Aparaula’m

Xiular sempre m’ha agradat. Quan en vaig aprendre, en tercer de primària, ja em tiraven de classe per fer-ho. Però era involuntari!

No sé si coneixia la paraula abans d’aprendre a fer-ho, segurament sí, però la paraula ha acompanyat l’acte durant tots els anys. Saps xiular cap a dins? Doncs t’has tragat el pet! Cavaller xiulador, músic de quadra. Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny ben acomplit.

Però em cridava l’atenció sobretot quan, fent un aperitiu, arribava mon pare de fer qualsevol cosa i deia: ja t’ho has xiulat? No m’has deixat res! I havia d’omplir de nou el plat de cacauets, mentre xiulava un passacarrer de xirimita.

Tauró

No feia mala olor, aquell apartament. S’havien assegut a un sofà, tots tres, mentre esperaven que Tauró —així es feia dir— apareguera, potser, carregat de material. Els dos acompanyants de Carla —o millor dit, els qui l’havien portada fins allà— es miraven amb els ulls rojos, les mans als genolls i observant els artefactes estranys que hi havia escampats per estants, tauletes i vitrines. Carla també s’ho mirava, una mica més nerviosa que ells, però més atenta: per què serviria eixa mena de granoteta fluorescent de damunt la televisió? Que tampoc es quedava curta, tota envoltada de jocs de Playstation i de Wii, plens de pols, per descomptat. Els altres dos seguien esperant, un d’ells expulsant fum de vés-a-saber què, gairebé sense fixar-se en el teclat electrònic que s’albirava per la porta d’una habitació. Ja l’havia vist, la Carla, quan encara eren de peu, però ara que ja estaven subjectes a les cadenes d’un sofà, i més encara a les de la cortesia i el protocol, no podia agafar i aixecar-se, simplement per veure aquell teclat! Decidí, doncs, de pensar en com seria la persona que hi vivia, que els atendria en uns instants. Per la granoteta fluorescent, de seguida li va posar una edat compresa entre els vint i els trenta. Per descomptat, els videojocs animaven a corroborar-ho, polsosos, sí, però ja se sap, les drogues són així. Li posà els cabells llargs. No sabia per què, però ho intuïa. I segur que anava de negre, o d’algun color o combinació poc mirada. I potser…

Els companys giren el cap quan el veuen. Ells ja el coneixien, però. Tauró, cabell llarg, uns vint-i-sis anys. La roba còmoda, xandall blau marí. Porta una caixeta de fusta que col·loca damunt la tauleta per després començar a repartir el material. Carla es sorprèn de totes les substàncies que va traient, pacientment, de la caixa: rodones, en pols, planes, esnifades, per punxar-se, de contacte… Quan ja les ha tretes, encara es genera més al·lucinació quan desenfunda un llibre diminut de papiroflèxia de la butxaca.

Les entrades (ara ja) publicades a Botzinades mentals

Jo vaig llançar un crit al vent. Un crit que clamava per l’obriment d’unes portes de pedra massissa a punt de ser tancades del tot. La brisa de la soledat i l’apatia les espentava, jo intentava detenir-les, no m’imaginava una vida amb els finestrals tapiats, no volia que m’enderrocaren la casa que m’havia costat un esforç relatiu de construir amb els meus dits. En un últim intent, a la desesperada, vaig llançar el crit, vaig clamar als déus, vaig dir «Súnion» i em vaig vestir tot de rosa, de rosa xiclet, de rosa-pell de dibuix de xiquet. Amb la força de la motivació, vaig estirar els músculs per espentar el dimoni de portalada que no cedia al pes de la il·lusió i les ganes. Vaig tornar a cridar amb més forces, la suor entrant-me a la boca mentre proferia eixe cant mal entonat, eixe esquinçament de les cordes vocals. Vaig aguantar dies fent pressió sobre la pedra nua, fins que em va entrar la fam i, com per art de màgia, un furgadents aparegué d’entre les branques fosques d’aquells arbres, amb un tros de pimentó torrat punxat, espera! Era un pimentó punxat amb una oliva! Els aliments es van perdre amb la saliva, i el furgadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se màgicament amb un queixal ronyós abans de tornar d’on havia aparegut. Uns dies més tard, ja sense fam però més avorrit i cansat que una ostra, arribà una mena de follet o de personatge baixet desconegut que em va entretenir durant hores, em contava històries desconegudes totalment per a mi, però que no sé com, semblava que les haguera viscudes en algun moment... De nou la soledat es va apoderar de la meua espenta aferrissada. Quan creia que els meus peus no anaven a aguantar fent força contrària al pes de la tàpia, quan començava a pensar en aturar la batalla, aparegué ella: qui li havia demanat opinió? Potser jo, sense adonar-me’n. “Creus que has construït una grandíssima merda? Doncs vas apanyat”; eh, sí, sí, li deia jo, però estic cansat d’empènyer la llosa! Me la va aguantar uns instants (la pedra), i mentre jo la mirava fer cara d’esforç útil, em vaig dedicar a practicar les meues manies. Abans d’anar, em va dir unes paraules màgiques per superar-ho tot, o almenys per desfogar-se: «Sí, sóc un injust, la vida ignorant i la gent incompresa! Cap europeu no sap apreciar el meu geni!». la pètria porta no la vaig abandonar, finalment. I en part va ser perquè en un espai de temps que ja ni recorde vaig rebre la visita d’un portador de gots, amb cara de gripau, malgirbat, que m’oferia un got de whisky triple. No sé si era un joc màgic el que em va proposar, però el vaig posar en pràctica amb la pedra: Gluc, gluc, mirant-la als ulls, als ulls gelats i porosos de la porta pesada maleïda, i quan menys m’ho esperava, vaig sentir un altre gluc-gluc i ell ja se n’anava, molt decidit a menjar-se allà mateix a qui es trobara! Més tard, una mena de persona amb un carro ple d’andròmines estranyes, amb pinta de viatjar molt, em va donar la clau de volta per poder empènyer més fort: quelcom innovador, sí, qualsevol mesura estúpida que causara furor, no importa a qui. A pesar del seu carret sospitós, sembla que no es va quedar a casa el dia que Déu va repartir els cervells, ans al contrari, sembla que després d’aquella revelació les meues robes van adquirir un tint encara més cridaner. La següent visita fou més reflexiva. “T’has tornat taciturn, Jordilet, descansa.” I es va posar a espentar mentre jo seia en les fulles humides del terra. “Si poguera contar-te el que he vist, si poguera dir-te només una part del futur que li espera al nostre món... El moment s’apropa; no bufa el vent, ni fa sol, ni hi ha nits de trons, ni neva... No fa fred ni calor. Açò se t’està fent monòton, uniforme i descolorit.  Només tindràs una oportunitat per pegar una última embranzida i la porta s’obrirà.” Mentre païsc les paraules desapareix. Li faig cas. Espente fort. La llosa es mou. He obert la porta! He entrat! Eureka! Visca! Per fi! Tot suat i tremolant de fred i de calor, m’assec davant del botzinador i romanc pensatiu durant una jornada. Tot el dia sens art, pense.

D'ésser porc

Aquell dia ni tan sols sabia on estava. Havia sortit de la ciutat caminant per un camí de grava, tot i que un amic em deia: “Lluci, no vages per allí”, però vaig seguir. No volia obeir a res que no fos la meua intenció.

Em vaig trobar en un camp tot verd, bucòlic-pastoril-locus-amoenus, amb tot de flors i flaires desconegudes, menys l’olor dels porcs. Jeien tres marrans ben grassos en la gespa, tirant-se pets, segur, o és que no es rentaven. Quan ja estava més prop vaig advertir que es rebolcaven en un toll de fang fastigós, segurament mesclat amb excrements.

Si m’apropava, fugien. Els seguia, però cadascun anava cap a un lloc. Tres casetes, de diferents materials, els servien de refugi. Mai m’han caigut malament els porcs, però em feia ràbia que no volgueren conversar i es tancaren en les seues estúpides cases. Li vaig botar foc a la de palla, i a la de fusta també. Ara els porcs s’agafaven a les meues cames, tremolant. Sembla que no tenien ni idea de parlar. Ho vaig deixar córrer, no sense abans tombar-li la paret mestra a la casa de rajoles. Què s’havia cregut eixe porc tan llest? Sempre ha d’haver un llestet en tots els paisatges bonics? De seguida s’agafava a les meues cames, esporuguit. Els altres dos ja havien corregut cap al seu toll de fang.

Un bes de pas de zebra

Un bes de pas de zebra, sí, això és el que necessitem.
Un bes amb la persona que, a les 8:56 de dilluns, sempre et trobes esperant en el mateix semàfor que tu, però al costat contrari. Primer potser et pot la pressa, desitjaries simplement intercanviar-t'hi per arribar abans al teu destí, i fer-li, de pas, el favor. Però no, la màgia apareix al mateix temps que el verd i el roig. O uns instants després, si m'apures.
Comences a creuar lentament perquè durant l'espera t'ha mirat, i tu l'has mirat. No tornareu a desprendre ones visuals fins que esteu a un centímetre l'un de l'altre, quan ja el rang de visió és tan reduït i, pel vostre moviment oposat, es redueix encara més. Però t'observa, t'esbrina, et fuig la mirada, la concentració ho es tot per passar un semàfor.
La pressa torna a apoderar-se de tu i te n'oblides fins al proper dilluns. Tornaràs a desitjar eixe bes de pas de zebra amb gust de galetes, de fruita fresca, de torrada amb oli i sal, de suc de poma, de roba posada a corre-cuita, de café mal pres, de pasta de dents, què collons haurà desdejunat tota esta gent?

Les Falles i Benidorm. Què som?

El dia 28 de juny de 1972 es censava la Comissió Fallera en la Junta Central de València amb el nom de Falla Benidorm. 43 noms, tots ells homes, majors d’edat, una comissió d’un total de 250 persones. Pel març es plantaven els primers monuments, essent Fallera Major Angela Barceló i Fallera Major Infantil Maria José López Moncho. El monument major tenia com a lema “Viva el turismo”.

Hui no pense pegar-li canya a les falles de Benidorm, car no estan arrelades més que en la gent que en forma part, ara mateixa dividits en tres comissions, la Falla Rincón de Loix, la Falla Els Tolls i la Falla Benidorm. La gent que hi està sí que se sent fallera i “valenciana”, en el sentit de València, que és on realment es fan falles per tradició.

Hem de pensar que Benidorm, en la seua condició de ciutat del País Valencià amb cometes, cursiva i subratllat, és una vila, en definitiva, aïllada de la resta de pobles que sí que tenen una tradició pròpia i arrelada en els ciutadans. Vegem, per exemple, com un alteà celebra el mig any amb el major entusiasme o un viler el desembarcament.

Però clar, per què Benidorm està en cometes i en cursiva dins de la comarca, dins del País? Pel que tots esteu pensant. Des que es varen descobrir les platges, els bikinis, els hotels i, en efecte, el negoci, Benidorm va deixar de ser un poble. I els habitants es van fer tolerants.

Monument major

Amb tot i això, hem de fixar-nos en la imatge de la primera falla per veure com de beneficiós va ser el turisme per als ciutadans benidormers, i per a tants altres ciutadans de tantes altres ciutats que van deixar el negoci brut i pesat del cultiu, la pesca i la marina mercant per dedicar-se a exprimir el suc als estrangers i no tan estrangers. “Viva el turismo”, és clar, ningú no nega que el turisme era i és un miracle, un al·licient a les vides insulses de poble. La mateixa Leire Pajín, en el Saluda del llibre de Falles de 2011, deia: “Las Fallas de Benidorm son un reclamo más para conocer nuestra ciudad”, o l’alcalde Navarro hi proclama que les festes “con sus monumentos producen la admiración de sus visitantes”; la Fallera Major, Maria del Mar Chanzá, tampoc es queda curta: “Como no, invitar a todo el pueblo de Benidorm,  a la comarca, así como a los turistas que nos visitan”. Però el turisme porta una sèrie de dimonis, com aquest de les falles, que és el que menys crema. Parle, com abans, d’un augment de tolerància cap al visitant, cap al turista. La tolerància és bona, ajuda a obrir les ments, a veure les coses d’una altra manera, a aportar noves solucions a problemes mai plantejats; però també comporta una certa pèrdua d’identitat de poble una assimilació a costums no pròpies.

Dir que hom és de Benidorm es converteix de seguida, en l’actualitat, en una sèrie d’afirmacions com: “sóc de tot i de res”, “sóc valencià, espanyol, celebre les Falles, els Moros i Cristians, em relacione amb vells i estrangers, amb turistes de l’Estat, els diners han d’anar destinats al turisme i no a la cultura, m’agraden els gratacels i ací ningú no hi vivia abans de nàixer jo”. Exagerat, però així és com algunes persones ens veuen.

De fet, a Benidorm viu gent, la gent va a escola, treballa, dina, sopa, dorm. No només es dedica a fer miratges de festes d’altres pobles ni a sortir de festa tot el dia. A alguns de nosaltres ens molesta la imatge que té Benidorm, on els seus ciutadans són invisibles, no existeixen, som motiu de burla o de sorpresa. Quan algú et diu que és , per exemple, d’Alcoi, li parlaran dels Moros i Cristians; si és de València, de les Falles; si és de Xàtiva, li diran socarrat; d’Almassora, li cantaran la cançoneta “de Castelló a Almassora, xim-pum tracatrac”; d’Alacant, les Fogueres. Però què ens diuen quan diem que som de Benidorm? “Ah, rodejat de iaios i de guiris, ahí ho celebreu tot, no?”

És el meu primer escrit seriós sobre el tema, que pot donar molt de sí, s’evidencia la meua falta de rigor i ordre, però és que és molt trist el que ens passa.

Dir-ho

Un fantasma recorre la blogosfera, el fantasma de la deixadesa. Aquest fantasma va molt unit a la timidesa, a la falta d'inspiració, de seguretat i, sobretot, a la distracció o falta de temps. Ja he vist massa queixes, entre elles la meua, sobre esta malaltia, fantasma o com vulguem dir-ho. Què és el que passa? És que no som suficient forts per enfrontar-nos a l'imperialisme de les xarxes socials o, per aixina dir-ho, les xarxes socials fortes? És que no duem anys escrivint sobre assumptes que només ens interessen a nosaltres mateixos i com a molt a una desena més? És que no som feliços així, els blogaires? És que no aspirem a més? És clar que sí que aspirem a alguna cosa, però potser la fama no és l'única prioritat. I no és ni la primera.
Escriure. Escriure. Eixe és l'objectiu. La importància de les coses que escrigues radica en tu mateix. Si vols, escriu sobre política, escriu quelcom polèmic i de seguida la gent, amb un poc de difusió, et coneixerà. Escriu sobre coses del dia a dia i de seguida la gent, es sentirà identificada i riurà, i et coneixerà. Escriu sobre els teus sentiments i la gent dirà: "si que és sensible esta persona!" i et coneixerà. Fes còmics, aforismes, poesia, reflexions sense sentit, penja fotos de paisatges, relats polsosos de carpeta oblidada, ensenya a fer una manualitat, enllaça música, grava't a tu mateix parlant, copia de viquipèdia, descriu la sensació que s'experimenta quan et cau una gota de llima a l'ull, i la gent [...] i et coneixeran.
Eixe és el misteri. Tindre quelcom. Saber o no saber dir-ho. Dir-ho, en definitiva, trobar la manera de dir-ho i fer-ho efectiu. Ara, el temps és una altra cosa.
Aprén a enllaçar, és útil.

Tanque el blog

Cada vegada em sembla més trist tindre un blog i que ningú em faça cas. No sé si és culpa dels motors més potents de la xarxa amb els quals açò no pot competir o, simplement, que el parxís se'm dóna millor que l'escriptura pública. Ho he intentat tot. Només em queden dues opcions abans de cremar el vaixell: o bé la súplica, o bé l'insult.

Entre elits i contradiccions

Dies després —m’haure d’organitzar amb tant de paper—, vaig caure per un forat perfectament redó, per on hauria cabut un ésser humà sense problemes. És hui que us contaré que, després de navegar per aigües tèrboles durant un temps sense poder fer res al respecte, vaig notar que una força m’espentava cap a terra ferma.

Un animal —o almenys era viu— m’havia agafat amb els braços robustos, i em diposità suaument a la vora d’eixe riu turbulent subterrani. Tot i que vaig intentar establir conversa amb l’animal —que cada vegada em semblava més un humà en miniatura—, no va respondre a l’interrogatori bàsic a què el vaig sotmetre. Entre passadissos em va deixar en una cambra un poc més il·luminada, i allà li vaig veure la cara, el cos ben delimitat i les extremitats semiarticulades amb les quals m’havia salvat, potser, d’un final poc aromàtic.

De sobte, una veu gran, que no provenia d’aquell ésser amb cara i tot, em va preguntar el nom i d’on venia. Qüestionari més bàsic encara que el que jo acabava de fer, que no cal dir que vaig contestar correctament i em vaig enganxar a parlar més del compte sense que ningú m’ho hagués demanat. Mentre contava a les ombres de les parets humides el meu propòsit de fer unes memòries, de viatjar arreu del món per descobrir... Em vaig quedar de pedra en veure quatre figures altes i primes, de color negre, envoltades totes elles amb el seu corresponent embolcall de plàstic —transparent, és clar— que em miraven fixament i sense parlar. Què hauríeu fet vosaltres, xiclets del món, en la meua situació? Segurament seguir parlant.

I això vaig fer, ara amb comentaris enginyosos d’aquells que et surten per la por, ara emfasitzant en el fet aquell de la guerra de les llepolies, sense posicionar-m’hi gaire... Però em van tallar tots quatre parlant alhora; tenien tantes ganes de parlar com jo:

«Som regalíssies, som llepolies com tu. Malgrat això, a molts xiquets no els agrada el nostre sabor, i els humans s’entesten en què la llaminadura és per a xiquets. El nostre gust, la nostra aroma és millor que això: nosaltres creiem en la subordinació de les llepolies a l’ésser humà, però n’odiem profundament les cries, malcriades i intolerants.»

«De fet, el que creiem més convenient és que l’ús de les llepolies estiga prohibit a totes les cries d’humà en la Terra. Perquè els adults saben apreciar millor els sabors que no els infants, i nosaltres...»

Ara vaig ser jo qui els vaig tallar: què entenien per adults? Com sabien que a cap xiquet li agrada el seu gust? La resposta, o la justificació, vingué de seguida. A tots quatre els havia posseït un xiquet per qui es van sentir traïts en tirar-los per un forat similar al que, feia uns minuts, m’hi havia ficat jo. Ironies de la vida. I encara hi havia més, tot i que ara només parlava un:

«Mira, les llepolies estan destinades als xiquets, per al seu entreteniment, per al seu plaer i diversió. Però, què passa amb els adults? No tenen també eixe dret a gaudir dels nostres serveis? Ací tenim la prova.»

I deixà pas a la criatura que m’havia salvat, la dels braços musculosos.

«Açò és una figureta, una sorpresa, un regalet extret d’un ou Kinder de xocolata. No és com nosaltres; no té sabor, no fa olor ni es pot menjar. A canvi, té una forma més precisa i pot moure els braços. Llavors, sabent que este joguet, com precisament hem descobert que es diu, va destinat als xiquets exclusivament, com és que no té sabor ni olor? Que et sembla, xiclet? No has canviat d’opinió? No creus que els xiquets t’engoleixen sense tastar-te? No creus que un infant no dubtarà a soterrar-te en un formiguer perquè les formigues et devoren lentament? No, no, els joguets són per als xiquets, i els xiclets per als adults. La xocolata és una altra història. Els joguets tenen el que nosaltres no tenim, i és una característica que només agrada a la canalla. El sabor és una cosa superior, no és la mel per a la boca de l’ase, que diuen els humans. Per tant, nosaltres i moltes regalíssies conegudes que viuen prop i lluny, lluitarem per defensar això. T’has fixat que Mike no parla? Una altra raó per la qual hauríem de considerar-nos superiors.»

Així que els humans, ells mateixos, no havien sabut desxifrar una cosa tan clara com la que em presentaven estes regalíssies elitistes? Vaig haver de firmar una petició de recolzament que em van oferir, tot i que no les tenia totes. A canvi de la meua acceptació van dir al seu esclau joguet que em tornara a pujar a la superfície. I així, entre elits i contradiccions, vaig seguir el meu camí.

Decepció

Tot està perdut quan els roïns serveixen d'exemple i els bons de burla.


Açò  no és cap invent d'ara. Esta frase se li atribueix a Demòcrit, un dels primers filòsofs de l'antiga Grècia.

Després de 3000 anys, en les escales d'entrada d'una biblioteca, on la gent descansa dels imbuïments de coneixement, passa una moto amb dos cretins que tiren una llanda de refresc a una xica que llig un llibre.

Després de 3000 anys, dos estudiants prenen tranquil·lament una cervesa en una terrassa mentre repassen els continguts d'un examen, quan passa un ramat de bèsties—cretins— que no s'oblida de pixar en els llibres.

Després de 3000 anys, un jurat popular pixa i tira una llanda de refresc a la closca dels valencians.

Per cert, encara esteu a temps d'enviar-me el que ja sabeu.

Ànims!

Recorde a tots aquells que hagen acabat els examens o que vulguen gaudir d'una experiència poc arriscada, que el meu correu electrònic segueix esperant les vostres continuacions a les entrades proposades en anteriors capítols de Botzinades mentals. Només n'he rebut una, molt creativa, per cert, però espere seguir gaudint de les vostres col·laboracions fins que els 8 inicis (inclòs el que està en blanc) siguen per fi acabats. No gosaré publicar res que no siga relacionat amb aquest tema, amb la conseqüència indefugible que els meus possibles lectors mai no arribaran a  llegir-me i no els canviaré definitivament la vida (és a dir, no intentaran fer el que no puguen per no ser com jo no sóc). Tanmateix, he de dir-vos que podeu repetir un principi que ja haja estat escollit, a risc de provocar al literat anterior a vosaltres (l'organització s'abstindrà de posicionaments teoremàtics, simplement serà afalagadora amb tots).

Digueu no a l'amputació! Diguem no als escrits a mitges i als (pseudo)escriptors que provoquen tals situacions! Estic pensant en donar un premi i tot, en metàl·lic... I ací hauria de recórrer a una emoticona per fer-vos canviar d'opinió. Però no, confie en vosaltres i sóc prou contrari al seu ús.

Les entrades mai publicades a Botzinades mentals

La falta d'inspiració, de valentia o de ganes—veges tu la valentia que fa falta— van fer que un conjunt d'entrades quedaren inacabades. Les vaig trobar fa uns dies i m'he decidit ara a llançar-les a la llum, amb la vostra ajuda. Vosaltres, lectors, que segurament ara esteu molt ocupats amb els vostres exàmens, treballs i classes, no vos caracteritzeu precisament per l'excessiva participació (he d'admetre, però, que els continguts tractats rara vegada necessiten cap matís ni opinió). I com que ja fa anys que desitge una interacció amb el "públic"—si és que se li pot denominar així—, he decidit penjar aquestos inicis que he trobat a la carpeta d'esborranys del blog.

M'he passat dos dies sense dormir, intentant esbrinar quina era la idea principal que jo tenia per a aquestes infelices. Però la pedra era molt gran, i he desistit, tant d'esbrinar-ho, com de continuar amb una idea fresca i nova. Per això, vos propose un repte, aprofitant el quart aniversari del blog(que, tanmateix, no en sé el dia exacte del naixement).

És ben senzill: només heu de continuar algun d'aquestos principis, embrions d'entrada, germens de botzinada, espurnes de text semi-literari. La gràcia està en el fet que vos burleu una mica de la meua manera d'escriure, que exagereu a l'hora de narrar els fets o el que siga que vulgueu explicar. També podeu no burlar-vos, o escriure a la vostra manera. Busqueu-vos la vida per fer-me'ls arribar. Els texts escapçats són els següents:

1. —Escolta, t'he de dir una cosa... —Escup la dona amb fum de cigarret.

—Quina, meleta?

—T'he sigut infidel en somnis.

—Amb qui? —L’home no s'immuta massa

—Te’n recordes de

[...]

2. Ho he perdut tot? Potser sí...

[...]

3. Fa temps que no plou...

[...]

4. Fa temps que no plou... I això

[...]

5. Hi havia una vegada un fugadents que vivia en un pot de plàstic. Un dia el van agafar dels peus i

[...]

6. El joc de deixar el got.

[...]

7. (entrada sin título)

[...]

8. Ser europeu implica

[...]

9. Quan dius bon nadal, et refereixes al dia de Nadal i als seus circumdies, veritat? Més o menys des del 24 fins el 31; o fins al 6, segons vulgues.

Gràcies per la participació. Les bases són poc fermes, espere que això enlaire la vostra creativitat. Ah! No cal dir que les millors—o les úniques— seran publicades ací!

El nostre company

5 de la vesprada, Facultat de Filologia.

Ens trobem a la sala de lectura de la facultat, una habitació de taules i cadires on s'arreceren els estudiants per preparar els exàmens. Fora d'idealitzacions sobre l'intel·lectualisme i el goig universitari, fa tanta calor que si per casualitat el Dimoni apareguera per allà, montaria una sucursal amb entrada bescanviable per crèdits de lliure elecció. Els estudiants, que no són pocs, ja s'han llevat els abrics, les bufandes, els guants i els jerseis, i ara malden per respirar aire pur. Alguns ixen fora de la sala i s'asseuen en un banc per poder omplir els pulmons de flaire descarregada de neguit, i les xiques llueixen escots i tirants sense prejudicis estacionals.

Dues gotes de suor cauen per les ulleres del nostre company, i mira per damunt de la pantalla del portàtil cap a les finestres. Desitja que algú, algú intel·ligent, s'alce sense cap mirament i les òbriga del tot.

Ho faré jo, i tots m'aplaudiran.

Llavors entra la típica persona "tirá pa'lante", obrint la porta sense cap mirament, arrossegant tot de bosses de Zara i de no-sé-on, fent tot de sorolls de frec de cames i de carpetes contactant amb la roba. Per a més inri, duu tacons. El nostre company, com tots els de la sala, la mira, la tem, l'odia, l'estima.

Persones així són les que mouen el món.

Aleshores espera que la "tirá pa'lante" prenga seient, curiosament un que portava tot el matí amb unes fulles escampades conjuminades amb uns retoladors i unes ulleres de pasta. Sense deixar de fer soroll, s'asseu, i de seguida se li endevina un rictus provocat per la calor. El nostre company l'observa des de l'amor, des de l'admiració,

Ella obrirà la finestra, segur.

Però ara ha sonat un mòbil, i és de la xica dels tacons. El pitjor de tot és que no l'ha silenciat, sinó que s'ha posat a parlar indiferent als ulls que té clavats a totes les parts del seu cos, sobretot als llavis molsuts que deixen escapar paraules incoherents que semblen escapades d'una serp.

Fa les esses com una puta serp, la molt pija. Puta

De l'amor a l'odi, el nostre company decideix matar dos pardals d'un tir. Sent que la sala el mira ara a ell, esperant un heroi. Sense adonar-se'n, s'ha alçat i s'ha posat a caminar cap a la finestra, que dóna la casualitat que es troba just al darrere de la pija-tirá'palante-dels-tacons-d'agulla.

Maleïda puta, ara veuràs.

I la cara se li ha tornat roja de la calor i de la vergonya i de la pija que se l'ha quedat mirant. Ell s'ha quedat parat. En eixe precís instant, un "tirao pa'lante" ha entrat a la sala tot carregat de bosses, obrint la porta i tancant-la d'una revolada, sense miraments. I el pitjor de tot: duu soles de goma que omplin la sala d'un nyigo-nyigo insuportable. Deixa els estris a la taula del nostre company, s'apropa cap a la finestra espentant-lo  cap a un costat i la obri. La dels tacons solta la Blackberry entre onades de vent que li esbullen els cabells a càmera lenta, mentre s'apropa al xic i li planta un bes amb llengua

al puto maleït trenca-guitarres del pijo de merda que m'ha fotut la vesprada i ara no podré estudiar, jo me'n vaig d'ací que crec que m'he pixat damunt i a més m'han furtat el lloc, demà tornaré i cridaré quan estiguen tots en silenci ja veureu, ja, ja veureu ninoninoninoooo, això es el que cridaré.

El nostre company, pobre imbècil. El món és així de cru.

Amb el cap a un altre lloc

Si existeixen les casualitats, esta n'és una. De fet, és una de les més grans que m'han passat a la meua curta vida. Però tot document dirigit als joves ha de tindre un cert ordre, així que començaré pel principi:

Després de la meua aventura amb Fiesta, vaig anar a parar, amb ajuda d'uns cigarrets de xocolata, a un parc d'una gran ciutat(però eixa és una altra història que potser algun dia incloga en les memòries) i vaig conèixer un ésser que m'era desconegut en l'enteniment però no en la memòria. Es tractava d'un ChupaChups, però donà la casualitat que no era un ChupaChups de marca.

Es tractava d'un Fiesta, la marca de les piruletes (una marca alternativa a ChupaChups però relativament arrelada). A ell li dien el Mendi, "El fiesta perdido". Era com una piruleta, però amb el cap rodó, esfèric, en 3D, amb volum, com un cap d'un humà. Sí, de fet, la seua forma no s'allunyava a grans trets de la d'un humà: cap i cos. Jo, en canvi, no posseisc ni pàmpols de la orella. Però eixes són unes altres històries que s'allunyen del món apassionant dels ChupaChups.

Li deien el Mendi perquè vivia apartat de la resta dels de la seua espècie, però sobretot perquè vivia del que trobava al carrer. Era un supervivent en un món d'angúnia i putrefacció. Al contrari que Fiesta, que era la bellesa en estat sublim, el seu cosí-germà era una massa verda punxada en un pal grogós i doblat, d'una pudor que hauria tombat un Trident de menta intensa. Jo, que sóc un xiclet curiós i que qualsevol dada sobre les raçes de les llaminadures és del meu profund interés, m'hi vaig acostar en el moment en què el vaig vore.

Em va contar que ell havia estat un Fiesta de bona reputació, un dia amb gust de poma, caramel rígid i xiclet a dintre. Però algú va cometre un error amb ell. El van xuplar i quan van arribar al xiclet el van llençar. Em va explicar que hi ha molts caramels del seu tipus arreu del món, que viuen com ell només amb una recialla de caramel per damunt del xiclet. Perquè a ell, el fet de tindre xiclet al cor li pesava molt, i des del primer moment que em va mirar vaig veure l'odi reflectit als seus ulls. Perquè jo era per a ell la viva encarnació del seu fracàs ja que la fabricació dels Fiesta amb xiclet havia disminuït  gràcies als xiclets amb coberta de caramel sense pal. Els humans els havien rebut millor, mira, coses que passen: eren més pràctics o més saborosos, i havia començat una mena de guerra interna, un odi que acabaria per rebentar si algun dels bàndols estirava massa de la corda. Els ChupaChups de xiclet (o siga, els Fiesta de xiclet, és que el Mendi es referia a ell i als seus com a ChupaChups en tot moment) havien covat un odi contra els xiclets recoberts de caramel i de pas també contra els xiclets normals. Les coses eren així: tu m'has fotut i jo ara fotré a tota la teua raça i als teus similars. Per això, de seguida, l'aliança xicletaica també es va armar contra els ChupaChups de marca i totes les seues imitacions. Jo, com sóc un xiclet solitari i mai no he parlat amb un xiclet en actiu, no sabia de l'existència d'aquestes friccions entre llaminadures. Per això, i perquè el Mendi també ho era i a més havia sigut marginat per la seua societat, ell em va escoltar i va contestar a la majoria de les meues preguntes. Però no totes:

1. La guerra començà als EUA, una guerra civil que acabà per provocar les anomenades "pèrdues de cames", en què apareixien els alts càrrecs dels ChupaChups de xiclet amb el pal arrencat mentre descansaven.

2. L'estat actual de la guerra era una mena de treva, provocada després d'un prec de les piruletes perquè s'uniren els dos bàndols a la seua causa contra els humans i deixaren de fer la guerra entre ells. Les coses de moment segueixen pensat-se després d'un mes d'armistici.

3. Sobre com feien la guerra, no em va contar res. no em va voler explicar com van poder els xiclets-caramel arrencar els pals ni res de res. Es veu que és un secret molt ben guardat entre soldats.

El que sí que em va dir és que s'estaven fent pactes en secret i que segurament, en uns mesos la cosa aniria cap avant amb allò de les piruletes.

A banda de la seua lletjor i pestilència, em va dir que em respectava, després que jo li contara el que duia entre mans. Em va dir exactament:

- Així que unes memòries perquè tots els nounats tinguen alguna noció sobre el que són, sobre què trobaran en la vida, sobre el que passa o ha passat al seu entorn? Em sembla una bona idea per recuperar la meua dignitat a l'exèrcit contra els xiclets. Els pamflets són molt útils a l'hora d'insuflar ànims als soldats, i els llibres militars també poden desembocar en grans generals. Sí, xiclet, i et promet que si la guerra es posa en marxa, tu, per haver-me ajudat, tindràs un lloc privilegiat a la primera biblioteca militar de la història dels ChupaChups. Tots llegiran els meus llibres, m'idolatraran i em preguntaran com fer o com no fer aquesta maniobra estratègica o de lluita. Seré un savi! I als savis sempre els demanen consell. I al final, acaben fent-se amb el poder de tot! Açò és magnífic, xiclet, gràcies per esta ajuda tan gran que la teua presència m'ha atorgat!

I després em va dir que començaria demà mateix a contactar amb redactors, correctors i editors per què anaren alleugerint la faena. No sense abans haver-me deixat clar que, si la guerra continuava, jo no obtindria cap tipus d'atac per part dels ChupaChups. Jo no podia donar-li cap dels meus manuscrits, no fóra que després se m'oblidara alguna cosa, i no poguera per falta de memòria relacionar una cosa amb l'altra. Ell ho va comprendre, però insistí en la idea que algun dia em trobaria de nou i aleshores jo ja hauria fet alguna fama i algun nom, a més d'algunes còpies dels meu manuscrits. Ens acomiadàrem ambdós, amb el cap a un altre lloc: ell amb la idea de la biblioteca, ique  jo no parava de pensar en què potser acabava de reactivar una guerra, però que m'havia guanyat el lloc a una biblioteca de possible renom en un futur. I això anava bé amb els meus objectius.