Em dispose a eixir a un escenari a fer la bogeria més gran que, ara sí, puc considerar que he fet en la meua vida. Però comencem pel principi:
Assajos, assajos, més assajos. El concurs de playbacks de Benidorm està a dues setmanes i ningú no se sap el ball a la perfecció. Bla, bla bla. Anem al que anem.
La Mort es troba envoltada de persones atrafegades amb els seus vestuaris, negres, colorits, blancs... Alguns fins i tot no porten res i mostren els seus pectorals al món. La Mort s'intenta col·locar la seua roba més íntima amb la túnica posada, sense èxit. Haurà de cridar a un dels eunucs dels tambors perquè l'ajude a col·locar-se els seus calçotets especials de color verd fluorescent. Eixe serà,potser, el seu error.
Un minut més tard, algú es clava amb els seus calcetins. És una de les periodistes que l'assetjaran després en la roda de premsa, segur, per eixe jupetí i eixos auriculars, la Mort està segura. Ja se'n venjarà.
Ara, damunt que li molesta el calçotet, s'ha d'estar pegant-li voltes a allò dels seus calcetins descolorits... La Mort es troba al costat de l'escala de l'escenari on li tocarà pujar uns minuts després d'abraçar a una ballarina amb coll de cigne que se li ha tirat al coll implorant-li clemència. El Sr. Mort(que queda millor) abraça al cigne i li diu unes paraules de consol: "Vinga, que t'eixirà molt bé. A tu et salvaré de la mort"(profecia que després complirà, per cert; però tot al seu temps). El presentador, com tots els presentadors del món, presenta: penya 24 i jo! En què estava pensant el senyor Mort quan aquella il·lustríssima li va oferir un contracte per participar a un maleït playback de festes de poble?
Sí, sí, la Mort ja no és el que era... Ara utilitza una dalla molt petita, que no li arriba ni a la cintura, i és de plàstic, per a més inri. A més, porta els calcetins descolorits. Quin fiasco de Mort. Però la Mort ha arribat a simpatitzar amb els seus contractants i ara desitja eixir a donar-ho tot a la pista de ball. Nerviós, això sí.
"24 i jo!", se sent, i la Mort veu que els seus companys estan al lloc i ell ha d'eixir immediatament. Agafa la dalla i anem-hi!. La mort camina entre dues línies, una de timbalers de caixa de cartró i una altra de... Hippies de ball fàcil? Sona ritme de batucada i el senyor Mort camina a poc a poc, assossegadament, fingidor d'una tranquil·litat que se suposa que una eminència com ell ha de tenir. Però el ritme se l'emporta, el fa fer tot de cabrioles! Para, de sobte, la batucada.
Hora de la roda de premsa: ja han arribat els tres periodistes que l'ínfim poder de convocatòria de la pròpia Mort ha pogut aplegar. La pobra Parca contesta les preguntes que li fan aquells artistes del periodisme fictici(posant accent andalús, com li han demanat) mentre, al cap, li segueixen retronant les idees dels seus calcetins i calçotets.
Però ràpid, ha acabat el parlament! Toca la fase de la "por a la fi del món"! Sona Oh Fortuna i surten tot seguit un exèrcit de ballarines armat amb pals de fregona que simulen jo què sé quina metàfora de la lluita entre la vida i la mort, o entre la valentia i la por... Mort es queda a un costat, fent de les seues.
Arriba la següent fase: "l'ira". Aquesta vegada no ha de quedar-se a un costat, no, ha de ballar amb els timbalers d'abans, que ara s'han posat uns vestits d'allò més vulgars i estrafolaris. (Que em perdonen, si més no) Sona The final countdown i es balla una coreografia feta a propòsit per a gent que no té molta experiència en això del ball, al contrari que la coreografia anterior, que era màxima lluïssor i gala de talent i sincronització. Al final d'este ball, la mort ha hagut d'agenollar-se i de fingir que toca la guitarra amb la dalla. Però no és la vergonya ni el descens social el que li preocupa: el calçotet. Oh no! el calçotet maleït, el nota estrany, i encara queda un ball!
Sona I Will Survive i toca quedar-se una altra vegada al costadet fent de les seues. Però no pot, ja que nota que alguna part del seu cos no està on toca, i ara, davant del públic que mira i brama atentament, no pot fer res per remeiar-ho. La Mort dissimula com pot, fent algun ball amb poca traça amb la dalla maleïda. Ara, després d'este ball de xiques, que per cert és molt sensual i trepidant, entraran de nou els timbalers estrafolaris per posar-se al centre. Eixe és el senyal per posar-se alerta per ballar amb ells. Ara fan un giravolt, i li toca a la Mort unir-se al gran ball que faran ara tots junts: estrafolaris, sensuals i Mort. Pim pam, volta per ací, palmada per allà, i pum! quasi arribem al final! El final és el que de fet portava a la Mort de cul abans d'entrar. De cul és l'expressió adequada, ja que en succeïr-se la mort simulada de tots els ballarins amb la dalla actuant com una escopeta falsa, haurà de fer una cosa que, li han assegurat els seus contractants, li donarà l'empenta que necessita per tornar a ser la que era.
La Mort escolta els últims compassos en ritardando de la cançó i no para de pensar en el membre solt que penja a gust a fora dels calçotets. No pot pensar en una altra cosa, no pot! I ara li toca fer com si matara amb la dalla a tots els ballarins, clar, és la fi del món. Però ho serà de veritat si fa el que havien pactat, amb la seua daixona fora del seu cabdal. Es posa molt nerviosa, la Mort, i només aconsegueix disparar a la meitat dels penyistes, tot just quedant-se d'esquenes al públic. "Ara és el moment", pensa, i s'alça la túnica durant mig segon per tal de mostrar a tots els assistents que a la mort no se li ha de tindre por. La Mort és d'allò més graciós. Però més graciosa és la cara que se'ls ha quedat als que feien de morts i que, per pur instint, han alçat la cara ni que siga una mica per veure l'esdeveniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada