Prova si vols

Un dia de pluja normal i corrent. El carrer infestat de cotxes, els vidres dels acaparadors banyats, els tendals farcits d’aigua que les dependentes buiden amb pals de granera. Eixe dia isc de casa, mire al voltant i respire l’aire de pluja. Fa bona olor, m’agraden els dies de pluja. A més a més hui és un dia de pluja molt especial, d’eixos en què l’aigua es deixa caure lentament a través de l’aire i es posa suaument en el teu jersei  sense deixar ni rastre.

El cel és gris, ple de núvols, i s’ennegreix a mesura que passa la nit. Els dies de pluja són nits eternes, sempre he pensat. La humitat i el fred que es calen per baix de la roba no tenen preu. Sempre m’ha agradat intentar que ni un raig de frescor penetre el meu anorac.

Però, autoritats, jo tinc una pregunta, ara que he deixat clar que els dies de pluja m’encanten.

I la pregunta ve des d’un fet quotidià i vital com és el de l'excreció. Resulta que l’home ha inventat(no sé qui ho ha inventat ni m’importa) un aparell que fa que tot siga més net en les nostres còmodes vides. Consta d’una tassa i una cisterna. No sé molt bé com funcionen les coses per allà dins, però sí que sé que quan estires de la cadena, ix aigua i s’emporta el teu pixum. Això és perfecte.

La meua pregunta s’apropa, però abans us he de fer una comparació: l’home ha creat indrets on hom pot empomar les rereguardes, i, còmodament (per elecció seua?), realitzar l’acte tan gustós que solem denominar cagar. Llavors, penseu, el que molesta és l’olor de la merda, la textura, el color, el prejudici? Estic d’acord, totes aquestes coses molesten a l’ésser humà, entre altres, i no sols als humans. L’aigua s’ho empassa tot, i ja no ho tornem a veure. La meua pregunta és:

Per quina raó no es pot pixar ni cagar en la via pública a altes hores de la nit si està plovent, i, donades les regles socials sobre les excrecions que ens poden perjudicar, no seria més fàcil regular aquest acte, convertint-lo en normal, usual, o legal?

Ja que aquesta pregunta no rebrà resposta, us explicaré que la pluja, dins d’un cert grau de força, pot endur-se la merda més dura que cagues eixe mateix dia, i no parlem ja del pixum. Tornaríem a ser éssers vius del planeta Terra, posat que de moment sembla que som éssers mig-vius del planeta Errat.

Es paga i és teu.

T'importa molt el que jo compre? O és que només ho fas de la ràbia que t'ha donat que em pose davant de tu en la cua de la caixa del supermercat, vella loca?

Fatu

Passatge hipnòtic de les vies

     
    Paisatge de vianants egòlatres

         Puntes de sabata ennegrint el blanc

             Maletes, decors

                  Espies de la nit ocults,

                                          un pas de zebra desgastat

               

Llibertat de nou

Parem-nos a pensar en totes les convencions que l'home ha creat i preguntem-nos: de veritat som tan incapaços de viure la nostra vida que hem d'estar atents a allò que els altres pensen, opinen, creuen, critiquen i jutjen d'allò que fas?

Esmussa'ls! pixa't i caga't damunt!

No t'excedisques

Ocorre. Quan menys t'ho esperes. Ja vaig parlar una vegada d'una cosa semblant.

Et trobes en la cova més profunda que l'home ha pogut crear, amb la teua pala, el teu pic afilat i les mans suoroses. Busques la substància, inconscientment, intuitivament. Les mans se't mouen per inèrcia, com atretes pels diamants viscosos que hi trobaràs. La pala i el pic no paren de treballar, fent forats minúsculs, lentament, amb cura de no derruïr la terra que sosté el túnel. La foscor és present pertot arreu, i és per això, pel fet de no veure res, que escarbotes cegament, però sabent el que fas. Fa molts anys que coneixes el túnel; hi has estat tantes vegades que saps en quin racó la terra és més dura, i en quin hi ha més risc de despreniment. Segueixes cavant, durant minuts, potser hores... Tal vegada no hi haja sort, així que pares, descanses i després tornes. 

Però arriba un moment en què tu no dominaràs les teues mans, ni el pic ni la pala. Elles et dominaran a tu durant uns instants, i seguiràs, sabent que estàs fent mal alguna cosa, que estàs a punt de cagar-la...Però el plaer és immens, i fa molt de temps que no t'ocorre res roïn per allí dins, així que segueixes, pegant palades i llevant terra d'on no s'ha ni de tocar. I és, en aquestos moments d'èxtasi, de frenesí, que ocorre allò de que parlava.

Et traus el dit del nas, i està impregnat de sang.

Açò molarà...

Solos. Separados por una isla. Enanos ante la inmenta vegetación. Sin fuego que les ilumine en la noche. Una lucha por la supervivencia, contra la Naturaleza y contra sí mismos. ¿Te lo vas a perder? Ya en los mejores blogs.


http://tupaalliyopaaca.blogspot.com

Llibertat emfasitzada

Feia uns quants dies que s'havia escapat de casa, en Corlis. Només tenia setze anys, però tan gran era la seua angoixa que, d'un cop de porta, havia abandonat, tres dies ha, sa casa. Anava equipat amb una motxilla, la que solia gastar per a anar a escola. A excepció de la llibreta i els bolígrafs, el contingut era diferent: roba, diners, una flauta, un sac de dormir i una manteta.

I allà es trobava, sol, sense ningú, sol. S'havia instal·lat a un carreronet fosc i pudent, i no havia tardat massa en fer-se amic dels gats que hi habitaven. El perseguien allà on anara: ja fóra quan es posava a tocar la flauta dos carrers més enllà —diners que dringaven no pel bell so, sinó per la bufoneria dels animalons—, o quan, després de recollir l'argent, es passejava envoltat de mirades suspicaces pel supermercat d'aquell remot poble, infestat de vells rancuniosos. Però vivia bé. La policia l'havia deixat, aparentment, en pau. Potser eixia a les notícies,tal vegada l'havien oblidat. A més, havia jurat individualment que no tornaria a cometre delictes. Corlis era un bon xic. No necessitava a ningú al damunt. No necessitava l'escola, l'institut, ni la presó. Ell era lliure.

Corlis, a poc a poc, es va fer amic complet dels gats. Comprava  menjar expressament per a ells; els acariciava, els feia coscanelles, els duia a passejar. Eren gats torts, coixos, cegs, grossos, flacs... N'eren molts, i Corlis, seguint un procés lent i amorós, acabà per no saber tocar la flauta. S'oblidà de la seua motxilla, del sac de dormir; ara la tela jeia repantigada al terra humit, mesclada amb les robes que Corlis ja no vestia. Corlis abandonà l'enteniment, la raó, l'ànima, les Idees(com es vulga dir), i es transformà en un ésser irracional, guiat per impulsos cerebrals. Ara corria pel carrer a quatre potes, el penis donant saltirons, esquivant a la policia per amagar-se ràpidament al seu carreronet, on caçava rates i saltamartins. Ningú no gosava travessar eixe carrer. Cada vegada hi havia més gats, governats per un gegant imberbe que només obeïa les seues pròpies lleis. Ara empaitava els vells, esgarrapava els vestits luxosos de les jovenetes, i les observava fugir alterades. Ja no comprava ni demanava diners...No feia cas de la societat ni dels costums, els deures, els drets ni les lleis. Era lliure. Lliure al complet.

La nostra lluita

Un home entra a una botiga d'electrodomèstics.

-Hola, bon dia.

-Bon dia, senyor; que desitja?

-Moltes coses. Però estic ací per una rentadora nova.

-Molt bé, i com la desitja?

-Home, posats a desitjar, que funcione sense electricitat.

La dependenta li posa a les mans una pastilla de sabó Lagarto.

-Ací té. Desitja alguna cosa més?

-Sí, només una cosa més: desitge que no hi haja desitjos.

L'home s'evapora, al mateix temps que la dependenta i els romancers que es passejaven per la tenda. Queden les rentadores allà palplantades,mirant-se els blancs i vibrant alegrades. S'ha deslligat el malefici de la maquinària humana. Visca.

Pos serà que no

El Gran Incendi ha destrossat el país. Pocs són els supervivents, que, com Llorenç Gisbert, no han sucumbit a les flames devastadores d'aquest incendi. Llorenç, en un apurat intent de salvar la vida, es troba a tres xiquets silenciosos que l'acompanyaran en el trist viatge de la fam i l'amargura.

"Una història fascinant, plena de valors i d'una estranyesa subtil que em va deixar bocabadat" Charles Gouffin.

"És increïble com aquesta història aconsegueix captar la mirada convexa del lector. Sembla com si estigués tot a l'inrevés!" Pedro Tribuno Ribagurcia.

"Una de les històries de la dècada, sens dubte" The Pleret Post.

Traducció

La traducció és guai. La traducció és bonica, sempre i quan no et montes una pel·lícula dels anys de la tos.

I jo, que les coses que traduisc no solen ser de l'esperanto ni del kikongo, traduisc les que estan en llatí. Són frasetes, de no més de deu paraules, que has d'anar desxifrant, buscant al diccionari, apuntant significats, casos, gèneres, nombres, funcions... Total, que és com fer un sudoku(i mira que jo no sé fer-ne). Que de sobte et ve l'àngel i et diu que es tradueix així. I t'encabotes en eixa traducció; pressuposes moltes de les paraules sense haver-te'n informat, apliques funcions impossibles a casos insòlits, i de sobte, la veus com la traducció perfecta! I dius: que en sóc, de llest!

Molt bé, escrius la traducció, la mires, la remires i, ja per a rematar la faena, li dius al del costat: Tu, esta frase la tenies bé, no? Deixa'm veure-la. Catacrac! Un complement directe que balla, mentre el subjecte fa palmes; un genitiu que actua d'indirecte, i dues multiplicacions allà en esborrany! Però què coll***...

Entens?

Que potser t'has tornat un maniquí d'aquestos que ixen per la televisió; que llueixen les millors gales dels mestres més monomaníacs, tot això en un jaç de tendència d'últim recurs que, si més no, ofen els crítics i els vells. Tendència, o moda, li diuen; forma, manera, guisa, aire, que més? Aire és el que té el vostre aparent compacte paner, el qual d'ací menys del que vosaltres penseu, si és que arribeu a rumiar algun cop en la vostra vida, potser imbuïdes per un atac d'histèria d'actualitat, d'ací menys del que podeu arribar a pensar, tal vegada uns anys, uns mesos, qui sap... El vostre cul serà tan flonjo com el de la resta dels mortals:unes darreres orgulloses, tocables, palpables, dignes d'engrap i de pessic encara que caigudes, posat que, simplement, no podeu estar contentes de la manera amb què heu provat d'aconseguir la immortalitat. Ara bé, no heu sigut capaços de superar-la; ni tan sols d'igualar, en termes generals, la bellesa HUMANA.

Comencem bé

La primera pixarrà.El primer cigarret.La primera paraula.El primer cubata.La primera sensació. El primer bes. El primer missatge. La primera felicitació. La primera borratxera. El fred. La primera, sí, amb José Mota. Els primers minuts. La primera hora. El primer ball. El segon cigarret. Un cubateta més, va. La primera ensopegada. Les primeres mirades. Els ulls. La primera diversió...La primera conversa, sense fi...

I, per supost, el segon bes. I el més important.

Qüestions de vagància

Quina casualitat que sempre, sempre, sempre que faltes a classe o a alguna reunió d'alguna cosa, els que sí que han assistit, quan els preguntes què van fer, et responen:

-Res important, vam mirar un parell de [X], el professor va explicar una [X] que ja havia explicat, i vam tornar a veure allò de [X], i ens va manar unes [X] per a casa. Fàcil, casi millor no haver vingut, no et vas perdre res...

Molt bé, supose que no haurà sigut tot tan fàcil. Però em fie de la vostra paraula... I no és una crítica en concret, és un fet.

Què coi feu?

Hui m'ha passat una cosa estranya, curiosa.

Anava caminant pel carrer, el meu avi m'havia enviat a fer un recado a la farmàcia, li havia d'aconseguir unes medecines. No sabia on era exactament la farmàcia, així que he pegat un parell de voltes abans de trobar-la. I en una d'aquestes voltes, m'he trobat a dues xiquetes, tindrien 13 o 14 anys, que caminaven juntes. Les he mirat, sense donar-los major importància, i he seguit el meu camí; per fi he trobat la farmàcia, he comprat el medicament, i m'encaminava cap a casa quan me les he tornat a trobar: estaven les dos a l'altra banda del semàfor on jo esperava que es posara verd, i quan m'han vist s'han mirat, una li ha dit alguna cosa a l'altra i s'han posat a caminar de pressa al principi i després a córrer. El semàfor s'ha posat en verd i l'he creuat un poc confús, però m'he dirigit cap a elles en lloc d'anar cap a casa; immediatament han pegat a fugir i les he perdudes de vista.

Però tanta mala pinta tinc? És que per casualitat semble un violador? Sí, val, no havia dormit molt i tenia mala cara, i era de matí, però elles m'han vist de lluny... Era la meua roba? Només portava un anorac vermell, entre altres, cosa que jo mai associaria a una mala persona. Però, filles meues, com volíeu que us fera mal si allò estava infestat de gent que em podia haver detés? Bé, supose que és el món on vivim, basat en una lleugera suspicàcia que, en ments menys experimentades, es pot traduïr en immensa.