La plaça està a parir. Persones de tota mena la travessen, amb problemes, de banda a banda. S’arremolinen al voltant del quadrilàter dels músics asseguts a cadires poc esponjoses, que miren les partitures als faristols de fermesa 2 en una escala de 0 a 10. La majoria de la gent escolta la música, no per voluntat, més aviat per circumstàncies de la vida, per casualitat, passava per ací i m’he trobat un concert d’una unió musical que ni sabia que existia. Escolten la música sense desatendre la seua màxima prioritat: eixir de la plaça. Els músics suen, és agost, porten ulleres de sol, fa calor, s’arromanguen les mànigues de la camisa. Alguns familiars i amics dels intèrprets, per descomptat les autoritats, seuen en cadires blanques de plàstic. Tots volen creuar, i la música, tot i que ara mateixa sona un forte d’una peça de Wagner, gairebé no se sent. A la plaça hi ha un bar que emet tot de dringar de copes, colps de cafeteres i crits de cambrer. Una dependenta fa girar la manovella per treure el tendal mentre uns individus parlen desaforadament sobre el preu d’una cartera de cuir. La música segueix sonant, ara un flautista fa un solo lent, relaxant; està nerviós però poca gent llevat dels que el coneixen poden parar-se a pensar com de nerviós pot trobar-se el xic ros que té a les mans un tub metàl·lic que fa sonar amb la boca d’una manera molt estranya. Sona una nota llarga—això és un calderó, pensa l’erudit— carregada de gong, i en el precís moment que la vibració s’ofega, un silenci diminutiu envaeix la plaça. La dependenta deixa de pegar-li voltes al tendal, els cambrers es giren amb la safata a les mans, els individus deixen de discutir, la gent que camina para en sec, i, ara sí, miren als músics, que fan cara de calor, i tots plegats es posen a aplaudir. El director va aixecant els solistes, i mentrestant, Mariano li diu a la dona, sense escatimar en veu:
Venga, Mercedes, aprovecha, aprovecha ahora, que se han parao todos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada