La visita al rebost no el va deixar igual. La iaia no tirava res. Infantesa en el Tang caducat. Uns cigrons de l’any de la picor. Sopa de polseta en sobre descolorit. El Tang? “Això no caduca, fill”, era la filosofia. Les iaies… Quan menys t’ho esperes et fan riure. Un humor, podríem dir-li etern, el de les iaies. Un humor que no entén de modes, ni d’americanismes, descontaminat de l’internet, dels vincles moderns. Pudorós, sense complexos, amb els seus límits; mai no sentiràs dir a la iaia dir paraulotes ni faltant al respecte a Marta del Castillo o a Madeleine. El Tang seguia allà, caducat del 90, un any abans de nàixer ell. Quaranta anys en el rebost, quasi res. Encara recorda l’acudit aquell del “segons com caiga”, o el de l’ase belitre que està baix la trona… Encara recorda quan la única diversió dels néts a casa de la iaia era entrar al rebost i trobar l’aliment més caducat. El Tang s’emportava el pato, sempre, i mai es cansaven de trobar-lo, allà arraconat. Tots tres albergaven l’esperança, algun dia, de poder trobar quelcom encara més caducat que el Tang de llima. Ben mirat, cap dels tres no desitjava reemplaçar eixe semi-déu de pols cítrica per cap altra espècia ni llegum caiguda en l’oblit, però seguien, seguien fent la pregunteta, amb veu de pardalet i quasi a cor, que per què no ho tirava ja, tot això. La iaia mai volia parlar-ne, però no s’enfadava. Els enviava a jugar amb la gossa, la mig revestien de dàtils canaris, la pobra estava vella…Després feien guerra de cítrics (i pinyes també) al bancal, i el més menut sempre tenia por de la reacció maternal en veure totes eixes taques. Després arribaven els pares, amb el consegüent berenar a la cuina, mentre el café es prenia al menjador amanit de converses serioses. Comprovat el Tang, cridaven per telèfon a algun número que havien sentit a la televisió amb alguna cançoneta o melodia apegalosa, i la bronca de l’oncle pel pagament de la factura. En efecte, eixe rebost amagava molt més… El Tang seguia impassible, obert el cartró, un sobre per a quatre. Berenaven ensaïmades o rosquilletes, orxata i fartons, tot amb la por de la caducitat, amb la mania eixa de mirar sempre la data, trapelles, buscant la ridiculització de la pobra iaia, infantils, els pares adoptaven la filosofia del “això no caduca”, per posar-se del seu costat, estos xiquets com són, en lloc d’ajudar, blablabla… El cas és que s’ho menjaven tot i encara repetien, la paella tan bona però per alguna estranya raó els cigrons duríssims.
—Mira, Llúcia, ací m’entretenia jo amb ton pare i el cosí. Buscàvem…
—He aconseguit l’estreleta, per fi! Iupi!M’han donat el súper saltador!
Podria ser que la màquina estiguera consumint-nos de tal manera? Quina era la fórmula? Quina era la fórmula de l’èxit de certes activitats? Podien conviure la individualitat de la màquina amb la col·lectivitat de la caducitat? Res no es podia fer, ara amb el café a la mà, parlant de coses serioses mentre els fills berenen.
—Mira, ala! Què és açò? Albert, corre, corre, mira lo que he trobat!
Sincerament, crec que la dèria dels majors per conservar els productes estantissos malgrat la caducitat és quelcom universal. I el fet que ho argumenten amb la misèria de la guerra també.
ResponElimina