Relat fictici

Anaven caminant totes les lletres d'un ésser per un paratge antinatural. No éren les lletres de les paraules referides al tipus d'ésser, ni a la seua composició física, o química. Es tractava de les lletres de l'ésser en concret, ell. Les lletres anaven juntes, lligades entre elles, i eren acompanyades per un altre grup de lletres d'un altre ésser, totalment diferent. Els dos grups anaven junts, formant un rebombori de lletres del qual costava diferenciar-ne el significat.

Caminaven felices, les lletres, totes formant tres grups de paraules; algunes amb accents, altres que anaven fortament lligades entre elles, algunes repetides... i seguien caminant. Caminaven en files, pels diferents renglons i línies blaves sobre fons blanc. Però vet aquí que aquestes lletres, es van aficionar a eixir-se'n dels renglons; no sabien per què ho feien, no sabien per què, però els agradava. Era una sensació d'estalvi i de benefici. S'aficionaren a saltar les línies, a lliscar pel fons blanc sense necessitat de tocar allò blau...

Però tota diversió té un preu, i aquestes lletres de poc trellat no sabien ben bé el que els passaria.

Va arribar un moment que les lletretes estaven fins i tot cansades i avorrides de sortir-se'n dels renglons. Així que van decidir eixir de l'establiment, del full de paper, on estaven atrapades. Amb l'ajut d'unes les altres eixien, i amb l'ajut de les que estaven ja fora, eixien les de dins.

Però passà una cosa molt curiosa. Allà fora, caminant per l'escriptori, hi havia una lletra majúscula que va dir a les lletres petites que es detingueren. Les va fer entrar a un petit bloc de notes, on les va interrogar. Les lletres minúscules, tot i que estaven juntes, estaven nervioses i tremolaven de por. Després d'una estona d'interrogatori, es van afegir tres o quatre lletres majúscules més, i van dir que s'havia d'esperar que vinguera la lletra majúscula negreta. Quan aquesta va arribar, va distingir en un dels grupets de lletres una paraula que li va recordar a alguna cosa. Aleshores es dirigí a les lletretes, i els soltà un sermó molt llarg referint-se al tema d'eixir-se dels renglons i les línies; algunes de les lletres ploraven de la ràbia i del penediment. Com que havia llegit en aquelles lletretes un llinatge particular i conegut, les va deixar anar sense haver de passar per la goma de borrar. "Quina sort hem tingut" -exclamaven les lletretes.

Poc després les petites lletres viatjaven per dins dels renglons, penedides d'haver fet allò incorrecte, enrabiades de que les hagueren pillat, però a la vegada alleujades de que no les hagueren castigat.

I amb açò, us deixe el retrat de les petites lletres trapelles, que van aprendre a obeïr el sistema i que, el llinatge ho és tot.