Catarsi

Una situació catàrtica et purifica el cos, l'ànima, la ment, tot. Ara em sent purificat.

Gaudeamus igitur

S'ha tornat a entonar la melodia. Ara ja la tenim al cap. És el nostre objectiu. Les notes s'arremolinen al voltant dels nostres cervells buits que enyoren omplir-se de nou amb coneixements pulcres i complexos. 

S'ha tornat a entonar la melodia... I algú ha pegat un tret de sortida indefinit, al qual caldrà fer cas si no volem veure les nostres vides enfonsades en el fang.

Educació. Escola. Perdre el temps (ara i en l'escola)

Teniu molta destresa a l'hora d'agafar el llapis: els dits col·locats no sols tècnicament sinó refinadament, i gasteu la goma constantment amb una finor que només el vol de l'àguila pot ser digne de ser-hi comparat. Com el fuster que treballa la fusta, i a l'hora de ser benefactiu amb les seues obres les dota d'una reiterada significació, així vosaltres feu les vostres lletres, com el fuster, lentament i amb cura de no equivocar-se en cap detall, lentament, sí, amb molta cura i esforç de no deixar-vos ni una línia que li falta a la [lletra] "a" o al puntet ben grassonot i simpàtic de la "i". Sí, tot això sempre que no us done per agafar el corrector i posar-vos a destilar blanc en fons negre de paper impol·lut però de color inestable. Benvolguts, us felicite. Agafeu el llapis d'una manera molt agradable, tal com ens van ensenyar a l'escola a tots nosaltres. Efectivament, senyors, el llapis l'agafeu molt bé, no cal que ho dubteu ni que ho dubte ningú. Però de què us serveix, si no agafeu ni una paraula al vol?

Hui has tornat a veure el passat. Tu no escrius poesia. T’agradaria, si més no. És una manera de reflectir el que la prosa no pot. Però quan et poses, no t’ix. Què vols fer? Doncs escriure tot seguit, tal qual. Un elfuvi directe, un xorro, penses. Però en realitat amagues més del que plasmes al paper.

Els gots de vidre

Al món hi ha uns esperits xicotets, uns éssers inapreciables per a l'ull humà, que vaguen per l'aire. Es mouen per l'atmosfera, per dalt, per baix, sempre presents a qualsevol lloc del món. Viuen del seu propi moviment, ni tan sols necessiten oxigen ni menjar. Estos esperits tenen les seues inquietuds. Sí, són lliures, en la mesura que poden, però tenen un enemic. Encara que són invisibles i minúsculs, hi ha unes persones que fa molt de temps van idear la manera de poder vore'ls i aprofitar la seua energia.
Els fabricants de gots tenen uns aparells amb què els veuen i els atrapen, tot insertant-los amb instruments especials en els seus gots de vidre. Amb açò els més experts i els que tenen les millors eines aconsegueixen uns acabats perfectes en els seus productes, una contribució a l'amalgama del vidre i a la brillantor. Però el secret millor guardat pels fabricants de gots és la força que aquestos minúsculs éssers poden exercir sobre la seua presó. Quan un d'aquests està vinculat a un got, o inserit, no pot eixir. Estarà sempre dins de la matèria del got fins que una cosa ocórrega: que es trenque el got. L'esperit està tancat en el got, i ell provarà de fer tota la força possible per eixir. Pot passar que el fabricant l'haja tancat tan bé que un got dure molt de temps, però sovint els fabricants no volen que açò passe. És lògic. L'esperit farà tanta força que quan no te n'adones, el got es trencarà, i la part d'energia que tenia a dintre s'escaparà, i tornarà a ser lliure...Fins que un altre fabricant l'atrape!

Alphred Ceniua

Puede que ya ni me recuerdes;
soy yo, aquél con quien compartías
tantas risas.

Sí, sóc jo, i des d'ací et salude. Sé que em vas dir un dia que volies que et parlara en valencià, a pesar que feia poc que l'estaves aprenent. Però jo no et feia cas, et parlava en castellà perquè ja m'hi havia acostumat. Però potser les bromes  a que estàvem acostumats  perdien la gràcia en valencià... I així i tot, hi havia gràcies que eren exclusives en valencià. Nevertheless, el millor era que ens compreníem. I hui t'he recordat, com tants altres dies, i he decidit fer-te una poesia. But com hauràs comprovat no acaba de ser bona. Sempre m'has superat en la poesia, i en tantes altres coses, com el futbol o els anagrames. Però què? Hem vingut a jugar, no?

Tv3

Mai m'ha agradat TV3; l'odie. Però era realment necessari que desapareguera del meu televisor? Jo era capaç d'entendre la llengua que parlaven, a pesar que no m'agradara... O potser sí que m'agradava i per això vull que torne.

La vida

La segona vida

El tercer ull

El quart rei d’Orient

El cinqué genet de l’apocalipsi

Continueu, per favor. Necessite la vostra ajuda per canviar el món. Quin món, no ho sé.

Estudi passiu

No sé si existeix l'estudi passiu com a mètode d'estudi homologat, però jo el faig servir de vegades. Consisteix a posar matèria d'estudi a llocs visibles. Jo ho faig sobretot en el dors de la mà, escrivint-me paraules soltes que només requereixen un lligam cerebral quan són vistes. També ho vaig intentar a l'ordinador: si hi ha alguna cosa que no t'entra ni cap arrere, et fas un paint o et baixes una imatge representativa(per exemple un mapa), i te la poses de fons d'escriptori en l'ordinador. Que no tens ordinador? fas un dibuix o escrius les paraules ben grans en un paper, i ho poses a les parets de la casa, en llocs estratègics(un passadís, la nevera, al bany, per exemple). I la resta queda a la teua imaginació i capacitat per a rebre eixos flashos de matèria que, potser sí, potser no, es queden gravats al teu cervell.

Lliçó primera: els pronoms personals

Jo sóc jo, per a mi.
Jo sóc tu, per a tu.
Jo sóc ell, per a ell.
Tu eres jo, per a tu.
Tu eres ell, per a ell.
Tu eres tu, per a mi.
Qui és més inútil dels tres? Quina confusió, no saber qui som.

Trobadors

Posar-se a estudiar la poesia trobadoresca és adonar-se que trobador s'escriu amb b i no amb v. Ara, a corregir tots els apunts agafats a classe...I a avergonyir-me de mi mateix.

Qüestió

Si estàs pixant-te
i alhora tens set,
què faràs primer?

Playback 24. Primera part

Eren més de les deu de la nit. Jo estava canviant-me de roba, posant-me uns pantalons, camisa i rebequeta de mon pare per a la meua disfressa de "auelo". Al meu costat estava Kiko, posant-se un vestit de torero i demanant-me que m'esperara quan acabara de vestir-me, que no volia quedar-se sol. Eixírem a fora del camerino, i ens esperaven la resta de companys vestits cadascun del seu personatge: unes de sevillanes assajant uns passos de ball amb ventall, altres xiques disfressats d'homes sevillans amb elles, un rastes malabarista, músics, a la mateixa rafaella carrá, Manolo Escobar, el Fary... Tots nerviosos, esperant que començara la primera penya en actuar. Les converses eren diverses: uns parlaven dels vestits, altres comentaven moments puntuals de l'actuació, altres reien nerviosament o s'esbroncaven per qualsevol cosa.

Una penya, dues penyes, i la tercera érem nosaltres: la penya 24 i jo. La penya a la qual pertany des de fa cinc anys. Els components que participàvem en el ball ens vam dividir en dos: uns se n'anaren a l'esquerra i altres a la dreta de l'escenari. Jo buscava en el tumult a les meues dues companyes, Adela i Patri, les quals feien de velletes amb mi. El presentador ens presenta, s'apaguen les llums, em torne a col·locar la panxa de broma(que no era més que el meu brusó de penyista), i isc a l'escenari. Ens asseiem tots tres en unes cadires prèviament col·locades per algú (no sé qui, però gràcies), i esperem a que comence la música.

Amb el gaiato entre les cames, i una manta tapant-nos als tres per tal de simular una vellesa més realista, escolte la música. Rosa ix a l'escenari i recita una poesia amb la veu de Germán, a través de la gravació. Ens toca aleshores a nosaltres, els "auelets": hem de saber actuar i fer el playback de les veus que sonen en una conversació sobre la música que senten els joves de hui en dia...

Enemics

Tinc enemics per neutralitzar. Són records d'una època anterior, d'un temps de volum i d'alta densitat. Parle del meu cabell: el solia dur llarguet. Però el meu cabell és propens a desafiar les lleis bàsiques gravitatòries, així que creixia cap a dalt. Una temporada vaig estar un any sencer sense tallar-me'l, i el moment cúspide de volum i alta densitat va ser en plenes festes de Benidorm, en les quals jo participava activament. Com en totes les festes, per la nit passeges pels carrers i trobes a gent coneguda, la saludes, o simplement són desconeguts que passen de llarg. I ara arriben els enemics. Resulta que hi ha certs tipus de persones que es dediquen a emborratxar-se i a buscar brega. O si no s'hi dediquen, també ho poden fer. En resum, que durant totes les festes, vaig rebre un bon grapat d'insults, malnoms, comparacions... En fi, podeu imaginar com serien: Onceochoonce, Peluco, Maradona, Pelopolla, Pelocho, fins i tot alguns m'estiraven per comprovar que no fóra una perruca. Jo m'ho prenia a bones (amb la majoria sí, causa del meu baix grau de dots de combat contra tios de dos metres), però si m'arribava un tirillas...això sí que era insuportable. Doncs eixos són els que hauria de neutralitzar. Però crec en les desgràcies, així que no vos preocupeu que no em veureu amb un bat de beisbol trencant caps. Sobretot hi ha un tio, que sempre que el veig, m'enrecorde perfectament com s'escudava darrere la falda de sa mare mentre deia el número màgic de la guia telefònica. Hui l'he vist i he pensat: hauria d'haver-li pegat dos bones bofetades quan vaig poder... Ara fa dos metres!