt de temps roges. Perquè ja els antics fabricants sabien com pal·liar el problema.

Sobre la meua història d'amor val a dir que va ser un amor intel·lectual, quasi-platònic, un amor de conversa, un amor ja no només visual sinó auditiu. Tot això és el que us puc dir sobre la meua història d'amor.

Ara les piruletes es troben en un estat de rebel·lia constant, però que no té res a veure amb els grans moviments de lluita del GAP. Així i tot, les piruletes tenen fama pertot arreu, en el món dels dolços, de tindre molt mala llet. Però he de dir-vos que amb mi va ser molt amable, i crec que ho seria amb qualsevol llaminadura que es trobara amb la seua persona. A més, em vaig adonar d'una cosa: que gràcies a les piruletes, a nosaltres ens deixen tranquils.