Recurrències

dimarts, 18 de desembre del 2012

!

Hui t’has de gitar net, net de tot pensament que puga interferir en el transcurs dels somnis blancs i paradisíacs, per això has d’abocar tota la merda que portes al cap a un contenidor perfumat. Però per molt que buides l’únic que fas és omplir-te.

5 comentaris:

  1. Per què totes les qüestions les redueixes a dues opcions? Per què comença bé i acaba malament o comença malament i acaba bé? Per què poden fer plorar o poden fer que et partisques el cul?

    ResponElimina
  2. Hola, amable anònim. Primer que res, feliç any nou, si és que ets d'aquest món. Segon, i com que ja fa dies que et prens la molèstia de fer comentaris, vull donar-te les gràcies: gràcies. Tercer, m'agradaria contestar a les teues preguntes, i ja fa dies que les havia llegides, però estava de vacances i m'he de disculpar per la impuntualitat. Quart, m'agradaria contestar a les teues preguntes, i ho intentaré.
    Reduir les coses a dues opcions és una cosa que ni jo mateix havia observat, a excepció d'allò de fer plorar o partir-se el cul. Vols dir que sempre ho faig? Potser últimament sí, i no sé per què. Potser podries aventurar alguna hipòtesi i em faries de psicòleg.
    El que sí que vull deixar clar és que, si no he canviat les opcions de partir-se el cul o fer plorar és perquè així vaig decidir posar-les quan vaig crear el blog, i no em veig amb dret de fer un acte de fellonia tan gran a l'autor que escrivia en aquest blog en el passat. A més a més, el fet que hi haja dues opcions facilita el decantament per una o per l'altra quan la gent no està disposada a obrir el fullet dels comentaris. Gent com tu (o marcians com tu) és el que fa falta. No és més que una provocació.

    ResponElimina
  3. Feliç any nou, Jordilet. No, no sóc d’aquest món, ni tampoc de Mart (que et fa pensar que sóc un marcià?), però he adoptat els costums d’aquest món on vivim. Primer, donar-te les gràcies per contestar. Segon, com estàs tan segur que siga jo qui t’ha escrit els últims dies? Puc haver-ho estat, però pot haver sigut algun altre alienígena anònim, el meu món n’està plagat. Tercer, si t’he molestat amb allò de partir-se el cul o fer plorar, ho sent, no era la meua intenció qüestionar l’autor del blog sobre les opcions que ha de tenir al seu blog, era per posar un exemple més de les reduccions.
    No sé si sempre redueixes les qüestions, però tens tendència a fer-ho. I no sols les redueixes, sinó que sols posar dos extrems d’un mateix fet. Vols dir que no te n’havies adonat?
    M’has llançat la proposta d’aventurar una hipòtesi, però no sé si m’atrevisc a fer-ne cap. Primer, això demana que haja seguit tota la trajectòria del blog, cosa que no he fet. Segon, demanaria conéixer-te, no sé si tinc la suficient informació. Malgrat açò, m’encanten les provocacions, així que amb tots els meus respectes, ací va la meua hipòtesi: és més fàcil reduir les qüestions a dues opcions, ja que demanen menys esforç de comprensió. Però el fet que no hi haja situacions mitjanes en la gradació entre allò bo i allò dolent o entre una opció i una altra, potser és perquè, no sé com explicar-ho, et fa por expressar una fase mitjana, indefinida, sense posició. Cosa que em porta a pensar que potser sigues una persona a la qual l’atemoreix el fet de no estar definit en una opció/posició clara, i per açò marques les dues opcions més clares, la resta no t’interessa, no l’expliques, l’evites. Així et sents més segur, que domines la situació, superior.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola de nou, anònim. Vull deixar clar que no m'has molestat en cap moment.
      Et convide a que seguisques tota la trajectòria del blog (si tens temps i ganes de llegir reduccions simplistes de dubtosa qualitat) i que, aleshores, tornes a aventurar la hipòtesi. Ara no és cap provocació, és una espina dolçament amarga que m'has clavat.
      Però, i si t'hagueres equivocat? I si ho faig expressament perquè m'agrada presentar així les coses? I si el que escric és totalment contrari al que sóc? I si el que vull és que el que llig això pense que sóc d'eixa manera? I si...?
      Aleshores t'adonaràs que la primera hipòtesi que havies formulat era correcta en quasi tot.
      I ara sí que et tire una provocació/proposta: perquè no abandones l'anonimat? Encara que siga amb un pseudònim perquè et puga diferenciar, si és que tens intenció de tornar per ací. Perquè tampoc puc saber si, pel fet de contestar al comentari, ets el mateix d'abans o un infiltrat.
      Què em recomanes?

      Elimina
    2. Vull disculpar-me pel retard. Havia llegit el teu comentari, però no sabia què contestar-te, sincerament.
      Crec que he sigut molt agosarat d’aventurar-me a fer una hipòtesi de la teua persona, així que segurament m’haja equivocat en gairebé totes les coses que he dit i tingues tu raó. És cert que, molt possiblement, potser no hi haja cap relació entre allò que escrius i allò que ets. Em dónes temps per poder llegir totes les entrades i intentar elaborar una hipòtesi més ferma? 120 pàgines de word, 143 entrades i els seus respectius comentaris, no és lligen en un dia, i menys si he d’extraure conclusions. Ara no en dispose massa, de temps, però dintre d’unes setmanes ja podré començar el repte. Et sembla bé? No m’agradaria deixar-te l’espina clavada.
      Et vaig dir que m’agradaven les provocacions? Era broma, no m’agraden. No sé si hi tornaré, dependrà de les coses que hi escrigiues, però si no has tingut problema per identificar-me en els últims comentaris (sí, tenies raó en el primer comentari i era jo qui t’ha comentat els últims dies) no crec que en tingues per seguir fent-ho. Sóc massa tímid per dir-te qui sóc, però si prefereixes que em pose un pseudònim, què et sembla “Marcià”? De què creus que tinc cara? Ah, i açò no fa més que corroborar la meua hipòtesi: no t’agraden les coses/persones indefinides.

      Elimina