ara

Bueno, últimament he estat un poc despenjat. Però no us preocupeu (sí, ja sé que no estàveu molt preocupats), a partir d'ara faré més entrades. JEJE

Un dia sense notícies

-Sí, home! No seria possible! Un dia sense notícies? Que va! Un dia sencer sense escoltar notícies d'assassinats, desaparicions o delictes fiscals? No ho crec... Encara que el que més estrany em resultaria seria no haver d'escoltar les patranyes de la política; un diu blanc, l'altre diu negre, l'altre creu que descobreix la sopa d'all... Ni tan sols notícies llegides, ni una casa ocupa revolicada, cap manifestació, cap mossegada d'un gos al veí...Res. T'ho imagines? Tampoc a la ràdio, cap esdeveniment esportiu, ni tan se vols una lesió del jugador més desconegut. No és possible, fins i tot a la televisió: Què passaria? Què farien en el lloc de les notícies, telediaris, minuts a minuts i tòmboles noticiàries? Quin benefici trauríem, doncs, d'aquesta notícia?

-L'únic profit, em sembla, senyor, seria la doble ració de Simpsons, Futurama, American Dad, Padre de Família, La ruleta de la Suerte, o Arguiñano que ens posarien.

-A això li dius tu benefici?

-Si, senyor, jo només sóc un xiquet...

Gat vs Gos

Si, els gossos es mengen als gats, i els gats es mengen els ratolins. Però hui deixarem a banda aquestos últims per a lloar la destresa dels gats en comparació a la dels gossos.

Si posàrem en la trajectòria d'un gat tota classe d'objectes, el gat passaria el camí sense tombar ningun dels objectes, sense ni tan sols tocar-los.

Si férem el mateix amb un gos, acabaria tot per terra.

Però que anem a fer-li, tots els animals ens ofereixen el mateix percentatge de confiança, desconfiança, por, i curiositat.

Absteniu-vos de tonteries

És ell, no?

Aquesta pregunta se sol fer mentre es mira una pel·lícula. La solen fer els pares, en la següent situació: al principi ha eixit un xiquet protagonista, i al cap d'una estona ha eixit un adolescent en una altra escena. És aleshores quan ton pare et pregunta: És ell? També es pot donar el cas de que el protagonista isca d'esquenes a la càmera i no el pugues diferenciar molt bé. ELL és el protagonista, sempre.

Entradeta (part segona)

En vista de la bona rebuda de l'anterior entrada, i de que no se m'acudeixen més coses sobre què escriure, he decidit fer la segona part. A l'anterior us comentava la meua afició a furgar-me les narius, però em deixava moltes coses importants, com per exemple, què fer amb el moc una vegada l'has tret, o els tipus de mocs que es poden trobar en una cavitat nassal.

Començarem per traure un moc del nas. Tots els factors influeixen en la forma, duresa, textura i maleabilitat d'un moc. Podem estar tres persones diferents de ressaca, i a cadascú li eixirà un tipus diferent. Durant el dia, uns tipus de mocs. Durant la nit, uns altres. En la piscina, uns. En la platja, totalment diferents. Mentre escric aquesta entrada, amb un moc en un dit, mantenint-lo enlairat per no prèmer ninguna tecla amb aquest. Mentre escrivia l'anterior, el mateix cas, però amb un moc totalment distint. En la dutxa, uns. En el sofà uns altres. No sé ben bé dir quin moc s'adequa millor a cada situació, ja que si diguera alguna cosa, us estaria enganyant. Però si que us puc dir els tipus per a que us feu una idea, vosaltres, els acabats d'iniciar en aquest art.

Per exemple, estan els típics mocs durs, denominats comúnment moc-lapa, el qual s'apega a les parets del nas furtivament. Tenen un nivell de dificultat d'extracció de 7

D'altra banda, es troben els mocs tirant a lìquids que es tenen quan estàs constipat, o simplement eixen per que sí. El nivell de dificultat real és de 4, però pot augmentar fins a 4, per la simple raó de que solen trobar-se en grans cantitats.

Un altre cas és el moc introbable. El notes, el notes, el notes, furgues, furgues, furgues, el notes, rebufes amb el nas, notes com es mou una mica, però res. Finalment, el traus quan menys t'ho esperes. El nivell de dificultat és de 8, i aquestos són els majors causants de la més temuda de les hemorràgies per als furgadors: la nasal.

També, i casi per a finalitzar, estan els mocs de la piscina. Crec que la piscina és l'únic lloc en què no em furgue el nas. Per la justa i simple raó que la piscina em tau els mocs per mi. Ixes de l'aigua i la candela penjant. Però no patiu, l'únca cosa que heu de fer és escabussar-vos i tirar molt d'aire pel nas a la vegada que us passeu la mà pels dos forats.

I finalment, el moc maleable. és el que té la propietat de fer-se làmines. Bé, en realitat, ell mateix és una làmina, que eixampla el seu espai per tal de aprofitar al màxim la paret del nas. Aquestos tenen una dificultat d'extracció de 1. Són, potser, els més divertits, però a la vegada els que més costen de trobar.

De segur que m'he oblidat d'algun, i més tard se m'ocorrerài ja no odré escriure'l. Però són exemplets. I ara arribem al moment de traure's el moc. Si és dur, no hi ha problema. Es fa una bola amb els dits, i es col·loca en el polze, per a després llençar-lo amb l'índex a un lloc on mai el trobarem. També es pot apegar a diversos llocs: Baix d'una cadira o una taula, darrere de portes, darrere del sofà, en el calcetí(només en cas d'emergència), o baix del seient del cotxe. Si és blanet tirant a dur, ja es dificulta més l'operació: És més apegalós i a l'hora de enviar-lo a fer punyetes se t'apega en el dit índex, i has de tornar a fer l'acció, però ara a l'inrevés: és el polze ara el que catsapulta el moc. Però s'apega al polze. Aleshores has d'apegar-lo a algun lloc, si no et podràs passar hores fins que s'asseque i isca disparat. D'altra banda, amb els blanets, el que s'ha de fer és restregar-lo entre l'índex i el polze una lleugera estona, fins que aquest, per art de màgia, desaparega.

Una altra afició comú (sobretot entre els més menuts) és la de menjar-se el moc extret. Jo, personalment, reconec que ho solia fer, i tampoc fa molt que vaig parar. És, simplement, asquerós, a pesar de que jo ho fera i molts de vosaltres potser.

I ací conclou la reflexió de hui, un poc d'enterat, però que anem a fer-li, són molts anys...

Entradeta

Tinc el cervell xuclat. Sec. No sé si és per la calor, les substàncies, que menge malament o que jugue massa a l'ordinador, però no tinc inspiració. Duc uns dies pegant-li voltes al blog i mirant-lo des de diferents punts de vista, i no sé de que collons escriure. Però potser hui siga un bon dia per a escriure d'un tema que mai havia escrit per vergonya o no se que.

Dic lo de noseque per que en realitat tampoc em fa tanta vergonya dir que em furgue el nas. Si, heu llegit bé, furgar el nas. No se si sabeu el plaer que dóna clavar-se el dit índex de la mà esquerra al forat del nas, ja siga per pur enteteniment o perqüestió de problemes respiratoris. Ho faig a classe, a casa, al vàter, mentre camine, al cotxe,.. Crec que és la única cosa que podria superar els xiulits, o almenys igualar-los. El cas és que tinc el nas gran per culpa d'esta costum tan natural. Amb la gent que conec em furgue directament, sense dissimular, i si em diuen alguna cosa pare un ratet i torne de seguida. Però en situacions de gent no tan coneguda, com pot ser una classe de desdoblament, o en una parada d'autobús, s'inicia la tècnica del Rasca-el-tabic-amb-una-mà-tapant-dissimuladament-mentre-l'altra-mà-furga-suaument-algun-dels-dos-forats. És una tècnica molt vella, la vaig aprendre de ben xicotet. Però la millor cosa, és a dir, la més graciosa, és quan algú poc conegut et veu furgar-te el nas. En eixe moment, si jo mateixa me n'adone, si que pare, ja que eixa persona que t'ha vist no pararà de mirar-te fins que ho faces una alta vegada i s'assegure de que el que ha vist és cert. Ja he de parar de furgar-me o pegar-me la volta per a que no em veja. Però una vegada ja m'he pegat la volta, em ric . Em ric de la puta situació que crea el puto vici este que no em puc llevar de damunt. I una altra putà és que cada cert temps, sobretot si vaig en el cotxe furgant, m'ix sang del nas. Rac, rac, furga que te furga, Bache! PAm! sang. I aixina és la vida d'un furgador aficionat de nas.

http://www.youtube.com/watch?v=QqNt8ZSqd1I

Esport de risc

Passar de la tensió més gran al relaxament i plaer més gran. És el que s'experimenta quan entres a un cau ple de gent d'ací cap allà, uns emprovant-se roba i altres comptant diners. Tu el que fas és intentar passar desapercebut, com un conill amagat entre els arbustos. Arribes al lloc on, dissimuladament, toques les peces exposades, mirant de captar la teua propia atenció. Busques les garrofes amagades entre el menjar suculent, clavades amb tanta èmfasi que tan sols una mà gràcil pot extraure-les amb delicadesa. Palpant cadascuna de les obres, busques la que més t'agrada, i pam! D'allà no et mous fins que l'aconsegueixes. Però clar, mires al cel, i has d'anar amb compte amb la benzina, no siga cosa que et cremes els pantalons. Trobes el punt mort, i, després d'arrencar de sotarrel la carxofa, o garrofa, els calors més profunds del teu cos t'envaeixen. Tractant d'evitar-los, i ja perdut el sentit de la vista perpendicular, et menges allò que t'agrada i te'n vas de l'indret. I a fora ja estàs sa i estalvi, a no ser que hagen fet saltar l'alarma. Si...

desde anglaterra

I aci estic, escrivint al blog des de Cambridge. Compartint habitacio amb un alemany raperet de 13 anys que ronca per les nits i fa aulor a peus. us deixe una conversacio que se'm va ocorrer l'altre dia anant en auntobus.

-I think she's a beautiful girl.
-I think she's ugly.
-No way! she's very beautiful!
-Just an ugly face.
-Come on, she's so pretty.

PAAAM! PUNYETASSO PA'LS DOS!

Campament

Ja he tornat! He estat dues setmanes a Poveda de la Sierra, a un campament del grup Scout al qual pertany, el grup scout Horizontes de Benidorm. Anar-se'n 15 dies al camp, sense electricitat, televisió, rentadora, rentaplats i totes les màquines que hui en dia utilitzem, et fa adonar-te de lo poc que li fa falta a una persona per divertir-se. Banys a un riu d'aigües casi congelades, construccions amb troncs i corda, cançons i danses divertidíssimes, i sobretot, riure sense parar. Rodejat d'una sèrie de persones que coneixes exclusivament als scouts, dorms, t'alces, dines, sopes i jugues amb ells durant tot el dia, cosa que et fa enfortir els llaços d'amistat. A més, al tractar-se d'una cosa que duc veient tota la vida, des que, amb 8 anys, em van apuntar als boy scouts, m'agrada molt més, estic clavat totalment al context, i veig els xiquets i xiquetes que com jo fa ara deu anys, corren i juguen pel campament amb la cara plena de nyanfarnades i els cordons de les sabates descordats. I que dir de les cançons...Per a abans de dinar, per a mentres dines, per a arriar les banderes, per a un foc de campament, per a la sesta, per quan plou...Tot són cançons. Durant l'any no li done la importància que vertaderament li hauria de donar, però és arribar el campament d'estiu i el fervor scout creix en mi de tal manera que m'arrepentisc de no haver'm-ho currat tot l'any. No estic fent propaganda; és més, seria molt difícil per a un xic de la meua edat apuntar's-hi ara, doncs tot li pareixeria estrany i "friki".

Torne en 15 dies

"No es pot dir que siga més agradable de veure una baralla que uns cavallets, pero no hi ha dubte de quin dels dos atrau més gent."

Efectivament. I d'ací quinze dies, més.

Reflexions

L'home, després d'haver buscat i rebuscat als més infinits racons, va prendre una decisió: suicidar-se. Ho faria allà mateix, es tiraria per la finestra d'aquell desé pis, tot pel fet de no trobar allò que volia. La seua vida s'acabaria, i potser, la de tota la humanitat. Ja no veuria riure ni plorar ningú, ja no disfrutaria dels plaers que la vida ens ofereix, ni tan sols gaudiria dels cinc sentits que Déu li havia otorgat. Però ara res d'allò tenia sentit, de què servien els seus sentits si no tenia amb qui compartir-los? Per què volia veure una persona riure o plorar si ell estava segur que mai en veuria cap? La humanitat s'havia acabat. La raça humana només comptava amb un individu, el qual, estava a punt de treure's la vida. I ell ho sabia perfectament, i estava decidit. Lentament, s'apropà a la finestra, tancà els ulls, i després de respirar profundament tres vegades, es deixà caure al buit. Però vet ací que, mentre la seua ment i el seu cos suraven entre el desé pis i el paviment del carrer, sonà el telèfon.

Als seus ulls s'hi acolparen les seues últimes llàgrimes, ansioses per eixir d'aquell futur mort, i de la seua boca sortí un xiscle de la ràbia més profunda que un home poguera sentir, una ràbia que mai abans ningú havia experimentat.

Nutilla

Eixa pasteta de xocolata que, fregada conscientment, converteix una llesca de pà en una aventura curta i precisa, amb un objectiu molt clar. El pà, ja siga de motlle, de barra, torrat, o de fa tres dies, rep amb gust la Nocilla, que pot estar fresqueta, i per tant més difícil de restregar, o més tirant a calenta, per la qual cosa llisca pel ganivet arribant a embrutar el lloc de treball. Però aconsegueixes untar la crema de xocolata al pà, i depenent de si els teus pares es troben a casa o no, posaràs més matèria o menys. Després taparàs el pà amb una altra llesca, o no ho faràs, depenent si es tracta d'un berenar, un desdejuni, o si estàs a règim. I aleshores arriba el moment, el moment que esperaves mentre creaves l'entrepà i se't feia la boca aigua... El primer mos encara és insegur, per por a que es desfaça tot o se't caiga a terra. Però veus que no passa res, que la nocilla és un bon ciment, un bon pegament, i continues, ara amb un mos més gran. Vas mossegant els cantons, ja que és allà on menys quantitat li has posat(hauries d'haver-ho pensat abans). Finalment, després d'uns 5 o 10 mossos, depenent de la teua amplària de boca, arribaràs allà on més desitjaves: el centre del pà. La ment humana et fa anar rossegant la costra del pà inteligentment, i et quedes amb el quadradet arrodonit del mig del pà, a punt de ser devorat. Aleshores, te'l claves a la boca, i deixes que vaja desfent-se entre les teues dents, intentant que passe per tots els racons de la boca, per deixar-te així un regust a avellanes que més tard es convertirà en un gustet amarg que ja no t'agradarà. Però t'has quedat amb ganes, i en comences un altre. Amb açò ens adonem que tot depén. I que cadascú fa les coses a la seua manera.

Cada vegada abans i més fort

Em desperte, amb els cabells despentinats. Una suor calenta recorre cada petita part del meu cos. El llençol, també calent i apegalós, s'enganxa a la meua pell, banyant-se a l'entrar en contacte amb la suor, ara ja més freda. Decidisc alçar-me del llit, encara que siguen només les deu i no tinga res a fer. El pijama encara no me'l lleve; la part de dalt sí, me l'he tret durant la nit mentre tenia somnis eròtics. Em dirigisc a la cuina, notant la frescor del terra fresquet als peus... Però espera, sempre m'han dit que no obriga una nevera descalç. Posa't unes xancles. Arribe a la nevera, i al fer-ho, una corrent gelada que dura una mil·lèssima de segon em recorre el cos. Passe la mirada per tot, passant des de les fiambreres d'allò que va sobrar ahir en el sopar, fins als embotits, i finalment arribe a una ampolla d'orxata fresqueta. La combine amb una llesca de pa Bimbo torrat amb nocilla, i m'assec al sofà a disfrutar d'un desdejuni complet. La tele ni l'engegue. Fa tanta calor... M'empasse l'últim tros de llesca, i seguidament em xucle tota l'orxata del got, que llisca per la meua gola com una glacera en moviment. Un gust passatger. De seguida torne a tindre calor. Obri totes les finestres de la casa, i ja comença a passar un poc l'aire.

M'assec a l'ordinador, però per desgràcia no hi ha ningú connectat al messenger, i em pose a jugar una partideta a un joc d'estratègia. Però mentre jugue, m'envaeix una picor per l'esquena, resultat de la suma d'una cadira rasposa i de la calor d'aquest dia "d'estiu". Em rasque i em rasque, però no se'n va. Pare de jugar, i ara isc al balcó a mirar a la gent. S'està bé, no fa tanta calor com a dintre, però el sol pega. I pica també. I els cabells se'm calenten, a punt de bullir. Crema! torne dins, i em clave en la dutxa. Aigua fresca recorrent el meu cos... AgggH... Netedat que cobreix la calor i la suor... Però dura el que dura la dutxa encesa. I doncs, els cabells mullats actuen com a reguladors de la temperatura. Enxufe el radiocassette, i pose un CD de latin jazz a tot volum. Música fresca, amb coca-cola fresca. Si, després de la orxata... Però tot s'acaba, i ara recórrec a un recurs molt estrany: clavar-me un cubito de gel a la boca! quina sensació... tan dolorosa i reconfortant... Com la pròpia calor.

Xiquet!

Que bé! ja ha començat l'estiu per a mi. Ja vorem que hem tret...

Però bé, hui volia parlar d'uns éssers molt peculiars: els xiquets. Nascuts del ventre de sa mare, els sols trobar amb aquesta en una tenda de roba tal com Zara, ja perquè tenen algun event important ja perquè sa mare simplement vol comprar-los roba. Juguen en tot moment. Igual et pots trobar a un mirant-se a l'espill i fent carasses, o a un altre clavant-se pel mig de les perxes de roba. I és en eixe moment quan arribe jo, dispost a fer amistat. Vaig també amb ma mare, quasi per les mateixes raons que qualsevol xiquet. Intercanvie una mirada amb el que està mirant-se a l'espill, i de seguida ens sentim atrets l'un per l'altre. Li guinye l'ull i espere la seva reacció: en el cas de ser tímid baixarà el cap o mirarà a sa mare i ràpidament correrà al seu costat. Si és espaviladet, o intenta tornar-te el guiny amb dificultats, fent-ho amb els dos ulls i provocant la meua risa, o et farà una carassa malèvola de vés a saber quin monstre que té dins del cap. Intentarà en els pròxims minuts apropar-se a mi, doncs he despertat en ell una flameta juganera, a l'igual que ell l'ha despertada en mi.

Encara que també estan els bebés. Els bebés, són, per a mi, la cosa més molesta i cridanera que pot haver en aquest món. En canvi, són també la cosa que més gràcia em fa i la més propensa a riure per res. Dona-li un argument poc elaborat, tal com una ganyota mal feta, i riurà. Canta-li una cançó, i riurà. Juga amb ell com si fóra un ninot, i riurà. Fins que plora. Ja si que no sé que fer. Menys mal que en el precís moment de l¡inici del plor, arriba la mare i se l'enduu, deixant-me a mi lliure d'aquest ésser tan contradictori.