Aquell
dia ni tan sols sabia on estava. Havia sortit de la ciutat caminant per un camí
de grava, tot i que un amic em deia: “Lluci, no vages per allí”, però vaig
seguir. No volia obeir a res que no fos la meua intenció.
Em
vaig trobar en un camp tot verd, bucòlic-pastoril-locus-amoenus, amb tot de
flors i flaires desconegudes, menys l’olor dels porcs. Jeien tres marrans ben
grassos en la gespa, tirant-se pets, segur, o és que no es rentaven. Quan ja
estava més prop vaig advertir que es rebolcaven en un toll de fang fastigós,
segurament mesclat amb excrements.
Si
m’apropava, fugien. Els seguia, però cadascun anava cap a un lloc. Tres
casetes, de diferents materials, els servien de refugi. Mai m’han caigut
malament els porcs, però em feia ràbia que no volgueren conversar i es tancaren
en les seues estúpides cases. Li vaig botar foc a la de palla, i a la de fusta
també. Ara els porcs s’agafaven a les meues cames, tremolant. Sembla que no
tenien ni idea de parlar. Ho vaig deixar córrer, no sense abans tombar-li la
paret mestra a la casa de rajoles. Què s’havia cregut eixe porc tan llest?
Sempre ha d’haver un llestet en tots els paisatges bonics? De seguida s’agafava
a les meues cames, esporuguit. Els altres dos ja havien corregut cap al seu
toll de fang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada