Recurrències

dijous, 5 de desembre del 2013

Primer contacte

Em trobava l’altre dia vagarejant per un espai amb gespa i caminets, quan una xica jove i un gos se’m van apropar. Em va demanar foc molt educadament, i jo, veient-la de faccions boniques, em vaig palpar la butxaca buscant l’encenedor que no tenia. Em mirava de dalt a baix mentre jo em regirava el no-res, el buit absolut que significaven les butxaques en aquell moment. Potser ni en tenia i estava tocant-me les cames, i per això em mirava així, però tampoc sé com em mirava perquè jo no apartava els ulls d’un altre buit creat entre els ulls i el camí de grava. Finalment, em va dir que ho deixara córrer i va fer el gest d’anar-se’n, però la vaig detindre per a informar-la de la situació de l’encenedor en un lloc que jo coneixia.

Ella i el gos van accedir (el gos per imposició) i em van acompanyar fins a una tenda on vaig comprar un encenedor barat. No recorde si el va pagar ella, però és el més probable donades les circumstàncies. El vaig accionar i li vaig encendre la cigarreta. Com que li vaig fer entendre, amb paraules, que m’abellia quedar-me amb ella fins que s’acabara de fumar el cigarret, em va conduir a un lloc on servien als transeünts. Allà ens vam asseure en unes cadires que envoltaven una taula quadrada. El cambrer aparegué de seguida i ens va preguntar què volíem. Vaig esperar que ella demanara, i jo vaig demanar el mateix, fent un gest que la jove havia fet. Volia dir café amb llet. Quan el van portar, ella ja havia acabat de fumar. Aleshores, vaig agafar el recipient del café, me’l vaig endur la boca en un moment i em vaig empassar el contingut. Ofegant un crit per la llengua cremada em vaig acomiadar alhora que eixia per la porta. La xica em devia mirar, agraïda per l’encenedor.

El gos m’esperava nugat a un arbre, i en la seua mirada vaig entendre un cert afecte. Era un ésser primari que em va despertar curiositat. El vaig deslligar i me’l vaig endur a passejar, però a la poca estona vaig ser jo el que li vaig treure la corda i el vaig deixar passejar ell a soles. El parc estava molt bonic, amb la gespa i els arbres verds, i unes fontetes que tiraven aigua molt fort i em refrescaven la pell. A la poca estona d’estar assegut a la gespa, quan ja feia una bona estona que no sabia res del gos, em va tornar a vindre a la ment aquella xica. I se’m va acudir que li havia de posar un nom, per si me la tornava a trobar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada