Hola, em dic Lluci, i ja m’anireu coneixent al llarg de les meues històries. M’agrada pensar. Vaig a contar-vos una que em passà quan viatjava en metro:
Anava jo assegut, amb la meua gavardina grisa, quan una mare i un fill entraren al vagó. Es van asseure just al seient de davant de mi, el fill damunt de la mare. Distret, mirava el cabell ros del xiquet i els seus ulls perduts, fins que em van trobar. Jo el mirava fixament ara als ulls, i ell a mi. Li vaig treure la llengua, i ell me la va treure a mi. Vaig creuar les cames i ell també les va creuar. Vaig somriure vagament, atent a la mirada confusa de la mare, i vaig desviar la mirada. Ara el vaig tornar a mirar i li vaig fer una ganyota amb els forats del nas oberts i les celles arrufades. Ell la va repetir a la seua manera, sense somriure, plantejant-se el fet com a un joc de veritat. Vaig començar a fer tot de carasses complicadíssimes que implicaven un control total de cada múscul facial, i ell les imitava perfectament, a la seua manera. Ara em rascava el cap, i ell també. La mare ara em mirava amb cara de pomes agres, desconfiant. Agafant amb un gest al fill, m’ho va dir tot: “no em fie d’aquest home que va fent carasses als xiquets”. Però ací no acaba la història.
Dies després, passejant per una urbanització, vaig veure una festa d’aniversari. Com si es tractara d’una persona que agafa dues formigues i les posa juntes per veure què passa, vaig observar que la celebració era en honor del xiquet del metro. Vaig entrar dissimuladament al jardí de la casa i vaig veure que hi havia un home disfressat de colors vius que feia ximpleries, tot envoltat de xiquets. Entre ells estava el xiquet ros, amb el qual vaig intercanviar una mirada i es va dirigir cap a mi. Sense dir-me res, em va fer una ganyota. Arran d’açò, se’m va ocórrer la següent fórmula:
Allò preparat no val res.
Si t’ho preparés tu
valdrà més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada