Quan ja érem una mica més grans, ens dedicàrem a altres coses per divertir-nos. Una tia, a més, havia buidat el rebost i ja no quedava res caducat. Els xiquets, ja amb collonets de pèl blanc, destorbàvem a la cuina. Així que ens traslladàrem al garatge, on es guardaven eines de tota mena, que tant servien per fer com per desfer.
Ens iniciàrem amb la manipulació de cossos d’Action Man i altres joguets articulats, sempre amb molt poc de compte i un grapat de desfici. Canviàvem caps grans per caps petits, les cames de dona per les d’home; intentàvem fer animals mitològics nous fent combinacions impossibles, aconseguint resultats, com a mínim, catastròfics: quasi mai aconseguíem que s’aguantaren els membres i havíem de recórrer al foc. Pensàvem que fonent una part i l’altra acabarien enganxant-se, però ens resultava tant divertit veure bombollejar el plàstic i la pudor, la pudor a cremat, que allò dels joguets ens va durar ben poc.
El foc, naturalment, va ser el nostre entreteniment d’aquella època. Vam trobar que es podia controlar, i que s’hi podien fer coses màgiques i perilloses alhora. Cremàvem de tot. Quan se’ns van acabar els joguets vam anar a per les fulles seques del bancal, draps bruts d’oli del garatge i fins i tot algun caragol sec. Fèiem servir 3 en 1 i altres productes que trobàvem per la casa per veure si eren inflamables, sempre amb una cassoleta vella plena d’aigua a la vora.
Fins que un dia el cosí va descobrir els corfolls d’unes palmeres datileres que semblaven vaixells i ens dedicàrem a posar-los a surar a l’aigua de la piscina. El problema era la manca de mariners, així que ens els vam haver de fer amb furgadents i molles de pa.
