Hi ha una paraula (o una substància, no sabria dir), que li encanta a un amic meu. Eixa substància és blanca, pura i viva, símbol de l'eternitat i la condició planetària, la que ens dóna la vida des de ben xicotets. Fixeu-vos que els nostre cos necessita d'eixa substància per a formar-se del tot. No sabria bé com definir-la: hi ha gent a la que li agrada, i hi ha gent que l'odia. Però eixa substància ha nodrit milers de vides en tota l'existència humana i animal. Hi ha qui sent un repel·lús quan sent la paraula, i es gira sorpresa davant l'actuació d'aquell amic meu. La crida, la crida, apel·lant a la vida, als éssers hipotètics que ell ha creat, i el resultat és una descripció perfecta de l'entorn.
No recorde molt bé quina paraula és, però la diu a tothora. La gasta, diguem, metafòricament. La diu per a descriure amb una sola paraula la vitalitat, la puresa, l'activitat, i la blancura, i sol referir-se a ella quan alguna cosa li agrada, li emociona o li causa algun tipus de commoció. La simple paraula conté, sense cap prejudici ni fàstic, una nova accepció creada per ell, pel xic del que us parle.
Si existeixen les paraules perfectes i amb tanta significació, aquesta és una d'elles(com a mínim per a ell)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada