Tauró

No feia mala olor, aquell apartament. S’havien assegut a un sofà, tots tres, mentre esperaven que Tauró —així es feia dir— apareguera, potser, carregat de material. Els dos acompanyants de Carla —o millor dit, els qui l’havien portada fins allà— es miraven amb els ulls rojos, les mans als genolls i observant els artefactes estranys que hi havia escampats per estants, tauletes i vitrines. Carla també s’ho mirava, una mica més nerviosa que ells, però més atenta: per què serviria eixa mena de granoteta fluorescent de damunt la televisió? Que tampoc es quedava curta, tota envoltada de jocs de Playstation i de Wii, plens de pols, per descomptat. Els altres dos seguien esperant, un d’ells expulsant fum de vés-a-saber què, gairebé sense fixar-se en el teclat electrònic que s’albirava per la porta d’una habitació. Ja l’havia vist, la Carla, quan encara eren de peu, però ara que ja estaven subjectes a les cadenes d’un sofà, i més encara a les de la cortesia i el protocol, no podia agafar i aixecar-se, simplement per veure aquell teclat! Decidí, doncs, de pensar en com seria la persona que hi vivia, que els atendria en uns instants. Per la granoteta fluorescent, de seguida li va posar una edat compresa entre els vint i els trenta. Per descomptat, els videojocs animaven a corroborar-ho, polsosos, sí, però ja se sap, les drogues són així. Li posà els cabells llargs. No sabia per què, però ho intuïa. I segur que anava de negre, o d’algun color o combinació poc mirada. I potser…

Els companys giren el cap quan el veuen. Ells ja el coneixien, però. Tauró, cabell llarg, uns vint-i-sis anys. La roba còmoda, xandall blau marí. Porta una caixeta de fusta que col·loca damunt la tauleta per després començar a repartir el material. Carla es sorprèn de totes les substàncies que va traient, pacientment, de la caixa: rodones, en pols, planes, esnifades, per punxar-se, de contacte… Quan ja les ha tretes, encara es genera més al·lucinació quan desenfunda un llibre diminut de papiroflèxia de la butxaca.