Si existeixen les casualitats, esta n'és una. De fet, és una de les més grans que m'han passat a la meua curta vida. Però tot document dirigit als joves ha de tindre un cert ordre, així que començaré pel principi:
Després de la meua aventura amb Fiesta, vaig anar a parar, amb ajuda d'uns cigarrets de xocolata, a un parc d'una gran ciutat(però eixa és una altra història que potser algun dia incloga en les memòries) i vaig conèixer un ésser que m'era desconegut en l'enteniment però no en la memòria. Es tractava d'un ChupaChups, però donà la casualitat que no era un ChupaChups de marca.
Es tractava d'un Fiesta, la marca de les piruletes (una marca alternativa a ChupaChups però relativament arrelada). A ell li dien el Mendi, "El fiesta perdido". Era com una piruleta, però amb el cap rodó, esfèric, en 3D, amb volum, com un cap d'un humà. Sí, de fet, la seua forma no s'allunyava a grans trets de la d'un humà: cap i cos. Jo, en canvi, no posseisc ni pàmpols de la orella. Però eixes són unes altres històries que s'allunyen del món apassionant dels ChupaChups.
Li deien el Mendi perquè vivia apartat de la resta dels de la seua espècie, però sobretot perquè vivia del que trobava al carrer. Era un supervivent en un món d'angúnia i putrefacció. Al contrari que Fiesta, que era la bellesa en estat sublim, el seu cosí-germà era una massa verda punxada en un pal grogós i doblat, d'una pudor que hauria tombat un Trident de menta intensa. Jo, que sóc un xiclet curiós i que qualsevol dada sobre les raçes de les llaminadures és del meu profund interés, m'hi vaig acostar en el moment en què el vaig vore.
Em va contar que ell havia estat un Fiesta de bona reputació, un dia amb gust de poma, caramel rígid i xiclet a dintre. Però algú va cometre un error amb ell. El van xuplar i quan van arribar al xiclet el van llençar. Em va explicar que hi ha molts caramels del seu tipus arreu del món, que viuen com ell només amb una recialla de caramel per damunt del xiclet. Perquè a ell, el fet de tindre xiclet al cor li pesava molt, i des del primer moment que em va mirar vaig veure l'odi reflectit als seus ulls. Perquè jo era per a ell la viva encarnació del seu fracàs ja que la fabricació dels Fiesta amb xiclet havia disminuït gràcies als xiclets amb coberta de caramel sense pal. Els humans els havien rebut millor, mira, coses que passen: eren més pràctics o més saborosos, i havia començat una mena de guerra interna, un odi que acabaria per rebentar si algun dels bàndols estirava massa de la corda. Els ChupaChups de xiclet (o siga, els Fiesta de xiclet, és que el Mendi es referia a ell i als seus com a ChupaChups en tot moment) havien covat un odi contra els xiclets recoberts de caramel i de pas també contra els xiclets normals. Les coses eren així: tu m'has fotut i jo ara fotré a tota la teua raça i als teus similars. Per això, de seguida, l'aliança xicletaica també es va armar contra els ChupaChups de marca i totes les seues imitacions. Jo, com sóc un xiclet solitari i mai no he parlat amb un xiclet en actiu, no sabia de l'existència d'aquestes friccions entre llaminadures. Per això, i perquè el Mendi també ho era i a més havia sigut marginat per la seua societat, ell em va escoltar i va contestar a la majoria de les meues preguntes. Però no totes:
1. La guerra començà als EUA, una guerra civil que acabà per provocar les anomenades "pèrdues de cames", en què apareixien els alts càrrecs dels ChupaChups de xiclet amb el pal arrencat mentre descansaven.
2. L'estat actual de la guerra era una mena de treva, provocada després d'un prec de les piruletes perquè s'uniren els dos bàndols a la seua causa contra els humans i deixaren de fer la guerra entre ells. Les coses de moment segueixen pensat-se després d'un mes d'armistici.
3. Sobre com feien la guerra, no em va contar res. no em va voler explicar com van poder els xiclets-caramel arrencar els pals ni res de res. Es veu que és un secret molt ben guardat entre soldats.
El que sí que em va dir és que s'estaven fent pactes en secret i que segurament, en uns mesos la cosa aniria cap avant amb allò de les piruletes.
A banda de la seua lletjor i pestilència, em va dir que em respectava, després que jo li contara el que duia entre mans. Em va dir exactament:
- Així que unes memòries perquè tots els nounats tinguen alguna noció sobre el que són, sobre què trobaran en la vida, sobre el que passa o ha passat al seu entorn? Em sembla una bona idea per recuperar la meua dignitat a l'exèrcit contra els xiclets. Els pamflets són molt útils a l'hora d'insuflar ànims als soldats, i els llibres militars també poden desembocar en grans generals. Sí, xiclet, i et promet que si la guerra es posa en marxa, tu, per haver-me ajudat, tindràs un lloc privilegiat a la primera biblioteca militar de la història dels ChupaChups. Tots llegiran els meus llibres, m'idolatraran i em preguntaran com fer o com no fer aquesta maniobra estratègica o de lluita. Seré un savi! I als savis sempre els demanen consell. I al final, acaben fent-se amb el poder de tot! Açò és magnífic, xiclet, gràcies per esta ajuda tan gran que la teua presència m'ha atorgat!
I després em va dir que començaria demà mateix a contactar amb redactors, correctors i editors per què anaren alleugerint la faena. No sense abans haver-me deixat clar que, si la guerra continuava, jo no obtindria cap tipus d'atac per part dels ChupaChups. Jo no podia donar-li cap dels meus manuscrits, no fóra que després se m'oblidara alguna cosa, i no poguera per falta de memòria relacionar una cosa amb l'altra. Ell ho va comprendre, però insistí en la idea que algun dia em trobaria de nou i aleshores jo ja hauria fet alguna fama i algun nom, a més d'algunes còpies dels meu manuscrits. Ens acomiadàrem ambdós, amb el cap a un altre lloc: ell amb la idea de la biblioteca, ique jo no parava de pensar en què potser acabava de reactivar una guerra, però que m'havia guanyat el lloc a una biblioteca de possible renom en un futur. I això anava bé amb els meus objectius.
