Distraccions

El jove xuclà fortament el cigarret. Amb el moviment l'altre li veié les ungles, negres i irregulars. Tota la seua mà era una irregularitat: durícies, sequedat i ferides minúscules i cremades. Però al jove li donava igual.
—És curiós, el món on vivim...—declarà.
L'altre, un xicot de la mateixa edat, uns divuit anys acabats de fer, vestia un polo groc clar i unes ulleres de sol. Les seues mans eren impol·lutes. Blanques, fines, acabades de recobrir amb una crema greixosa que les deixava apegaloses uns instants per a després fer el miracle. Mirava avorrit a l'altre jove.
—On vols anar a parar?
El jove de les mans brutes només vestia uns calçotets blau marí, i el seu cos era poc cuidat, com els cabells: greixosos, llargs i sense pentinar. Res a vore amb la cortina de cabells que queien pel front de l'altre, morenos i rossos alhora, engominats perquè s'apegaren a la pell.
—Ho tens davant del teu nas, tio.—El jove apagà el cigarret a la taula i es posà un altre a la boca, sense encendre'l—Es veu que, en este món, és més mascle aquell qui menys mascle demostra ser.
L'altre estava inquiet.
—No entenc què collons vols dir.
—Sí, i aquell que menys entén sembla ser el que més triomfa, i això preval sobre la meua anterior afirmació, que no deixa de ser certa...
I, apropant-se al seu company, li va clavar un colp a l'entrecuix.
—Eixa pel teu pentinat!—Exclamà escopint tot de saliva que eixia d'entre les dents tortes .—I la que vaig a pegar-te ara, és per la teua ignorància!
I dels calçotets extragué un revòlver que en algun temps fou platejat, i li encallà una bala entre les cames. Mai vaig poder oblidar el seu somriure...


Torne després de l'estiu, salutacions a tothom a qui se li haja acudit tornar després d'haver tornat algunes vegades i trobar sempre la mateixa entrada. Torne amb més ficció que mai, amb la mateixa realitat de sempre. Gràcies.

Silenci

Silenci... La màxima expressió de la deixadesa, de la indiferència. De negació o d'afirmació, de covardia. Senzill, però com un corc que consumeix l'esperit del més fort i del més dèbil. Pena, alegria, és silenci. És intentar aventurar un resultat incert, una aposta tirada al buit...

Llegir

Sí, encara que estiga d'examens, em queda temps per llegir. Llegir és un oci, però és per a mi un vici quasi obligat. Si m'acabe un llibre, necessite començar un altre, tindre'n algun començat per a poder agafar-lo quan jo vulga. Només pare de llegir quan eixa obligació inherent a la meua persona es transforma en odi cap al llibre i en odi cap a mi mateix, per odiar-lo. I el marca-pàgines roman enternament a la segona, la tercera o màxim la trentena, fruit d'un intent frustrat de matar el gos rabiós de la lectura no corresposta.

Però mai coneixeràs el final;

potser no t'agradaria,

i hauria quedat a l'estanteria:

destí, francament, fatal.

Afrodites i pegasos

Un nou bloc mereixedor de la vostra visita:

http://afroditesipegasos.blogspot.com/

Disfruteu!

Frec fruitós

D’un moviment sincopat

busque la teua mirada:

tangible efervescència,

però jo no la vull trobar.

Si tu ho saberes tot:

allò que mai t’he dit,

tot allò que, acovardit

em fa perdre la son.

No són més que mirades:

mirades fugaces

plenes de significat;

de sobte, ja te n’has anat.

Confusió substancial dels sentiments!

Quin deler poder sentir-te tan ací,

i tan lluny!

Tot, tot, gràcies a mi.

D'ésser repartit

       Caminava tranquil·lament per un carrer de la ciutat quan, inesperadament, una dona em va donar un paperet de tacte agradable, però de menys bondadosa escriptura: simplement era publicitat, pel que vaig poder llegir abans de dipositar-lo en un dels contenidors ben situats a prop de la pobra dona. Però no descansà ací la meua curiositat; vaig retornar pel mateix camí i ella em va tornar a donar un paperet exactament igual, deixant en evidència jo i ella la seua pròpia memòria. A la tercera, tanmateix, ja em va mirar amb un somriure suspicaç però em va allargar el full de nou, indiferent del meu propòsit. Vaig passar quatre vegades més, més les tres que ja duia a l'esquena feien set. I la dona em seguia el joc, i em donava fins i tot dos o tres pamflets d'una passada. Aleshores, essent ara jo el que sospitava, em vaig amagar darrere d'un arbre durant cinc minuts. La dona va agafar el feix de papers i, quan no hi passava ningú, els va distribuir estratègicament per quatre dels contenidors de fem propers.

Només vaig poder arribar a una conclusió: acabava de malgastar la vesprada.

D'estar assedegat

Esta vegada, sense pensar-m'ho molt, vaig arribar sense voler a un camp molt bonic, tot ple d'arbres colorits i insectes voleiant per l'atmosfera calorosa. Vaig observar que el camí que jo seguia s'anava estretint a mesura que jo avançava. Em vaig limitar a pressuposar un camí allà on es veia clarament que no hi havia. Però era lògic, clar, no volia tornar per on havia vingut, car que podria interpretar d'una altra manera el paisatge que havia vist feia una estona. Per tant, vaig seguir, encara que aquells arbres de fruits ataronjats em barraven el pas a trams. Em trobava en aquells instants en una situació ideal: feia calor, tenia set i hi havia un grapat de fruits per a elegir, tots suant aigua fresca de l'arbre ombrós. Em vaig decidir per un ben redó, que em cabia perfectament al palmell.

El gust amarg em recorregué la llengua per arribar a la campaneta. Instintivament vaig retirar el fruit i, efectivament, allà residia la carn polposa, de color vibrant. El tros de pell escopit, vaig mossegar el suc d'aquella fruita desconeguda per a mi. Tal assumpte em posà la pell de gallina, atès que el gust no distava molt de l'anterior mossegada. No obstant això, era més dolç.

La dolçor no durà molt, creieu-me. Vaig veure com un home amb barret de palla i un pal esmolat s'apropava a mi corrent i cridant com un boig. Després de comprovar que no hi havia ningú darrere meu a qui podia estar adreçant-se, vaig activar el meu millor mecanisme de defensa: córrer. I ja ho veieu si vaig córrer. Mentre corria, les meues cames colpejaven la terra amb ferocitat, a la vegada que les meues orelles detectaven uns insults una mica estranys: vaig poder distingir un adjectiu que potser denominava a algú procedent de Madrid, però poc més.

Quan ja vaig estar amagat dins d'una caseta de fusta que feia olor a excrement, tranquil·lament, la meua curiositat no va poder; a la primera que em vaig girar per veure què hi havia a dins, un ase em va pegar un mos al braç que em va fer retorçar-me i xisclar com mai ho havia fet. 

I aleshores, per postres, vaig rebre el meu merescut càstig per part del llaurador: em va pegar ben fort amb el garrot al cap fins saciar la seua pròpia dignitat, i després em va informar envers la meua cara d'incredulitat, que "eixos arbres eren seus, i per tant, les fruites també, que li fera el favor de no tocar-les."  Em va acompanyar fins al final del "seu camp", i aleshores vaig pensar:

"Lluci, no agafes ni toques res. En cases alienes no s'ha de tocar res."

De tindre-ho preparat

Hola, em dic Lluci, i ja m’anireu coneixent al llarg de les meues històries. M’agrada pensar. Vaig a contar-vos una que em passà quan viatjava en metro:

           Anava jo assegut, amb la meua gavardina grisa, quan una mare i un fill entraren al vagó. Es van asseure just al seient de davant de mi, el fill damunt de la mare. Distret, mirava el cabell ros del xiquet i els seus ulls perduts, fins que em van trobar. Jo el mirava fixament ara als ulls, i ell a mi. Li vaig treure la llengua, i ell me la va treure a mi. Vaig creuar les cames i ell també les va creuar. Vaig somriure vagament, atent a la mirada confusa de la mare, i vaig desviar la mirada. Ara el vaig tornar a mirar i li vaig fer una ganyota amb els forats del nas oberts i les celles arrufades. Ell  la va repetir a la seua manera, sense somriure, plantejant-se el fet com a un joc de veritat. Vaig començar a fer tot de carasses complicadíssimes que implicaven un control total de cada múscul facial, i ell les imitava perfectament, a la seua manera. Ara em rascava el cap, i ell també. La mare ara em mirava amb cara de pomes agres, desconfiant. Agafant amb un gest al fill, m’ho va dir tot: “no em fie d’aquest home que va fent carasses als xiquets”. Però ací no acaba la història.

            Dies després, passejant per una urbanització, vaig veure una festa d’aniversari. Com si es tractara d’una persona que agafa dues formigues i les posa juntes per veure què passa, vaig observar que la celebració era en honor del xiquet del metro. Vaig entrar dissimuladament al jardí de la casa i vaig veure que hi havia un home disfressat de colors vius que feia ximpleries, tot envoltat de xiquets. Entre ells estava el xiquet ros, amb el qual vaig intercanviar una mirada i es va dirigir cap a mi. Sense dir-me res, em va fer una ganyota. Arran d’açò, se’m va ocórrer la següent fórmula:

Allò preparat no val res.

Si t’ho preparés tu

valdrà més.

D'estar cansat

Aquesta vegada, vaig pensar que estava molt cansat de tant caminar per la ciutat. I no sols ho vaig pensar, també ho vaig notar a les cames feixugues. Vaig veure una mena d’aparador al costat de la via amb seients a dintre, i em vaig asseure en el que semblava una cadireta individual sense respatller ni braços. Aquell descansador potser estava aclimatat, i per això estava envoltat de vidres transparents. La cadira no era molt còmoda, però la xica que seia al meu costat semblava que portava una estona reposant. Quasi tocant amb la punta de la sabata el cantell de la vorera, hi havia una dona amb una bossa violeta que mirava impacient a la direcció d’on venien els cotxes. Mentrestant, jo descansava, distret en els anuncis que hi havia penjats a la part del darrere del seient, tocant la meua esquena. Semblava un contorsionista, amb el coll tot girat i un muscle més avançat que l’altre. Però succeí un fet molt estrany: un dels vehicles que circulava per la via es detingué just davant del descansador i la dona de la bossa violeta s’hi pujà mentre treia diners d’un portamonedes a joc. La xica del meu costat s’alçà minuts després amb l’aparició d’un altre d’aquells vehicles,el qual era idèntic a l’anterior. Al principi havia pensat que la dona era un fet aïllat, potser un privilegi de dur certa mena de bosses, però el fet que la xica jove també pujara en un d’aquells cotxes em va estranyar. 

Això era massa! I jo caminant! Vaig decidir pujar en el pròxim vehicle que s’aturara en el descansador, que havia resultat ser un punt de reunió de vehicles més que no pas un lloc per a reposar les cames. De seguida vaig albirar en la llunyania un altre d’aquells vehicles. Em vaig posar de peu tal com havia vist fer a la dona, i a mesura que s’anava apropant, anava distingint la cara del conductor. Em mirava com preguntant-me alguna cosa, potser volent identificar algun tret distintiu d’aquell estrany club de transport. Vaig calfar-me el cap per tal de recordar alguna senya que hagueren fet les dos presumptes sòcies, però no em venia res al cap. Així que el cotxe no va parar. Però jo tenia idea de pujar-me fóra com fóra en un d’aquells vehicles. Vaig esperar deu minuts més, però no n’arribava cap. A cada minut que passava m’ensopia més i més, fins que vaig sentir uns crits i uns sorolls que venien de la vorera. Era un grup de xavals joves que potser estaven passant-ho bé. Però, deixant-me a mi bocabadat, vaig sentir que deien:

            -Ei, anem a descansar una estoneta!

I s’assegueren al meu costat empudegant l’ambient d’alcohol i de tabac, mentre parlaven de temes irrellevants per a mi. Aleshores vaig veure la llum amb l’assumpte del descansador, creant una frase que mai més oblidaré:

“D’un fet aïllat no pots traure conclusions. De dos, tampoc. Serà el tercer el que et solucione el problema.”

Música i lletra

Són totalment complementàries. Que sí, que potser la lletra d'una cançó et crida més l'atenció que un solo de guitarra, però tampoc és com per a que aprofites eixe solo per a comentar-li al teu amic com de bona era la lletra de l'última estrofa.

Retracció interrogant

Per què preguntes?

Sembla ser que siga

que la persona no es fia.

Per què segueixes preguntant?

Sembla ser que parega

que un té massa cera a l'orella.

Per què reformules la pregunta?

Pareix ser que crec

que potser no eres sord sinó cec.

Va...

Qui no es fia, no és de fiar.

A l’home que de tu fia, fia d’ell que és cortesia.

M'ho crec del tot: qui no es fia és perquè està tan concentrat en no veure la seua persona amenaçada, és a dir, és tan animal que veu perill pertot arreu, que no és capaç de desglossar el seu entorn i convertir-lo en bondat, parcial o absoluta. Si no et fies de mi, de qui et fiaràs aleshores? Només em queda dir-te:

A la primera, perdó; a la segona, bastó.

Un mite

Conta la llegenda....

Wyke, un jove caçador del paleolític, vivia amb la seua família a una cova situada a la vora d'un riu. Era un caçador nat, i la família li ho reconeixia. Sabia seleccionar i esmolar, amb només vuit anys de vida, tot tipus de pedres, fent vertaderes obres d'art amb les quals feia dessagnar les feres al bosc. Però, un bon dia, hi va haver una pluja torrencial, i la família va haver de traslladar-se temporalment, pel perill que suposava viure a una cova inundada. 

     Van vagar per terra i roca fins que no van poder fer res més que assentar-se al mig d'un camp de terra on creixien arbusts, però que no hi havia feres per caçar. Wyke, en un rampell de ràbia, va arrancar una planta que creixia als seus peus, i la va xafar. Immediatament es posà a pensar en la cova que havien abandonat, en la fam que havien passat des que l'havien deixada, i en tots els familiars que havien mort pel camí. I es posà a plorar, ell que mai no havia plorat, que li havien ensenyat a ser fort davant les circumstàncies adverses. Aleshores es mirà els peus, folrats de pell de bestiola, i observà que la planta que havia xafat feia una olor forta i penetrant, tan penetrant que fins li coïen els ulls i plorava més i més. L'agafà i en buscà d'idèntiques; efectivament, va trobar-ne dos parells més, i, corrent cap on estava reunida la família, les llençà a terra, les xafà, i, somrient mentre el miraven estranyats, es posà a plorar, i la seua família també, ja no d'enyorança, sinó de felicitat. Prompte descobriren que pertot arreu hi havien plantes d'aquella mena i de moltes altres, i, a poc a poc, van aprendre a controlar-ne el creixement i a aprofitar-se de la terra, cosa que no havien vist fins a aquell dia tan feliç per a la raça humana.

I aquest fet és el que ens fa a nosaltres, conta la llegenda, plorar davant d'aquest bulb insignificant, esborronats pel passat i estabornits pel futur.

fa un any i algo

M'he proposat fer una entrada al meu estil de veritat. Però ara mateixa no sé de què anirà ni de com evolucionarà. Així que ja no serà una entrada com les que solia fer, aquelles de l'autobús, les al·legories, la primera entrada dels colors rosa i taronja... Serà un estil reconciliat, un estil reconciliat amb el meu jo d'ara mateixa, que viu unes altres coses que el Jordi de fa... Un any! ja tinc tema per a l'entrada. Fa un any vaig decidir crear-me un bloc on plasmar qualsevol idea que tinguera.

Després de pensar-ho relativament poc, vaig decidir posar-li el títol que veieu allà dalt. No és que fóra un títol d'allò més original, però a mi m'agradava i crec que em defineix prou bé. Bé, a lo que anàvem! Li vaig posar un fons rosa que era molt curiós, i des d'eixe dia vaig entrar a la comunitat de blocaires del meu entorn. Resultà que prou gent en tenia un, i això animava a continuar. Comentava, et comentaven, coneixies a l'amic de l'amic, al recontraamic de l'amic, i feies nous vincles virtuals. Va, que t'enllace, va, comenta'm.

I dia rere dia vas descobrint nova gent que, a pesar de no ser seguidora fidel del bloc, resulta que ha estat alguna vegada i ha llegit qualsevol entrada, o un parell. I s'emporten eixa impressió de tu, la que siga la que tingueu. I continues, i et passen coses rares pel cap i ho engegues tot a pastar, però el cuquet segueix a la gola i el reactives... Total, que vas sumant entrades, vas remodelant el bloc amb ajuda d'altres blocs(crec que se'n diu plagiar), i veus que la suma de seguidors virtuals és cada vegada més gran. 18, ni més ni menys, i a un grapat de comentaris per entrada. Això em fa sentir bé, perquè sé que hi ha personetes pel món que diuen: "vaig a veure què collons ha escrit el fava este", i ho lligen, s'ho empassen, i mira, ací estem.

Resulta que fa uns minuts m'he sorprès a mi mateixa dient la següent frase: 

Tanto ordenador y tanta mierda, a leer!

Doncs volia dedicar-li una entrada a eixa merda de frase, i al final m'ha eixit una entrada prou diferent de totes les que he fet en la història breu d'este bloc. Gràcies a tots.