Jo només pare si tinc fills.

I

un

gat

coix

tenia

quatre

germans:

Eustaqui,

Segismund,

Estanislau,

Sebastianet.

Culpables

Les persones que parlen poc callen tant que les persones que parlen molt parlen encara més.

Soroll de passes

M’agrada quedar-me sol a casa perquè puc fer totes les coses que no faria si algú mirara, com per exemple

- Posar pòsters fluorescents a les parets

- Obrir llibretetes amb els peus

- Tallar-me les ungles i clavar-les a la vidriola

- Encendre la ràdio en una emissora de Teletubbies.

- Fer la serp en el terra gelat

- Dir paraules que no tenen sentit per a mi però potser en alguna part del món sí que volen dir alguna cosa

- Ballar amb les sabatilles d’estar per casa posades i una cassola per barret

- Burlar-me d’un ésser imaginari que intenta desmoralitzar-me

- Utilitzar ulleres per a llegir els subtítols d’una pel·lícula silenciosa

- Escoltar bona música mentre em menge un gelat

- Cantar lletres de cançons amb la melodia d’altres

- Practicar el llatí eclesiàstic per al dia de la poca el·lipsi

- Cuinar per a un gos

- Cuinar un gos {(<marca: *ficció* /no realitat/>[no denunciable])}

- Fer una falla amb corfes de pipa

- Reanomenar arxius importants amb noms de vaquetes del Gran Prix

- Buidar la fruita per dins de manera que semble que estiga plena i algú hi puga picar

- Imaginar que hi ha càmeres i no fer res del que has imaginat o tindre massa coses per fer o falta de temps o sentir passes o de tot de pot tot passar.

Inferències

—Bla bla!

—Bla bla! Bla bla bla?

—Bla… Bla bla bla bla, bla bla…

—Bla? Bla bla bla bla bla bla bla! Bla…

—Bla. Bla bla. Bla bla bla i bla bla!

—Bla bla! Bla bla?

—Blaaa! Bla bla bla bla bla bla bla bla bla, i bla bla bla bla bla bla.

—Ble?

—Bla, bla.

—Bla, bla, bla bla bla bla bla ble.

—Bla, bla bla bla bla… Bla!

—Bla! Bla! Bla bla bla!

Pedaços

S’havia forçat a escriure un diari durant l’època de l’institut. Pensava que el seu present potencial es dedicaria a contar el que no era, a falsejar les dades del passat, a contar coses que ell mateix recordaria així encara que no ho foren, tal com feia ell mateix al parlar de quan era xiquet. Per això va escriure una pàgina cada dia durant cinc anys.

De gran el va trobar quan feia neteja. Després de mirar el quadern i pegar-li unes voltes, com si no l’identificara, el va llegir sencer. Va tardar trenta-nou minuts. En acabar, va agafar les tisores i el pegament de barra i el diari que havia iniciat al començar la faena. Encara li quedava molta vida per davant.

Primer contacte

Em trobava l’altre dia vagarejant per un espai amb gespa i caminets, quan una xica jove i un gos se’m van apropar. Em va demanar foc molt educadament, i jo, veient-la de faccions boniques, em vaig palpar la butxaca buscant l’encenedor que no tenia. Em mirava de dalt a baix mentre jo em regirava el no-res, el buit absolut que significaven les butxaques en aquell moment. Potser ni en tenia i estava tocant-me les cames, i per això em mirava així, però tampoc sé com em mirava perquè jo no apartava els ulls d’un altre buit creat entre els ulls i el camí de grava. Finalment, em va dir que ho deixara córrer i va fer el gest d’anar-se’n, però la vaig detindre per a informar-la de la situació de l’encenedor en un lloc que jo coneixia.

Ella i el gos van accedir (el gos per imposició) i em van acompanyar fins a una tenda on vaig comprar un encenedor barat. No recorde si el va pagar ella, però és el més probable donades les circumstàncies. El vaig accionar i li vaig encendre la cigarreta. Com que li vaig fer entendre, amb paraules, que m’abellia quedar-me amb ella fins que s’acabara de fumar el cigarret, em va conduir a un lloc on servien als transeünts. Allà ens vam asseure en unes cadires que envoltaven una taula quadrada. El cambrer aparegué de seguida i ens va preguntar què volíem. Vaig esperar que ella demanara, i jo vaig demanar el mateix, fent un gest que la jove havia fet. Volia dir café amb llet. Quan el van portar, ella ja havia acabat de fumar. Aleshores, vaig agafar el recipient del café, me’l vaig endur la boca en un moment i em vaig empassar el contingut. Ofegant un crit per la llengua cremada em vaig acomiadar alhora que eixia per la porta. La xica em devia mirar, agraïda per l’encenedor.

El gos m’esperava nugat a un arbre, i en la seua mirada vaig entendre un cert afecte. Era un ésser primari que em va despertar curiositat. El vaig deslligar i me’l vaig endur a passejar, però a la poca estona vaig ser jo el que li vaig treure la corda i el vaig deixar passejar ell a soles. El parc estava molt bonic, amb la gespa i els arbres verds, i unes fontetes que tiraven aigua molt fort i em refrescaven la pell. A la poca estona d’estar assegut a la gespa, quan ja feia una bona estona que no sabia res del gos, em va tornar a vindre a la ment aquella xica. I se’m va acudir que li havia de posar un nom, per si me la tornava a trobar.

Sense Àunio el doctor

El metge de les dents sempre el reny per ser un femer. Pere sempre és el que més desfet ve d’eixe temple, perquè és que és de veres, és lleig. Els temps que el veig, sempre ve fent renecs: “m’enerve, és que m’enerve!” Per ser enterc, el metge el féu beure tres gerres de cerveses en el present… El després, entengueu, és que l’extret féu el neteig de les dents, del revés. Encert perfecte del metge.

D’un en un

Em dius que per què no faig un text com fet per tu, i jo no sé que dir. Ei, un text de tres mots et va bé? No, en vols més, vols un text tens, amb un poc de suc, tot i ser fluix. No un que pren com a fet clau un fi, la mort o el que fem al teu pis. Com pot ser, si tot el que sé de tu és més que el que sé de mi? Sóc tu? Pot ser que sí, o que no sé qui sóc. Sí! Ja ho tinc: ho vas ser tot per a mi, i ara… Fum. Fum i raig, tot junt, car tu no ets més que un cos fet sobre el buit.

Palindromia distreta

Allí, al llom tot! Ala, carrega la gerra… Ca*** la***!!! Tot moll, l’aïlla.

 

Intentava que el palíndrom tinguera significat, però després d’unes hores provant, no he pogut fer res al respecte. Fins i tot diré que he tirat mà del DIEC 2 per trobar inspiració, però no ha fet res més que portar-me pels núvols dels camps semàntics mentre intentava llegir les paraules al revés. Al revés sever la. Aixina havia començat el palíndrom, imagineu-vos les associacions que he hagut de fer per… Bona nit. Figura que és un home que carrega una mula amb una gerra plena de… líquid, què sé jo, i el líquid li cau damunt. Després d’amollar un insult censurat, li tira la culpa a la mula i la deixa a part. Jo pensava en llet, no sé per què. Els asteriscos, sí, són un recurs que hauria d’evitar.

Octubre

És com llevar-li el cap a un Action Man. En el cos no hi ha res que et faça feliç, és en la mirada on resideix la força, és en la cicatriu de la galta dreta on t’has vist reflectit. Però ara el tens, escapçat, cos a la mà dreta, testa a l’esquerra. Has de cridar una entitat superior perquè te’l torne a posar i tindre tu així el cap al lloc.

Però ni ta mare, ni ton pare, ni el germà major, no poden, i et deixen allà, amb un cos i un cap a les mans, fent forces que mai has fet. Llàgrimes i desisteixes, i l’únic que et queda és anar a l’armari dels joguets i agafar-ne un altre, que en realitat és el mateix, però amb un pentinat i una mirada lleugerament diferents, fins i tot té pèls en la barba i roba de karateka. És el senyor Action Man, l’únic capaç de derrotar al Doctor X, però que de sobte mira, mira al voltant i veu el seu propi cap que rodola per terra, però se’l toca i està al lloc, i l’altre cap, que ara s’ha detés, el mira, li clava una mirada de gel, buida i sinistra, i li augura un destí pròxim amb els ulls: “Pop!”

The banquet

El percussionista es va quedar bocabadat en veure que al paper posava burping. Una negra, res més.

Mal, si sofrir fos islam.

Aquell dia em van dir que no podia pujar a l’autobús, que estava ple, que no hi cabia ningú més. Li vaig demanar al conductor que em deixara passar, que jo ja havia comprat el bitllet i tenia els meus drets. Ell em va contestar que si li donava tot el que tenia a la maleta podria apanyar alguna cosa. I veges, vaig perdre mig milió d’euros però la policia no em va trobar.

Un desficaci més