Recurrències

dilluns, 29 d’abril del 2013

Segon exemple d’entrada desficaciada

Bueeeno (badalls sonant)… Crec que acabe de parir una entrada desficaciada. Un bloguer d’un altre planeta m’ha fet reflexionar sobre els desficacis. Un desficaci és una cosa feta o dita fora de propòsits, contra la raó.

Podríem debatre, llavors, que una entrada blogueril és desficaciada quan:

-Descriu, explica, narra, […] o mostra fets, accions, personatges, espais, situacions desficaciades. O siga que el desficaciat és la cosa explicada, el contingut.

-És desficaciada en la forma. En la forma, en el sentit que juga amb les possibilitats tècniques del processador de textos, inverteix o canvia l’ordre de les coses i les pròpies coses, no sé si em convenç açò de la forma.

En qualsevol cas, el que és imprescindible és que us deixeu emportar. No estem ací per a teoritzar sobre quines coses són desficaciades i quines no. Mentida, sí que estem per a això. Clar que ho estem, perquè sense la reflexió prèvia un no pot endinsar-se en el món dels desficacis. Però clar, cadascun tindrà el seu concepte d’entrada desficaciada, i això és lo bonico de vore! Així que, si creieu que no esteu suficientment capacitats o no enteneu de què va la cosa, animeu-vos simplement, feu quatre ratllahos en un tovalló de bar i envieu-m’ho per correu. Té, a cas, açò, pinta de ser seriós?

No penseu que açò era l’entrada, baixeu un poquet i la trobareu. Tampoc sé si és un bon exemple.

 

Un home que es pinta la cara amb un retolador. El gos el mira i li intenta dir que això que fa no està bé, que pintar-se la cara amb un retolador no és propi de gent adulta i menys encara d’artistes, perquè no pots veure precisament el que pintes, però no pot: només fa guau-guau. I ho intenta fins que li ha quedat la cara blava i la tinta ja no es queda en la pell sinó la pell en la tinta.

La dona se’l mira, des del camió dels gelats.

Un clip es desenganxa del que sostenia i fa que el gos, que té un aparell sensitiu més desenvolupat que l’humà del retolador, gire el cap un segon abans que ell per veure com la seua samarreta blanca impol·luta cau damunt d’una bola gegant de pelussa. Sona un Whuufff (i no és el gos lladrant, perquè els gossos fan guau) de cosa blaneta caient sobre cosa blaneta que s’expandeix.

El camió dels gelats se’l mira, des de la dona.

L’home es posa a lladrar i adverteix al gos que pintar-se la cara amb un retolador blau no és d’artista, perquè el blau no és un color de moda ni bonic. Ara el gos l’entén, però no li sap contestar, perquè el fet que l’home sàpiga fer, per pura imitació, els sons que fan els gossos, no vol dir que estiga dient res. O siga que no l’entén. O siga que… L’home en realitat només fa sorolls, però pensa.

El mira se’l camiona, des del gelat de dona (triturada?).

Ara és el gos que intenta parlar en humà i ho aconsegueix, però li ix accent del sud del món i com que només està lladrant l’home li pega un xut afectiu als morros. Es renta la cara i agafa un altre color (quan se la renta, el color de la seua cara agafa un altre color, o siga, agafa el color original de la seua pell; no és que haja agafat un altre retolador d’un altre color per a seguir pintant-se amb el nou color que ha agafat). El gos es llepa la ferida.

El gelat era de fècula d’arròs i no servia per a emplastrar parets.

divendres, 26 d’abril del 2013

La gourriniere [PIED]

El bloguer desficiós llegeix les bases del Període Indefinit de l’Entrada Desficiada (PIED). Mentrestant, es furga l’orella dreta amb el dit índex de la mà dreta (Nyic! Nyic! Nyic!) i es grata el bòtil esquerre amb les ungles dels dits més llargs de la mà esquerra (Ras! Ras! Ras!). I és que el bloguer desficiós és molt maniós, i també un vertader obsés de la minuciositat i la simetria. Però el bloguer desficiós, a banda de ser desficiós, maniós i un obsés de la minuciositat i la simetria, és capaç de compaginar aquest tarannà amb la pràctica de la gourriniere —la gourriniere, terme inventat per ell mateix i que cal pronunciar d’una manera afrancesada, dóna nom a la recerca reflexiva del plaer a través de determinades accions que la societat en general considera més aïna pròpies de les bèsties i, en especial, dels porcs, encara que els porcs, en realitat, no poden dur a terme la majoria d’aquestes accions—. No debades, tot just després d’haver-se furgat l’orella dreta amb el dit índex de la mà dreta i de gratar-se el bòtil esquerre amb les ungles dels dits més llargs de la mà esquerra, el bloguer desficiós procedeix, d’una banda, a llepar-se el dit índex untat de cera i, de l’altra, a olorar l’eau de bòtil reclosit que li emana de les ungles dels tres dits més llargs de la mà esquerra. El plaer que el bloguer sent tot seguit és tan intens que perd la noció del que estava llegint. És per això que ha de tornar a començar des del principi. Així doncs, mentre llegeix de nou les bases del Període Indefinit de l’Entrada Desficiada (PIED), es torna a furgar l’orella dreta amb el dit índex de la mà dreta (Nyic! Nyic! Nyic!) i es torna a gratar el bòtil esquerre amb les ungles dels dits més llargs de la mà esquerra (Ras! Ras! Ras!).

Autor: Josep (La lluna menja prunes)
Text classificaciat per al PIED

Exemple d’entrada desficaciada

Com que encara no he rebut res per al PIED, he pensat que necessiteu un esperó i una concreció. Ácí deixe l’exemple, que no sé si acaba d’encaixar en les bases:

Un xic es trobava en un bar quan de sobte li van entrar ganes de pixar. Se’n va cap al Vaterclòuset i contempla la panoràmica. Dos homes pixen en els vàters de paret i un altre, suposició pels sorolls de petorro i xorro, caga dins de l’únic excusat individual. Mentre camina es va baixant la bragueta i va triant on pixar.

Posem-nos en la seua situació: hi ha quatre vàters de paret, dels quals els dos més extrems estan ocupats. 1(ocupat) 2(lliure) 3(lliure) 4(ocupat).

Ha de triar, doncs, entre el 2 i el 3, però clar, el que no vol és estar a prop de cap de les dues persones. Tot això ocorre en uns segons, mentre els seus passos avancen simultàniament als dits que abaixen la cremallera.

Un dels dos homes, el de la dreta, és un motorista barbut i greixós, vestit de cuir i tan corpulent que ocupa una bona part del vàter adjacent. L’altre és un gafitas, un pringat que s’ha posat el més allunyat del barbut per si de cas l’esguita de pixum.

És clar, el nostre xic s’ha de posar al costat del pringat, però veu en apropar-se que el potencial dipositari de la seua micció es troba embossat i ple de pixum, gargallades i pèls de piu.

Aleshores ha de fer un nou càlcul i s’acaba posant al costat del motorista merdós. Fa olor a suat i el mira als ulls quan es trau la pelila.

-Prip, prip, prip, clac-clac i ja ha pixat i els altres dos encara estan ahí, com si foren maniquins. Un dels dos amolla un pet.

dissabte, 20 d’abril del 2013

PIED (PERÍODE INDEFINIT DE L’ENTRADA DESFICACIADA)

 

Per fi. Per fi. Ja han sortit les bases per al

PERÍODE INDEFINIT DE L’ENTRADA DESFICACIADA

Les podeu consultar a la pestanya superior (PIED), o clicant en aquest enllaç. Al final no serà un dia només.

Doneu-li ales al vostre desficaci! Desficacieu-vos! Que no us puga el teoricisme ni l’academicisme ni la vergonya!

dijous, 18 d’abril del 2013

La crida al DESFICACI

La necessitat de fer un DIA DE L’ENTRADA DESFICACIADA és evident. Les noves formes de convivència social ens obliguen a mantenir una sèrie de llaços afectius i simbòlics a través de la xarxa d’Internet. Aquests llaços s’han de configurar de maneres molt diferents: tantes maneres com persones i pàgines web hi ha en el món.

Jo propose, com a crítica a l’esnobisme i com a voluntat de formar part d’ell, que un determinat dia una sèrie d’autors de blogs semidesconeguts escriguen una entrada desficaciada, sense cap ni peus, sense trellat, amb molta dosi d’humor, barroeria, pocs-sucs, despropòsits i sobretot, que no se’n puga traure quasi res en clar. O sí…

L’entrada s’haurà de publicar un diumenge. El meu soci i jo encara no hem decidit quin dia serà, però aneu preparant-vos, perquè no és fàcil elevar l’esperit a un nivell tan elevat. Tot aquell que vulga participar hi està convidat; fins i tot podeu dir-ho als vostres fills, que segur que ho fan molt bé. Tota persona té una ànima desficaciada i ho comprovarem. Faig una crida als bloguers que tinc enllaçats i que em són fidels per a, com deia el meu soci, inaugurar una nova generació literària (açò queda utòpic però típic). Tampoc cal tant. Només deixeu-vos portar. EL DESFICI DEMANA DESFICACI.

Visca el desficaci! I ara poseu-vos un tutú rosa i a ballar!

I QUI NO TINGA BLOG QUE SE’N FAÇA UN QUE ÉS MOLT FÀCIL O QUE EM PASSE LES ENTRADES A MI QUE AÇÒ S’HA DE REVISCOLAR QUE ESTÀ TOT MOLT MAL #entradadesficaciada

dilluns, 15 d’abril del 2013

Mà oberta

Home, si hui (per exemple) el blog fa cinc anys!

Per a celebrar-ho, he fet un text. És una manera molt divertida de celebrar-ho. És l’única manera. Com podreu observar, el blog ja no és el que era. Hi apareix el meu nom complet (oh, anthropos), aixina que ja sabeu qui sóc, per si algú tenia dubtes. Tot ve de la connexió de Google plus amb blogger. També vol dir que he madurat i que els pseudònims evidents infantils graciosets diminutitzats i que apareixen en tots els meus comptes de la xarxa no tenen ni puta gràcia. Ara no hi ha marxa enrere.

Però el text, sí, el text. Quina és la temàtica del blog? Són textos “literaris”? Són textos autobiogràfics? Són reflexions de qualitat i utilitat dubtoses que només serveixen per a enfonsar-me més en la meua filosofia de mastegar i mastegar boles de cacauet recobert amb xocolata? Només val sí o no. Només val partir-se el cul, que és una manera bròfega de partir-se de riure, riure de tot cor o riure sorollosament. Ha, ha, ha. Cutres, la meua expressió és millor. Només val plorar… Per què se m’acudiria això? És que a cas pensava que algun internauta de velocitat ocular i mental de Ferrari dopat podria, ni tan sols durant un instant, parar-se a pensar si això és trist o alegre? No sabia que eixe internauta que disposa de tan poc temps clicaria una de les dues opcions sometent-les a un judici basat en un recompte d’adjectius subjectius centrípets polaritzables?

L’any passat m’ho vaig passar molt bé (i ara parle seriosament) amb les parides que em vau enviar entre tots. No demanava res més que una parida (en el sentit figurat de parir com a crear, i en l’altre ús popular de xorrada, de cagalló rebentat amb un petardo per un xiquet espavilat) i mira, unes quantes que en vaig rebre. Em sembla que enguany he de fer alguna cosa semblant per revifar els meus aires de superioritat i recrear-me de nou en la meua pròpia ineptitud, entesa per mi com talent inefable de mirar per damunt del muscle.

Bé, adéu, no res. Bé, adéu, no-res (perquè potser ningú existeix i no tinc fans i aquest text que intenta ser mig sarcàstic gracioset es convertirà en biomassa). El títol, que l’he posat ara, simbolitza el número cinc, però també una bona disposició per a repartir bufetades. Ah, per cert, ja està! Enguany farem allò de l’entrada desficaciada. Posem una data entre els quatre?

dimecres, 10 d’abril del 2013

Conclusions d’un dia assertiu

Plovia aire en la piscina.

Cadires amb forats a la sala d’espera.

Tot era així de bonic.

Ballant un vals africà, per exemple,

ofensiva com una poma cucada.

un cor cantant baix de l’aigua,

però no un cor de cantar,

un cor de palpitar i de bombejar sang i cantar també, perquè si no no cantaria.

Però ningú el sentia més que els peixos.

Poetitzant la nit m’atrapa i ja no és hui,

i de sobte sóc simpàtic de nou.

Però fill meu, recol·loca’t la màscara

i deixa’t de mondongos i de mandingues,

sigues tu. I qui és?