El que fèiem quan no miraves (re)

Quan ja érem una mica més grans, ens dedicàrem a altres coses per divertir-nos. Una tia, a més, havia buidat el rebost i ja no quedava res caducat. Els xiquets, ja amb collonets de pèl blanc, destorbàvem a la cuina. Així que ens traslladàrem al garatge, on es guardaven eines de tota mena, que tant servien per fer com per desfer.

Ens iniciàrem amb la manipulació de cossos d’Action Man i altres joguets articulats, sempre amb molt poc de compte i  un grapat de desfici. Canviàvem caps grans per caps petits,  les cames de dona per les d’home; intentàvem fer animals mitològics nous fent combinacions impossibles, aconseguint resultats, com a mínim, catastròfics: quasi mai aconseguíem que s’aguantaren els membres i havíem de recórrer al foc. Pensàvem que fonent una part i l’altra acabarien enganxant-se, però ens resultava tant divertit veure bombollejar el plàstic i la pudor, la pudor a cremat, que allò dels joguets ens va durar ben poc.

El foc, naturalment, va ser el nostre entreteniment d’aquella època. Vam trobar que es podia controlar, i que s’hi podien fer coses màgiques i perilloses alhora. Cremàvem de tot. Quan se’ns van acabar els joguets vam anar a per les fulles seques del bancal, draps bruts d’oli del garatge i fins i tot algun caragol sec. Fèiem servir 3 en 1 i altres productes que trobàvem per la casa per veure si eren inflamables, sempre amb una cassoleta vella plena d’aigua a la vora.

Fins que un dia el cosí va descobrir els corfolls d’unes palmeres datileres que semblaven vaixells i ens dedicàrem a posar-los a surar a l’aigua de la piscina. El problema era la manca de mariners, així que ens els vam haver de fer amb furgadents i molles de pa.

I aleshores vaig aprendre que els dibuixos animats, o que almenys bona part, no tenen aparell articulatori, i són les persones que hi ha al darrere les que transformen els simples bababababababa en paraules, oracions i històries sorprenents.

Fugere

El rialler de les orelles punxegudes mirava sempre a totes bandes. Mai als ulls. Semblava que no t’escoltava, el malparit, però estava atent a cada frase, a cada punt de debilitat en les paraules o en la veu, sí, sobretot en la veu. Portava eixa, eixa estúpida màscara de follet de pel·lícula de por, de què, de súper heroi, sí, la màscara el feia més fort. Més invisible, ell et veia la cara i tu no, tu només li mostraves les llàgrimes i la ràbia, els insults i els crits, i rebies a canvi una puta cara de follet somrient i un grapat de bufetades.

Veia la por, la observava, gaudia amb ella. Ell feia les preguntes. Tu les contestaves. Em plantejava tres personatges en situacions extremes: banquer que li ofereixen un pacte uns atracadors perquè els obri la caixa a canvi d’un 20%, xiquets que trenquen un article de col·leccionista d’un pare poc tolerant, un adolescent que mira com un altre rep una pallissa d’uns matons d’institut. Cercava alternatives. No, no volia solucions simples. No valia que el banquer diguera que no, aneu a un altre, sóc un home honrat; ni que el xiquet decidís amagar l’antigalla i fer com si, hola papa, ja ets ací, em contes un conte? L’adolescent tampoc podia lluitar contra tota una panda de pseudorapers… Si et preguntava, jo crec que era, era per sentir-se millor amb el passat. No sé que en va treure d’una resposta com la meua, però em va deixar seguir el meu camí… Em deixà a la carretera del sol, amarrat a la cadira amb quatre nucs nerviosos, on em vau trobar vosaltres.

Li vaig respondre que tots tres tenien una única opció.

Compte amb el compte

Per a tots aquells que feu ús de la potent xarxa social Facebook, hui han sortit unes declaracions de Mark Zuckerberg en què explicava el seu nou mètode de finançament a llarg termini.

Des de la caiguda de les accions de Facebook en les últimes setmanes, el creador de la xarxa social amb més trànsit del món ha decidit apel·lar als seus drets de propietat de dades personals per fer un dels projectes de major envergadura social dels últims anys. Zuckerberg ha fet un pacte amb diversos estudis cinematogràfics per portar avant la seua quimera: “es tracta que tot el món participe, per activa o per passiva, en la creació d’una macroficció basada en els perfils dels usuaris de la nostra xarxa social”. El que es proposa, tal com ha explicat durant les dues hores que ha durat la roda de premsa a l’estudi de 20th Century Fox (Los Ángeles), és “recopilar totes aquelles informacions de perfil dels usuaris per poder produir el nostre propòsit, que no és més que un producte cinematogràfic que encara no hem decidit”. Rupert Murdoch, principal accionista de News Corporation, ha estat l’encarregat de confirmar l’estabilitat de l’assumpte, però que encara “no se sap si fer una sèrie televisiva a escala mundial o una saga de pel·lícules conjuminada per infinites situacions, personatges i temes d’actualitat”.

Segons les dades aportades, no han faltat productores, actors, directors i guionistes nord-americans que aproven l’empresa que Zuckerberg i la 20th Century Fox han decidit començar. Tot i que encara no s’han donat noms concrets, s’ha deixat clar que es vol apostar en quelcom segur, així que no podem descartar la participació de noms amb prestigi i carreres consolidades.

La principal polèmica, no obstant això, ha girat al voltant de la manipulació de les dades personals dels usuaris de la xarxa social. Zuckerberg s’ha esforçat en aclarir que “les dades que recollim seran una simple inspiració, una mera font de recursos, no anem a fer la història de cap persona en concret. El personatge que isca serà fruit de moltes vivències arreu del món, i intentarem respectar en tot moment la intimitat de la gent.” Amb aquestes paraules s’ha donat per finalitzada l’exposició del projecte, que no coneixerem amb seguretat fins ben entrat el 2013.

Primer document gràfic

L’embolcall em va salvar la vida aquell cop. Uns Chupa-chups s’havien esplaiat fent-me botar contra el terra i refregant-me pel fang, al compàs de La goma és l’enemic, la goma no és bona, visca el pal, per després clavar-me en la sala de tortura més temuda: el que els humans anomenen guarderia. Era una sala de colors vius, plena d’infants que cridaven, pintaven, jugaven, i sobretot, soltaven sucs de tota mena. Vaig notar-ne els salivals, amb la sort de la poca destresa d’aquell nen que se n’anà a buscar la cuidadora perquè l’ajudara amb el “calamel”, i, quan tornà, ja m’havia escapat.

Fou una experiència, he de dir-ho. Vaig témer per la vida, aquell dia, i em vaig haver d’amagar durant tres dies més a dintre d’una caseta on figurava que vivien uns ninots semblants a Mike, però més elaborats. Els joguets, no obstant això, es negaven a donar-me la informació que els demanava per a la fuga, així que vaig haver d’apanyar-me-les tot sol.

Finalment, pujat a la roda d’un carret mòbil per portar-hi infants, vaig aconseguir la llibertat. I no penseu que la sort se’m va gastar en aquella gesta, ja que al moment un nou personatge determinà el curs de les meues investigacions: era verd i roig, i representava una fruita, però era una llepolia.

Mentre recorríem la ciutat, conversàvem. Elogià la meua valentia quan li vaig fer saber les meues darreres aventures, i m’advertí que la ciutat era controlada pràcticament al complet pels “pals”, i que cap xiclet no tindria un tracte prioritari. Així, sembla que els Chupa-chups ara es feien dir pals, sense més. Frederic vivia als afores, amb dos companys. Ens presentàrem, i vaig quedar meravellat quan vaig mirar de prop aquella piruleta. Era blava!

—Francament, i pel que sé, vosté ha de ser una espècie en perill d’extinció!

Però l’altre company, que era una pastilleta de llima amb mel, m’aclarí que era muda, i així vaig comprovar que la natura de vegades no és tan sàvia, que dota els més xerraires amb una veu aguda i estrident i als més interessants els priva de capacitats bàsiques com l’aparell fonador.

Frederic també xerrava, d’una manera menys atacada i deixant una mica més de marge per a la resposta. Aprofitant l’avinentesa, m’hi vaig posar:

Frederic només era el propietari de la casa, una caixa de sabates on havia acollit aquells dos, quan un dia els va trobar que fugien d’uns pals rabiosos. Pel que em deia, la piruleta i la pastilla havien estat ostatges per saber certa informació que hauria perjudicat el bàndol dels Chupa-chups.

—Perdona, però la que sabia coses era ella! Jo només passava per allà, i em van agafar, i per poc no em fan el mateix… Tu saps, em vaig veure obligat a treure-la d’allà, a fugir, abans que no li tallaren el cap o alguna cosa! —Interrompia la pastilleta.

Els pals seguien buscant-los, així que em van convidar a anar-me’n. Ells ara eren una família amb tots els seus quefers i problemes, i un xiclet no faria més que crear-ne de nous. Em donaren una adreça del poble més proper. Els pals no em trobarien als pobles, “als pobles els xiclets tenen ben clar que són per ésser engolits i s’estan de guerres ni històries”. Abans d’anar-me’n, vaig demanar a la piruleta que em deixés fer-li un retrat.

Cul-turisme

La plaça està a parir. Persones de tota mena la travessen, amb problemes, de banda a banda. S’arremolinen al voltant del quadrilàter dels músics asseguts a cadires poc esponjoses, que miren les partitures als faristols de fermesa 2 en una escala de 0 a 10. La majoria de la gent escolta la música, no per voluntat, més aviat per circumstàncies de la vida, per casualitat, passava per ací i m’he trobat un concert d’una unió musical que ni sabia que existia. Escolten la música sense desatendre la seua màxima prioritat: eixir de la plaça. Els músics suen, és agost, porten ulleres de sol, fa calor, s’arromanguen les mànigues de la camisa. Alguns familiars i amics dels intèrprets, per descomptat les autoritats, seuen en cadires blanques de plàstic. Tots volen creuar, i la música, tot i que ara mateixa sona un forte d’una peça de Wagner, gairebé no se sent. A la plaça hi ha un bar que emet tot de dringar de copes, colps de cafeteres i crits de cambrer. Una dependenta fa girar la manovella per treure el tendal mentre uns individus parlen desaforadament sobre el preu d’una cartera de cuir. La música segueix sonant, ara un flautista fa un solo lent, relaxant; està nerviós però poca gent llevat dels que el coneixen poden parar-se a pensar com de nerviós pot trobar-se el xic ros que té a les mans un tub metàl·lic que fa sonar amb la boca d’una manera molt estranya. Sona una nota llarga—això és un calderó, pensa l’erudit— carregada de gong, i en el precís moment que la vibració s’ofega, un silenci diminutiu envaeix la plaça. La dependenta deixa de pegar-li voltes al tendal, els cambrers es giren amb la safata a les mans, els individus deixen de discutir, la gent que camina para en sec, i, ara sí, miren als músics, que fan cara de calor, i tots plegats es posen a aplaudir. El director va aixecant els solistes, i mentrestant, Mariano li diu a la dona, sense escatimar en veu:

Venga, Mercedes, aprovecha, aprovecha ahora, que se han parao todos!

El que fèiem quan no miraves

La visita al rebost no el va deixar igual. La iaia no tirava res. Infantesa en el Tang caducat. Uns cigrons de l’any de la picor. Sopa de polseta en sobre descolorit. El Tang? “Això no caduca, fill”, era la filosofia. Les iaies… Quan menys t’ho esperes et fan riure. Un humor, podríem dir-li etern, el de les iaies. Un humor que no entén de modes, ni d’americanismes, descontaminat de l’internet, dels vincles moderns. Pudorós, sense complexos, amb els seus límits; mai no sentiràs dir a la iaia dir paraulotes ni faltant al respecte a Marta del Castillo o a Madeleine. El Tang seguia allà, caducat del 90, un any abans de nàixer ell. Quaranta anys en el rebost, quasi res. Encara recorda l’acudit aquell del “segons com caiga”, o el de l’ase belitre que està baix la trona… Encara recorda quan la única diversió dels néts a casa de la iaia era entrar al rebost i trobar l’aliment més caducat. El Tang s’emportava el pato, sempre, i mai es cansaven de trobar-lo, allà arraconat. Tots tres albergaven l’esperança, algun dia, de poder trobar quelcom encara més caducat que el Tang de llima. Ben mirat, cap dels tres no desitjava reemplaçar eixe semi-déu de pols cítrica per cap altra espècia ni llegum caiguda en l’oblit, però seguien, seguien fent la pregunteta, amb veu de pardalet i quasi a cor, que per què no ho tirava ja, tot això. La iaia mai volia parlar-ne, però no s’enfadava. Els enviava a jugar amb la gossa, la mig revestien de dàtils canaris, la pobra estava vella…Després feien guerra de cítrics (i pinyes també) al bancal, i el més menut sempre tenia por de la reacció maternal en veure totes eixes taques. Després arribaven els pares, amb el consegüent berenar a la cuina, mentre el café es prenia al menjador amanit de converses serioses. Comprovat el Tang, cridaven per telèfon a algun número que havien sentit a la televisió amb alguna cançoneta o melodia apegalosa, i la bronca de l’oncle pel pagament de la factura. En efecte, eixe rebost amagava molt més… El Tang seguia impassible, obert el cartró, un sobre per a quatre. Berenaven ensaïmades o rosquilletes, orxata i fartons, tot amb la por de la caducitat, amb la mania eixa de mirar sempre la data, trapelles, buscant la ridiculització de la pobra iaia, infantils, els pares adoptaven la filosofia del “això no caduca”, per posar-se del seu costat, estos xiquets com són, en lloc d’ajudar, blablabla… El cas és que s’ho menjaven tot i encara repetien, la paella tan bona però per alguna estranya raó els cigrons duríssims.

—Mira, Llúcia, ací m’entretenia jo amb ton pare i el cosí. Buscàvem…

—He aconseguit l’estreleta, per fi! Iupi!M’han donat el súper saltador!

Podria ser que la màquina estiguera consumint-nos de tal manera? Quina era la fórmula? Quina era la fórmula de l’èxit de certes activitats? Podien conviure la individualitat de la màquina amb la col·lectivitat de la caducitat? Res no es podia fer, ara amb el café a la mà, parlant de coses serioses mentre els fills berenen.

—Mira, ala! Què és açò? Albert, corre, corre, mira lo que he trobat!

Aparaula’m

Xiular sempre m’ha agradat. Quan en vaig aprendre, en tercer de primària, ja em tiraven de classe per fer-ho. Però era involuntari!

No sé si coneixia la paraula abans d’aprendre a fer-ho, segurament sí, però la paraula ha acompanyat l’acte durant tots els anys. Saps xiular cap a dins? Doncs t’has tragat el pet! Cavaller xiulador, músic de quadra. Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny ben acomplit.

Però em cridava l’atenció sobretot quan, fent un aperitiu, arribava mon pare de fer qualsevol cosa i deia: ja t’ho has xiulat? No m’has deixat res! I havia d’omplir de nou el plat de cacauets, mentre xiulava un passacarrer de xirimita.

Tauró

No feia mala olor, aquell apartament. S’havien assegut a un sofà, tots tres, mentre esperaven que Tauró —així es feia dir— apareguera, potser, carregat de material. Els dos acompanyants de Carla —o millor dit, els qui l’havien portada fins allà— es miraven amb els ulls rojos, les mans als genolls i observant els artefactes estranys que hi havia escampats per estants, tauletes i vitrines. Carla també s’ho mirava, una mica més nerviosa que ells, però més atenta: per què serviria eixa mena de granoteta fluorescent de damunt la televisió? Que tampoc es quedava curta, tota envoltada de jocs de Playstation i de Wii, plens de pols, per descomptat. Els altres dos seguien esperant, un d’ells expulsant fum de vés-a-saber què, gairebé sense fixar-se en el teclat electrònic que s’albirava per la porta d’una habitació. Ja l’havia vist, la Carla, quan encara eren de peu, però ara que ja estaven subjectes a les cadenes d’un sofà, i més encara a les de la cortesia i el protocol, no podia agafar i aixecar-se, simplement per veure aquell teclat! Decidí, doncs, de pensar en com seria la persona que hi vivia, que els atendria en uns instants. Per la granoteta fluorescent, de seguida li va posar una edat compresa entre els vint i els trenta. Per descomptat, els videojocs animaven a corroborar-ho, polsosos, sí, però ja se sap, les drogues són així. Li posà els cabells llargs. No sabia per què, però ho intuïa. I segur que anava de negre, o d’algun color o combinació poc mirada. I potser…

Els companys giren el cap quan el veuen. Ells ja el coneixien, però. Tauró, cabell llarg, uns vint-i-sis anys. La roba còmoda, xandall blau marí. Porta una caixeta de fusta que col·loca damunt la tauleta per després començar a repartir el material. Carla es sorprèn de totes les substàncies que va traient, pacientment, de la caixa: rodones, en pols, planes, esnifades, per punxar-se, de contacte… Quan ja les ha tretes, encara es genera més al·lucinació quan desenfunda un llibre diminut de papiroflèxia de la butxaca.

Les entrades (ara ja) publicades a Botzinades mentals

Jo vaig llançar un crit al vent. Un crit que clamava per l’obriment d’unes portes de pedra massissa a punt de ser tancades del tot. La brisa de la soledat i l’apatia les espentava, jo intentava detenir-les, no m’imaginava una vida amb els finestrals tapiats, no volia que m’enderrocaren la casa que m’havia costat un esforç relatiu de construir amb els meus dits. En un últim intent, a la desesperada, vaig llançar el crit, vaig clamar als déus, vaig dir «Súnion» i em vaig vestir tot de rosa, de rosa xiclet, de rosa-pell de dibuix de xiquet. Amb la força de la motivació, vaig estirar els músculs per espentar el dimoni de portalada que no cedia al pes de la il·lusió i les ganes. Vaig tornar a cridar amb més forces, la suor entrant-me a la boca mentre proferia eixe cant mal entonat, eixe esquinçament de les cordes vocals. Vaig aguantar dies fent pressió sobre la pedra nua, fins que em va entrar la fam i, com per art de màgia, un furgadents aparegué d’entre les branques fosques d’aquells arbres, amb un tros de pimentó torrat punxat, espera! Era un pimentó punxat amb una oliva! Els aliments es van perdre amb la saliva, i el furgadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se màgicament amb un queixal ronyós abans de tornar d’on havia aparegut. Uns dies més tard, ja sense fam però més avorrit i cansat que una ostra, arribà una mena de follet o de personatge baixet desconegut que em va entretenir durant hores, em contava històries desconegudes totalment per a mi, però que no sé com, semblava que les haguera viscudes en algun moment... De nou la soledat es va apoderar de la meua espenta aferrissada. Quan creia que els meus peus no anaven a aguantar fent força contrària al pes de la tàpia, quan començava a pensar en aturar la batalla, aparegué ella: qui li havia demanat opinió? Potser jo, sense adonar-me’n. “Creus que has construït una grandíssima merda? Doncs vas apanyat”; eh, sí, sí, li deia jo, però estic cansat d’empènyer la llosa! Me la va aguantar uns instants (la pedra), i mentre jo la mirava fer cara d’esforç útil, em vaig dedicar a practicar les meues manies. Abans d’anar, em va dir unes paraules màgiques per superar-ho tot, o almenys per desfogar-se: «Sí, sóc un injust, la vida ignorant i la gent incompresa! Cap europeu no sap apreciar el meu geni!». la pètria porta no la vaig abandonar, finalment. I en part va ser perquè en un espai de temps que ja ni recorde vaig rebre la visita d’un portador de gots, amb cara de gripau, malgirbat, que m’oferia un got de whisky triple. No sé si era un joc màgic el que em va proposar, però el vaig posar en pràctica amb la pedra: Gluc, gluc, mirant-la als ulls, als ulls gelats i porosos de la porta pesada maleïda, i quan menys m’ho esperava, vaig sentir un altre gluc-gluc i ell ja se n’anava, molt decidit a menjar-se allà mateix a qui es trobara! Més tard, una mena de persona amb un carro ple d’andròmines estranyes, amb pinta de viatjar molt, em va donar la clau de volta per poder empènyer més fort: quelcom innovador, sí, qualsevol mesura estúpida que causara furor, no importa a qui. A pesar del seu carret sospitós, sembla que no es va quedar a casa el dia que Déu va repartir els cervells, ans al contrari, sembla que després d’aquella revelació les meues robes van adquirir un tint encara més cridaner. La següent visita fou més reflexiva. “T’has tornat taciturn, Jordilet, descansa.” I es va posar a espentar mentre jo seia en les fulles humides del terra. “Si poguera contar-te el que he vist, si poguera dir-te només una part del futur que li espera al nostre món... El moment s’apropa; no bufa el vent, ni fa sol, ni hi ha nits de trons, ni neva... No fa fred ni calor. Açò se t’està fent monòton, uniforme i descolorit.  Només tindràs una oportunitat per pegar una última embranzida i la porta s’obrirà.” Mentre païsc les paraules desapareix. Li faig cas. Espente fort. La llosa es mou. He obert la porta! He entrat! Eureka! Visca! Per fi! Tot suat i tremolant de fred i de calor, m’assec davant del botzinador i romanc pensatiu durant una jornada. Tot el dia sens art, pense.

D'ésser porc

Aquell dia ni tan sols sabia on estava. Havia sortit de la ciutat caminant per un camí de grava, tot i que un amic em deia: “Lluci, no vages per allí”, però vaig seguir. No volia obeir a res que no fos la meua intenció.

Em vaig trobar en un camp tot verd, bucòlic-pastoril-locus-amoenus, amb tot de flors i flaires desconegudes, menys l’olor dels porcs. Jeien tres marrans ben grassos en la gespa, tirant-se pets, segur, o és que no es rentaven. Quan ja estava més prop vaig advertir que es rebolcaven en un toll de fang fastigós, segurament mesclat amb excrements.

Si m’apropava, fugien. Els seguia, però cadascun anava cap a un lloc. Tres casetes, de diferents materials, els servien de refugi. Mai m’han caigut malament els porcs, però em feia ràbia que no volgueren conversar i es tancaren en les seues estúpides cases. Li vaig botar foc a la de palla, i a la de fusta també. Ara els porcs s’agafaven a les meues cames, tremolant. Sembla que no tenien ni idea de parlar. Ho vaig deixar córrer, no sense abans tombar-li la paret mestra a la casa de rajoles. Què s’havia cregut eixe porc tan llest? Sempre ha d’haver un llestet en tots els paisatges bonics? De seguida s’agafava a les meues cames, esporuguit. Els altres dos ja havien corregut cap al seu toll de fang.

Un bes de pas de zebra

Un bes de pas de zebra, sí, això és el que necessitem.
Un bes amb la persona que, a les 8:56 de dilluns, sempre et trobes esperant en el mateix semàfor que tu, però al costat contrari. Primer potser et pot la pressa, desitjaries simplement intercanviar-t'hi per arribar abans al teu destí, i fer-li, de pas, el favor. Però no, la màgia apareix al mateix temps que el verd i el roig. O uns instants després, si m'apures.
Comences a creuar lentament perquè durant l'espera t'ha mirat, i tu l'has mirat. No tornareu a desprendre ones visuals fins que esteu a un centímetre l'un de l'altre, quan ja el rang de visió és tan reduït i, pel vostre moviment oposat, es redueix encara més. Però t'observa, t'esbrina, et fuig la mirada, la concentració ho es tot per passar un semàfor.
La pressa torna a apoderar-se de tu i te n'oblides fins al proper dilluns. Tornaràs a desitjar eixe bes de pas de zebra amb gust de galetes, de fruita fresca, de torrada amb oli i sal, de suc de poma, de roba posada a corre-cuita, de café mal pres, de pasta de dents, què collons haurà desdejunat tota esta gent?

Les Falles i Benidorm. Què som?

El dia 28 de juny de 1972 es censava la Comissió Fallera en la Junta Central de València amb el nom de Falla Benidorm. 43 noms, tots ells homes, majors d’edat, una comissió d’un total de 250 persones. Pel març es plantaven els primers monuments, essent Fallera Major Angela Barceló i Fallera Major Infantil Maria José López Moncho. El monument major tenia com a lema “Viva el turismo”.

Hui no pense pegar-li canya a les falles de Benidorm, car no estan arrelades més que en la gent que en forma part, ara mateixa dividits en tres comissions, la Falla Rincón de Loix, la Falla Els Tolls i la Falla Benidorm. La gent que hi està sí que se sent fallera i “valenciana”, en el sentit de València, que és on realment es fan falles per tradició.

Hem de pensar que Benidorm, en la seua condició de ciutat del País Valencià amb cometes, cursiva i subratllat, és una vila, en definitiva, aïllada de la resta de pobles que sí que tenen una tradició pròpia i arrelada en els ciutadans. Vegem, per exemple, com un alteà celebra el mig any amb el major entusiasme o un viler el desembarcament.

Però clar, per què Benidorm està en cometes i en cursiva dins de la comarca, dins del País? Pel que tots esteu pensant. Des que es varen descobrir les platges, els bikinis, els hotels i, en efecte, el negoci, Benidorm va deixar de ser un poble. I els habitants es van fer tolerants.

Monument major

Amb tot i això, hem de fixar-nos en la imatge de la primera falla per veure com de beneficiós va ser el turisme per als ciutadans benidormers, i per a tants altres ciutadans de tantes altres ciutats que van deixar el negoci brut i pesat del cultiu, la pesca i la marina mercant per dedicar-se a exprimir el suc als estrangers i no tan estrangers. “Viva el turismo”, és clar, ningú no nega que el turisme era i és un miracle, un al·licient a les vides insulses de poble. La mateixa Leire Pajín, en el Saluda del llibre de Falles de 2011, deia: “Las Fallas de Benidorm son un reclamo más para conocer nuestra ciudad”, o l’alcalde Navarro hi proclama que les festes “con sus monumentos producen la admiración de sus visitantes”; la Fallera Major, Maria del Mar Chanzá, tampoc es queda curta: “Como no, invitar a todo el pueblo de Benidorm,  a la comarca, así como a los turistas que nos visitan”. Però el turisme porta una sèrie de dimonis, com aquest de les falles, que és el que menys crema. Parle, com abans, d’un augment de tolerància cap al visitant, cap al turista. La tolerància és bona, ajuda a obrir les ments, a veure les coses d’una altra manera, a aportar noves solucions a problemes mai plantejats; però també comporta una certa pèrdua d’identitat de poble una assimilació a costums no pròpies.

Dir que hom és de Benidorm es converteix de seguida, en l’actualitat, en una sèrie d’afirmacions com: “sóc de tot i de res”, “sóc valencià, espanyol, celebre les Falles, els Moros i Cristians, em relacione amb vells i estrangers, amb turistes de l’Estat, els diners han d’anar destinats al turisme i no a la cultura, m’agraden els gratacels i ací ningú no hi vivia abans de nàixer jo”. Exagerat, però així és com algunes persones ens veuen.

De fet, a Benidorm viu gent, la gent va a escola, treballa, dina, sopa, dorm. No només es dedica a fer miratges de festes d’altres pobles ni a sortir de festa tot el dia. A alguns de nosaltres ens molesta la imatge que té Benidorm, on els seus ciutadans són invisibles, no existeixen, som motiu de burla o de sorpresa. Quan algú et diu que és , per exemple, d’Alcoi, li parlaran dels Moros i Cristians; si és de València, de les Falles; si és de Xàtiva, li diran socarrat; d’Almassora, li cantaran la cançoneta “de Castelló a Almassora, xim-pum tracatrac”; d’Alacant, les Fogueres. Però què ens diuen quan diem que som de Benidorm? “Ah, rodejat de iaios i de guiris, ahí ho celebreu tot, no?”

És el meu primer escrit seriós sobre el tema, que pot donar molt de sí, s’evidencia la meua falta de rigor i ordre, però és que és molt trist el que ens passa.

Dir-ho

Un fantasma recorre la blogosfera, el fantasma de la deixadesa. Aquest fantasma va molt unit a la timidesa, a la falta d'inspiració, de seguretat i, sobretot, a la distracció o falta de temps. Ja he vist massa queixes, entre elles la meua, sobre esta malaltia, fantasma o com vulguem dir-ho. Què és el que passa? És que no som suficient forts per enfrontar-nos a l'imperialisme de les xarxes socials o, per aixina dir-ho, les xarxes socials fortes? És que no duem anys escrivint sobre assumptes que només ens interessen a nosaltres mateixos i com a molt a una desena més? És que no som feliços així, els blogaires? És que no aspirem a més? És clar que sí que aspirem a alguna cosa, però potser la fama no és l'única prioritat. I no és ni la primera.
Escriure. Escriure. Eixe és l'objectiu. La importància de les coses que escrigues radica en tu mateix. Si vols, escriu sobre política, escriu quelcom polèmic i de seguida la gent, amb un poc de difusió, et coneixerà. Escriu sobre coses del dia a dia i de seguida la gent, es sentirà identificada i riurà, i et coneixerà. Escriu sobre els teus sentiments i la gent dirà: "si que és sensible esta persona!" i et coneixerà. Fes còmics, aforismes, poesia, reflexions sense sentit, penja fotos de paisatges, relats polsosos de carpeta oblidada, ensenya a fer una manualitat, enllaça música, grava't a tu mateix parlant, copia de viquipèdia, descriu la sensació que s'experimenta quan et cau una gota de llima a l'ull, i la gent [...] i et coneixeran.
Eixe és el misteri. Tindre quelcom. Saber o no saber dir-ho. Dir-ho, en definitiva, trobar la manera de dir-ho i fer-ho efectiu. Ara, el temps és una altra cosa.
Aprén a enllaçar, és útil.