Ho necessita

Un home que entra a un restaurant amb la seua parella i, res, després de dir el nom els donen una taula i s’asseuen. És una parella afectuosa, senzilla. No paren de fer-se compliments l’un a l’altre, i estan tan distrets que ni paren compte de la carta que reposa baix dels seus colzes. Amb una copa de vi al davant, ella alterna la mirada entre la carta i els ulls del xicó, adobada amb el millor somriure. Ell es posa nerviós. S’ha oblidat el retolador permanent. I ja saps, amor meu, que jo no puc anar a restaurants sense un retolador permanent, eh que sí? Però ella en porta un en la bossa (el bolso, que diuen) i li l’allarga. Sempre tan atenta. Ell es posa a fer ratlles sobre els plats que no li agraden de la carta. La seua memòria visual és tan complicada que veure tantes coses escrites li provoca un caos mental que el condueix a la indecisió. A més, acostuma a llegir tan ràpid que en el moment en què està a punt d’assimilar la informació d’una paraula ja n’ha llegit quatre més. És de cervell lent i d’ulls ràpids, i per això necessita concentrar-se, tatxar el que sap segur que no vol i continuar llegint. La carta, l’acaba fent quatre o cinc vegades, fins que només li queden tres o quatre plats sense tinta negra, i aleshores la xicona ja li pot aconsellar (havia guardat silenci mentre vos explicava açò però també mentre l’home feia el ritual). Al final s’acaba de decidir, curiosament per la mateixa cosa de l’última vegada, perquè al final aquell és l’únic restaurant que no s’ha queixat de les seues pràctiques extravagants.

Alienació

—Que què em ve al cap al veure esta imatge, concretament? No és per res, però preferia l’anterior… Deixe’m que li explique l’altra, va.

—Ha de ser aquesta. La de ta casa era per posar-te en situació.

—La de ma casa era què? La de ma casa em portava molts records, les baralles amb les germanes, el so de la picada del morter diumenge ben matí… Va, deixe’m que te l’explique en lloc de l’altra! Per, cert, què ha apuntat al paper? I no faça eixa cara, dona! Esta és millor, i ja està.

—No. Ha de ser aquesta. És imprescindible per a un assumpte, d’acord?

—Vale, vale, quefa… Vosté mana… Però primer li explicaré la de la casa. Fem eixe tracte, eh? Bé, bé, on m’havia quedat…? Ah, sí, la picada del morter, quin so més fastigós de sentir, però tan bonic de recordar… Julivert, un granet de pebre, clavell, bona cosa de sal… Ah, sí! I la nyora, molt important sofregir-la primer i deixar-la refredar una estona per a picar-la més fàcil. L’all també, sí. Llavors, això ho solia fer el mateix que feia la paella o l’ajudant, el fill o la mare. Este, ja t’havia dit que el pollastre s’havia de quedar daurat? I l’arròs, molt important! Sofregir-lo primer… Què més?

—M’explicaves els records que t’evoca aquesta imatge. I parla’m de vosté.

—Ah, sí, la imatge és de ma casa, ah sí! T’explicava que… Li explicava que anàvem a buscar granotes a la bassa, però s’amagaven i un dia en vàrem agafar una, i dins d’un pot de cigrons que la vam clavar… No va durar ni dos dies, la pobra. Llavors va arribar tot això dels videojocs i l’edat del pavo i ja ens oblidàrem dels gats i de les granotes, i d’anar a la platja, i de passejar… Ara, ens ho passàvem d’allò més bé, cadascú a la nostra, però bé.

—Enyores tot això?

—Home, ara que ho diu, doncs sí. Sí, si no no me’n recordaria, o què?

—Deixem-ho estar. Ara, el tracte. Aquesta imatge, què et diu?

—El tracte, la imatge… A veure, deixe’m que l’agafe. És un poble. Un poble en blanc i negre. No he viscut res en este poble, pense. No m’evoca res. És un pueblutxo. Espera, espera…! Puc parlar de coses que no siguen records? Qualsevol cosa, diu? Doncs puc dir-li que m’haguera agradat viure en este poble, però… mai podré fer-ho.

Apatcident

Un gra d’arròs, pel forat

que no tocava se n’ha anat.

Primer res, després la tos,

i un cinema del viscut

reflectit al projector

del cap, cereal cornut!

Expulsió, fiiu!

Un espagueti que surt

del nariu,

i per fi acaba l’ensurt

de qui, en menjar, se’n riu.