D'una canya va eixir una bala

Sempre em deien de xicotet, quan jugava amb pistoles de mentida o amb qualsevol cosa que simulara alguna mena de dispar, que anara amb compte, que "d'una canya va eixir una bala". Açò vol dir que en el moment més inesperat una bala podria sortir d'eixos joguets i llastimar-nos. Allunyant-nos un poc pot voler dir que qualsevol cosa pot fer-nos mal, per molt confiats que estiguem amb ella, per més que sapiguem que això és inofensiu.
Jo no sé si tu tenies cap confiança, si estaves jugant o si veritablement va ser un accident inesperat. El cas és que eixa bala no va eixir d'una canya.
Descansa en pau, Tio Paco.

L'entrada molt curta que es podria llegir fàcilment si no fóra per la poca intel·ligibilitat i per la mateixa vagància dels lectors cretins d'aquest bloc.

La casa és lluminosa i s'hi troben una persona major i una de més xicoteta que conversen. Detenim-nos un moment i endinsem-nos en les seues paraules per tractar d'esbrinar de què tracta la conversa.

—Vine ací.
El xiquet el mira expectant i hi va.
—La teua faena serà la següent.
I li allarga un descargolador.
—Quina?
I el mira desconcertat.
—Hauràs de passejar-te per tota la casa buscant tots els cargols que estiguen solts. Quan el sol es ponga, no vull veure'n cap movent-se dins del seu carril.
Bocabadant-se així l'infant, però ràpid en l'actuació.
—Peret!
Gir immediat.
—Les paelles són especialment propenses! 

Gràcies a elles, estem tranquils.

És hui que m'he decidit a escriure una part de la meua investigació. Sé que les meues memòries encara estan per acabar, i que m'he d'apresurar per fer-les el més ràpid possible, perquè els nostres joves puguen gaudir de la rellevància de tals informacions. Però a més de l'objectiu de les memòries per als joves, m'he proposat fer una investigació sobre els éssers pareguts a nosaltres. Existeixen una sèrie de criatures comestibles com nosaltres que adopten diverses formes, sabors i viscositats per a plaer del gust dels infants humans.

És hui que us parlaré de la història amorosa que vaig tindre amb un d'aquests éssers: una piruleta. La piruleta, abans que res, és una variant del caramel dur(del qual ja us parlaré), amb una peculiaritat que, de fet, és el que la fa més atractiva i més ergonòmica: un pal per subjectar el caramel. La meua estimada es deia Fiesta, i em va captivar des del primer moment que la vaig veure. Jo acabava de rodolar de dalt d'una lloma i vaig anar a parar a un encreuament de camins semi-desèrtic.

Allà estava ella, amb el pal finíssim, com un xiclet estirat; les seues curves vermelles a l'altura de la cara em van deixar bocabadat. Vaig començar a suar i a parpellejar sense parar, creant-se així un remolí d'incertesa i d'incomoditat en la conversa que immediatament vaig començar a establir amb ella. Vam parlar molta estona sobre la meua raça i, sobretot, de la seua.

Les piruletes, pel que em va dir aquella, són totes femelles i el més comú és que siguen de color roig. Pel que fa a la forma, les més representatives són les de forma redona o de cor. De cor humà, és clar. De cor fantàstic, pel que m'han dit. Un grup de regalíssies estudioses del món dels humans em va afirmar que els cors humans no tenen ni de bon tros una forma  digna de ser col·locada en objectes d'oci i entreteniment com són les piruletes. Però d'estos temes "antropològics" parlaré un altre dia. De moment us diré que hi ha també piruletes complexes, més grans i de diversos sabors i materials, enganxats a pal de fusta a diferència del de plàstic que caracteritza la  major part de piruletes comercials actuals. Fiesta tenia molt clara la seua postura: formava part d'un grup d'acció anomenat CCP, el Col·lectiu pel Color de la Piruleta, conegut arreu del món de la llepolia per les agitacions de tendes de llaminadures, per vagues i manifestacions, fins i tot per atacs directes als humans.

El CCP defen la varietat. Les piruletes són molt presumides i estimen els colors. Només unes quantes privilegiades poden gaudir ser multicolors o d'un color que no siga el roig. Sí, Fiesta també odiava el roig, com totes les altres. Per sort jo era verd i em va contar la teoria sobre les piruletes i sobre la seua rebel·lia:  els fabricants coneixen molt bé la ferocitat i la pressumptuositat de les piruletes. Després dels sabotatges sofrits per un grup de l'antic GAP(Grup d'Alliberament de la Piruleta), els humans decidiren castigar aquesta eixida amb el decret abolidor de les piruletes. Per sort, els venedors de llepolies i els infants van fer força política per tal que la llei no es duguera a terme i les condicions es canviaren: les piruletes només havien de ser fabricades amb color roig. Quan Fiesta em va explicar això, no ho vaig acabar d'entendre. Però després de sentir com s'explicava, vaig saber que les piruletes són éssers químicament ferotges i batalladors, a més d'arrogants. Per això, amb la imposició d'un color comú per a tots els nous membres de la comunitat piruletera el govern dels humans s'assegurava, en primer lloc la homogeneïtat i, més important, que les piruletes s'odiaren a sí mateixes. Les piruletes porten inherent, juntament amb les ganes de lluitar, un ferm odi vers el color roig, i els humans han sabut aprofitar-se'n perquè s'odien a elles mateixes i no siguen capaces de fer tot allò que podrien fer si s'estimaren més. És una paradoxa amorosa o una cosa així. De fet, els humans les han fet durant molt de temps roges. Perquè ja els antics fabricants sabien com pal·liar el problema.

Sobre la meua història d'amor val a dir que va ser un amor intel·lectual, quasi-platònic, un amor de conversa, un amor ja no només visual sinó auditiu. Tot això és el que us puc dir sobre la meua història d'amor.

Ara les piruletes es troben en un estat de rebel·lia constant, però que no té res a veure amb els grans moviments de lluita del GAP. Així i tot, les piruletes tenen fama pertot arreu, en el món dels dolços, de tindre molt mala llet. Però he de dir-vos que amb mi va ser molt amable, i crec que ho seria amb qualsevol llaminadura que es trobara amb la seua persona. A més, em vaig adonar d'una cosa: que gràcies a les piruletes, a nosaltres ens deixen tranquils.

La vellesa no fa mal

I allí estava jo, l’últim del paquet, encara en la meua infantesa. És curiosa la vida dels xiclets… Ens podem passar temps immemorials sent xiquets o ser-ho durant cinc minuts tan sols. Quan ets encara un xiclet infant, el teu cos és dur i comfortable, i normalment ets a llocs segurs i estables, però tempus fugit, i qualsevol dia t’arriba l’hora de fer-te vell. Fer-se vell és passar per la boca d’una persona, simplement. En el moment en què el procés es completa, ja ets vell i bla.

I allí estava jo, encara dur, encara ferm, encara embolicat i rodejat del buit dels meus germans desapareguts, quan em va agafar aquell homenàs i se’m va ficar a la boca. Quina sensació més estranya! Pensava que fer-se vell, com diem nosaltres, era dolorós. Però clar, jo no conec a cap xiclet vell. Només n’he conegut de morts, un dia que vaig vore una muntanya apegats els uns damunt dels altres a sota d’un pupitre. Clar, jo mai havia vist un xiclet vell per a preguntar-li la sensació d’ésser a la boca d’un humà. No sabia tan sols què es feia allà dintre. Primer vaig pensar que els xiclets es xuplaven simplement, però ara, des d’aquesta paperera, puc assegurar-vos, amics xiclets infants, que fer-se vell no és gens dolorós. Ben al contrari, podria dir-vos que és divertit mentres dura. Però clar, no sé per quina raó (i encara estic intentant trobar-la), els humans no es conformen amb un xiclet per a tot un dia (entenc que per a dormir hagen de treure’l de la boca), i ens llencen a papereres o, com deia abans, ens enganxen dessota els pupitres.

Quin serà el plaer que els produeix mastegar xiclet als humans? Vaig estar parlant fa uns dies amb un caramel, a dintre d’una butxaca, i em va contar que tant ell com jo tenim “gust”, aroma. Què serà allò de l’aroma? El caramel no va poder contar-me res més, ja que, en cert sentit, em va salvar la vida. L’homenàs, aquell dia, preferiria el “gust” del caramel. Tinc entès, que, al cap i a la fi, els caramels ni tan sols es fan vells... Pobre caramel, semblava simpàtic; era un nen com jo i ni tan sols va passar per la vellesa per morir!

Però ara sóc jo el vell, l’oblidat. Al meu costat hi ha un paper, deixalles de traure punta, mocadors gastats i embalatges de plàstic. Segurament, el que més m’ha sorprés de fer-me vell és l’elasticitat que he guanyat. Ja no sóc rígid ni ferm com abans, però a poc a poc note com se’m van endurint els membres.

Amb tot açò, xiclets infants, us deixe el meu llegat de xiclet vell perquè pugueu saber amb externa exactitud que fer-se vell, xiquets xiclets, no fa mal.

Rima nula

Els xiquets no volen dutxar-se,

no es volen fer grans;

busquen en l'escapada de les dents

un refugi en el descans.

Ves-te'n al llit, li deien;

ell amaga la game boy

baix del coixí...

I sua, sota el llençol il·luminat.

És un simi, un primat, un ser bàsic,

universal. No busca, no troba,

es limita a seguir els acords tàcits

que el seu instint li vol donar.

Entrada 100

Guarda l'odi. Reserva'l. L'odi és necessari. Però no amb els teus amics. Guarda l'odi, per favor, reserva'l per als teus enemics; ells sí que mereixen el teu odi, i no els teus amics, ni les persones que estimes i t'estimen. Eixe odi es pot canalitzar, és energia aprofitable que et pot donar pes, força i consciència durant una baralla. Però amb un enemic. Per favor, no balafies la fel amb un amic.

No sé qui és; una sola persona, moltes persones. Una sola persona, moltes persones. El cas és que m'agrada veure tants "m'he-partit-el-cul" o "m'has-fet-plorar". L'anonimat també em provoca plaer. Però el que més il·lusió em fa és veure comentaris. I sí, em diuen Jordi. Podeu parlar, no m'havia presentat.

Catarsi

Una situació catàrtica et purifica el cos, l'ànima, la ment, tot. Ara em sent purificat.

Gaudeamus igitur

S'ha tornat a entonar la melodia. Ara ja la tenim al cap. És el nostre objectiu. Les notes s'arremolinen al voltant dels nostres cervells buits que enyoren omplir-se de nou amb coneixements pulcres i complexos. 

S'ha tornat a entonar la melodia... I algú ha pegat un tret de sortida indefinit, al qual caldrà fer cas si no volem veure les nostres vides enfonsades en el fang.

Educació. Escola. Perdre el temps (ara i en l'escola)

Teniu molta destresa a l'hora d'agafar el llapis: els dits col·locats no sols tècnicament sinó refinadament, i gasteu la goma constantment amb una finor que només el vol de l'àguila pot ser digne de ser-hi comparat. Com el fuster que treballa la fusta, i a l'hora de ser benefactiu amb les seues obres les dota d'una reiterada significació, així vosaltres feu les vostres lletres, com el fuster, lentament i amb cura de no equivocar-se en cap detall, lentament, sí, amb molta cura i esforç de no deixar-vos ni una línia que li falta a la [lletra] "a" o al puntet ben grassonot i simpàtic de la "i". Sí, tot això sempre que no us done per agafar el corrector i posar-vos a destilar blanc en fons negre de paper impol·lut però de color inestable. Benvolguts, us felicite. Agafeu el llapis d'una manera molt agradable, tal com ens van ensenyar a l'escola a tots nosaltres. Efectivament, senyors, el llapis l'agafeu molt bé, no cal que ho dubteu ni que ho dubte ningú. Però de què us serveix, si no agafeu ni una paraula al vol?

Hui has tornat a veure el passat. Tu no escrius poesia. T’agradaria, si més no. És una manera de reflectir el que la prosa no pot. Però quan et poses, no t’ix. Què vols fer? Doncs escriure tot seguit, tal qual. Un elfuvi directe, un xorro, penses. Però en realitat amagues més del que plasmes al paper.

Els gots de vidre

Al món hi ha uns esperits xicotets, uns éssers inapreciables per a l'ull humà, que vaguen per l'aire. Es mouen per l'atmosfera, per dalt, per baix, sempre presents a qualsevol lloc del món. Viuen del seu propi moviment, ni tan sols necessiten oxigen ni menjar. Estos esperits tenen les seues inquietuds. Sí, són lliures, en la mesura que poden, però tenen un enemic. Encara que són invisibles i minúsculs, hi ha unes persones que fa molt de temps van idear la manera de poder vore'ls i aprofitar la seua energia.
Els fabricants de gots tenen uns aparells amb què els veuen i els atrapen, tot insertant-los amb instruments especials en els seus gots de vidre. Amb açò els més experts i els que tenen les millors eines aconsegueixen uns acabats perfectes en els seus productes, una contribució a l'amalgama del vidre i a la brillantor. Però el secret millor guardat pels fabricants de gots és la força que aquestos minúsculs éssers poden exercir sobre la seua presó. Quan un d'aquests està vinculat a un got, o inserit, no pot eixir. Estarà sempre dins de la matèria del got fins que una cosa ocórrega: que es trenque el got. L'esperit està tancat en el got, i ell provarà de fer tota la força possible per eixir. Pot passar que el fabricant l'haja tancat tan bé que un got dure molt de temps, però sovint els fabricants no volen que açò passe. És lògic. L'esperit farà tanta força que quan no te n'adones, el got es trencarà, i la part d'energia que tenia a dintre s'escaparà, i tornarà a ser lliure...Fins que un altre fabricant l'atrape!

Alphred Ceniua

Puede que ya ni me recuerdes;
soy yo, aquél con quien compartías
tantas risas.

Sí, sóc jo, i des d'ací et salude. Sé que em vas dir un dia que volies que et parlara en valencià, a pesar que feia poc que l'estaves aprenent. Però jo no et feia cas, et parlava en castellà perquè ja m'hi havia acostumat. Però potser les bromes  a que estàvem acostumats  perdien la gràcia en valencià... I així i tot, hi havia gràcies que eren exclusives en valencià. Nevertheless, el millor era que ens compreníem. I hui t'he recordat, com tants altres dies, i he decidit fer-te una poesia. But com hauràs comprovat no acaba de ser bona. Sempre m'has superat en la poesia, i en tantes altres coses, com el futbol o els anagrames. Però què? Hem vingut a jugar, no?

Tv3

Mai m'ha agradat TV3; l'odie. Però era realment necessari que desapareguera del meu televisor? Jo era capaç d'entendre la llengua que parlaven, a pesar que no m'agradara... O potser sí que m'agradava i per això vull que torne.