Sensibilitat, delicadesa i independència en un.

Els gats són animals especials, únics. Són animals de companyia que pugnen amb els gossos per veure quin és millor. Però jo no vaig a decidir quin animal és millor per a fer companyia a l’home; hui voldria parlar dels gats, com a animals sensibles i peculiars.

     Una persona pot tindre un gat o més d’un gat de diferents tipus: el que es deixa tocar i el que no. Ambdós són animals que, dins d’un marge de personalitat, tenen un comportament específic que cal destacar.

     Els gats que no es deixen tocar són els que solem trobar pel carrer, en aparcaments, jardins públics o d’altres llocs on puguen sobreviure. Aquest tipus de gat no es deixa tocar per tradició familiar. Són descendents de gats que tampoc no es deixaven tocar, així que ho tenen inculcat des de ben petits. L’única manera de poder transformar-lo en un gat que sí que es deixe tocar és agafant-lo de ben petit. No obstant això, el com fer-ho requereix també una certa habilitat, i fins i tot hi ha gent que els ha convertit en plena maduresa. Els gats que no es deixen tocar no es fien de l’home, com bé he dit abans, per pura tradició, perquè han observat els pares fer-ho i ells xuclen el que veuen, com nosaltres dels nostres. A pesar de no fiar-se, saben que l’ésser humà els pot aportar aliment, així que no ens odien del tot. Només desconfien. Saben demanar el menjar a un humà amb tot de miolades cantants i un poc molestes. Han aprés que l’ésser humà és bo, però que mai se sap quan et poden estirar de la cua. A tot açò, els gats que no es deixen tocar solen anar en grup, més salvatgement units, tots allà en els seus punts de reunió clandestins. Ningú no sap on dormen ni on arriben pels forats dels reixats, ni on tenen els fills. Si veuen un humà passar, se’l miraran amb els ulls de color groguenc, i després de jutjar si hi ha perill o no, correran baix d’un cotxe o dalt d’una tanca. I aquestos, són els vertaders gats, adaptats al medi urbà, supervivents d’un medi que no els ha acabat d’acollir.

     D’altra banda, trobem els gats que sí que es deixen tocar. A cada casa n’hi ha un de diferent: uns van més per lliure, altres no entren a casa... I podríem seguir dient. Però estos gats, a diferència dels altres, sí que es deixen tocar. És més, els agrada que els toquen. Passegen pels indrets elegantment, sense disturbis ni escàndols, esquivant tot allò que poden trobar al seu camí. Siga el que siga el que troben pel mig, ho sortejaran fàcilment i sense perdre l’elegància. Si tenen fam, només han de buscar al seu amo i soltar un gemec finíssim que només l’amo pot sentir, i que comprèn de seguida. Aleshores es posen a menjar, mirant el que mengen, rossegant, separant amb el morro, olorant cada mos i obrint la boca i tancant-la voraçment. Si l’amo està a prop, el gat potser pare de menjar durant un petit instant per a quedar-se mirant amb ulls brillants l’amo i seguir menjant de seguida. Durant l’àpat, pot parar unes quantes vegades, no sols per la presència d’algú que el mira com menja, sinó també per algun soroll inesperat, una mosca, o una ombra que l’ha desconcertat. Als gats que els agrada ser tocats també els agrada gratar-se i refregar-se per les cames de la gent,  i que els acaricien: roncaran agraïts.

     I és que els gats són molt especials. Parlant ara en general, la mirada d’un gat en la nit és màgica. De sobte desapareix i torna a aparéixer en un altre lloc, mirant-te, els ulls brillants, verds, grocs, colors viscosos. Són animals senzills,  i a la vegada complicats. En un parell de segons, pot passar de l’amor a l’odi. Si estan còmodament gitats en el seu lloc preferit i vas tu i els acaricies, t’ho agrairan fins al punt en què creguen que els estàs invadint el territori. Trauran les ungles i tindràs dues opcions: o deixar-los en pau, o espantar-los. O com diu un amic meu, aushar-los. Pots mostrar la teua força amb la veu o el cos, sense tocar-los, o dir paraules com SAPE! per a que se’n vagen corrent a un altre lloc. I, poc després d’aquest confrontament, tot torna a la normalitat; ell t’estima i tu l’estimes.

   

Aquesta entrada no m’ha eixit com volia, però no em desagrada com ha quedat, així que acaroneu fort el vostre gat mentre la llegiu.