Recurrències

dilluns, 2 de març de 2020

-Et pot haver quedat clar que no ets un moble d'Ikea.
-No tinc manual d'instruccions?
-Ets indestructible.

dimecres, 18 de desembre de 2019

Un bufit, per suau que siga, i et cau la cuirassa de plomes.
Sempre evites a qui et respira?

dilluns, 25 de novembre de 2019

-Amb molta inèrcia, com una bola de neu d'aquestes que mai he vist rodolar per una pendent, que només he vist a les pel·lícules.
-Que es va fent gran a mesura que baixa?
-No, la diferència és que aquesta no sé com s'ho fa, però es va fent petita.
-Sí, com la meva.

dilluns, 7 de gener de 2019

És hivern i tota palpitació necessita d'un cor. Palpita lent, però encara emet un bombeig necessari per guarnir el dipòsit de l'ànima.

diumenge, 10 de desembre de 2017

La covardia no deixa de ser un estat ideal per a la valentia.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Silenci

M'agrada el silenci. Puc escoltar el soroll intern dels sentiments. Les espines cridaneres que van contaminant acústicament l'ànima. Els em-sap-greus de la vida. M'agrada el silenci per no fer cas de tot això i intentar passar pàgina, vida nova. Plorar fins no poder més (una o dues llàgrimes són suficients), la vida només s'estrena una vegada.
M'agrada el silenci. Però no m'agrada demanar-lo.

dimarts, 16 de febrer de 2016

Davant de la ineficàcia dels túnels subterranis, es va aprovar poc després una ordenança municipal contra els embotellaments per parades no justificades. Segons aquesta nova disposició legal, la Policia Local multaria totes aquelles persones que romangueren parades enmig del carrer més de dos minuts. Quedaven exempts els menors d'edat o aquelles famílies que anaren amb un xiquet que tinguera menys de cinc anys. També s'estalviaven la multa alguns malalts i els discapacitats.
No obstant això, fins i tot els qui no podien rebre multa tenien l'obligació de quedar-se parats a una banda de la vorera.

Els primers mesos es van posar més de dos mil multes, que podien oscil·lar entre els vint i els dos-cents euros segons la gravetat, la duració, el tipus de via (en els carrerons la multa era elevadíssima) i un llarg etcètera que es van haver de traure de la màniga de manera quasi improvisada. Perquè una cosa era traure l'edicte i l'altra fer-lo efectiu. Hi havia prou policies per controlar tota la ciutat? Com controlarien cada circumstància personal, cada buit en la legislació?

Posem per cas. Una xica queda amb una amiga poc puntual, i ella sap que tardarà. Han quedat en un punt de la ciutat per fer un café, però mentre l'altra arriba, ella ha d'esperar fent cercles o caminant dissimuladament o lentament.

Posem per cas que un home necessita parar un moment per la raó que siga. Ha vist una cosa interessant a un aparador, s'ha trobat un col·lega, s'ha de nugar els cordons de les sabates o la bossa de la compra on porta el iogurt del seu fill se li ha rebentat.

I el músic de carrer? I el mim? On quedaven ells?

Es va proposar de posar càmeres als carrers més concorreguts i que les multes t'arribaren a casa directament, però la corporació va decidir que era més barat crear un cos especial que es dedicara a controlar específicament les parades no justificades, popularment conegut com "la mirona".

Però durant tot l'any que va durar aquesta ordenança, molta gent es va acostumar a fer el que en deien un "fetalallei". Un dels més recorreguts era caminar amb un carret de xiquet. Fins i tot els autobusos i els viatges organitzats incloïen un cotxet perquè els turistes pogueren parar-se a mirar els encants de la ciutat.

Hi havia massa buits legals. Els agents de la mirona eren fàcilment enganyats per vianants més llestos que ells, i també van haver-hi assumptes legals per violació de drets fonamentals de les persones. Algunes denúncies, molt de cansament i poca efectivitat, al remat.

dilluns, 8 de febrer de 2016

dijous, 19 de febrer de 2015

divendres, 23 de gener de 2015

I

un

gat

coix

tenia

quatre

germans:

Eustaqui,

Segismund,

Estanislau,

Sebastianet.

divendres, 19 de desembre de 2014

Culpables

Les persones que parlen poc callen tant que les persones que parlen molt parlen encara més.

divendres, 28 de març de 2014

Soroll de passes

M’agrada quedar-me sol a casa perquè puc fer totes les coses que no faria si algú mirara, com per exemple

- Posar pòsters fluorescents a les parets

- Obrir llibretetes amb els peus

- Tallar-me les ungles i clavar-les a la vidriola

- Encendre la ràdio en una emissora de Teletubbies.

- Fer la serp en el terra gelat

- Dir paraules que no tenen sentit per a mi però potser en alguna part del món sí que volen dir alguna cosa

- Ballar amb les sabatilles d’estar per casa posades i una cassola per barret

- Burlar-me d’un ésser imaginari que intenta desmoralitzar-me

- Utilitzar ulleres per a llegir els subtítols d’una pel·lícula silenciosa

- Escoltar bona música mentre em menge un gelat

- Cantar lletres de cançons amb la melodia d’altres

- Practicar el llatí eclesiàstic per al dia de la poca el·lipsi

- Cuinar per a un gos

- Cuinar un gos {(<marca: *ficció* /no realitat/>[no denunciable])}

- Fer una falla amb corfes de pipa

- Reanomenar arxius importants amb noms de vaquetes del Gran Prix

- Buidar la fruita per dins de manera que semble que estiga plena i algú hi puga picar

- Imaginar que hi ha càmeres i no fer res del que has imaginat o tindre massa coses per fer o falta de temps o sentir passes o de tot de pot tot passar.

dimarts, 11 de març de 2014

Inferències

—Bla bla!

—Bla bla! Bla bla bla?

—Bla… Bla bla bla bla, bla bla…

—Bla? Bla bla bla bla bla bla bla! Bla…

—Bla. Bla bla. Bla bla bla i bla bla!

—Bla bla! Bla bla?

—Blaaa! Bla bla bla bla bla bla bla bla bla, i bla bla bla bla bla bla.

—Ble?

—Bla, bla.

—Bla, bla, bla bla bla bla bla ble.

—Bla, bla bla bla bla… Bla!

—Bla! Bla! Bla bla bla!

dimecres, 5 de març de 2014

Pedaços

S’havia forçat a escriure un diari durant l’època de l’institut. Pensava que el seu present potencial es dedicaria a contar el que no era, a falsejar les dades del passat, a contar coses que ell mateix recordaria així encara que no ho foren, tal com feia ell mateix al parlar de quan era xiquet. Per això va escriure una pàgina cada dia durant cinc anys.

De gran el va trobar quan feia neteja. Després de mirar el quadern i pegar-li unes voltes, com si no l’identificara, el va llegir sencer. Va tardar trenta-nou minuts. En acabar, va agafar les tisores i el pegament de barra i el diari que havia iniciat al començar la faena. Encara li quedava molta vida per davant.