Tant de bò estiguera bé

Dóna la casulaitat de que ara no estic constipat. Però quan ho estic, no puc evitar pensar una cosa.

Estic gitat al llit, amb el nas tapat i no puc respirar, i en conseqüència, dormir. I aleshores pense: Tant de bò estiguera bé.
Estic a classe, tossint sense parar, interrompent al prfessor i als meus companys, i pense: Tant de bò estiguera bé.

Estic cagant, amb diarrea, fotut, duc mogolló de rato tancat al vàter, i pense: Tant de bò estiguera bé.

És aleshores (aquestos són exemples comuns i dels que més passen), quan desitges amb tota la teua força tornar a estar com estaves, ja siga sense constipat, sense diarrea, sense un herpes, una ferida a la cama o un mal al canell, tornar a estar com estaves abans. Abans, quan estaves BÉ, no ho apreciaves, ja que podies respirar, cagar, caminar, manipular objectes de manera normal. Però és quan et passen coses quan aprecies allò bò que tenies...