Recurrències

dijous, 25 de novembre del 2010

dijous, 4 de novembre del 2010

Playback 24. Primera part

Eren més de les deu de la nit. Jo estava canviant-me de roba, posant-me uns pantalons, camisa i rebequeta de mon pare per a la meua disfressa de "auelo". Al meu costat estava Kiko, posant-se un vestit de torero i demanant-me que m'esperara quan acabara de vestir-me, que no volia quedar-se sol. Eixírem a fora del camerino, i ens esperaven la resta de companys vestits cadascun del seu personatge: unes de sevillanes assajant uns passos de ball amb ventall, altres xiques disfressats d'homes sevillans amb elles, un rastes malabarista, músics, a la mateixa rafaella carrá, Manolo Escobar, el Fary... Tots nerviosos, esperant que començara la primera penya en actuar. Les converses eren diverses: uns parlaven dels vestits, altres comentaven moments puntuals de l'actuació, altres reien nerviosament o s'esbroncaven per qualsevol cosa.

Una penya, dues penyes, i la tercera érem nosaltres: la penya 24 i jo. La penya a la qual pertany des de fa cinc anys. Els components que participàvem en el ball ens vam dividir en dos: uns se n'anaren a l'esquerra i altres a la dreta de l'escenari. Jo buscava en el tumult a les meues dues companyes, Adela i Patri, les quals feien de velletes amb mi. El presentador ens presenta, s'apaguen les llums, em torne a col·locar la panxa de broma(que no era més que el meu brusó de penyista), i isc a l'escenari. Ens asseiem tots tres en unes cadires prèviament col·locades per algú (no sé qui, però gràcies), i esperem a que comence la música.

Amb el gaiato entre les cames, i una manta tapant-nos als tres per tal de simular una vellesa més realista, escolte la música. Rosa ix a l'escenari i recita una poesia amb la veu de Germán, a través de la gravació. Ens toca aleshores a nosaltres, els "auelets": hem de saber actuar i fer el playback de les veus que sonen en una conversació sobre la música que senten els joves de hui en dia...

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Enemics

Tinc enemics per neutralitzar. Són records d'una època anterior, d'un temps de volum i d'alta densitat. Parle del meu cabell: el solia dur llarguet. Però el meu cabell és propens a desafiar les lleis bàsiques gravitatòries, així que creixia cap a dalt. Una temporada vaig estar un any sencer sense tallar-me'l, i el moment cúspide de volum i alta densitat va ser en plenes festes de Benidorm, en les quals jo participava activament. Com en totes les festes, per la nit passeges pels carrers i trobes a gent coneguda, la saludes, o simplement són desconeguts que passen de llarg. I ara arriben els enemics. Resulta que hi ha certs tipus de persones que es dediquen a emborratxar-se i a buscar brega. O si no s'hi dediquen, també ho poden fer. En resum, que durant totes les festes, vaig rebre un bon grapat d'insults, malnoms, comparacions... En fi, podeu imaginar com serien: Onceochoonce, Peluco, Maradona, Pelopolla, Pelocho, fins i tot alguns m'estiraven per comprovar que no fóra una perruca. Jo m'ho prenia a bones (amb la majoria sí, causa del meu baix grau de dots de combat contra tios de dos metres), però si m'arribava un tirillas...això sí que era insuportable. Doncs eixos són els que hauria de neutralitzar. Però crec en les desgràcies, així que no vos preocupeu que no em veureu amb un bat de beisbol trencant caps. Sobretot hi ha un tio, que sempre que el veig, m'enrecorde perfectament com s'escudava darrere la falda de sa mare mentre deia el número màgic de la guia telefònica. Hui l'he vist i he pensat: hauria d'haver-li pegat dos bones bofetades quan vaig poder... Ara fa dos metres!

dijous, 30 de setembre del 2010

Al cap i a la fi, açò s'ha convertit en un racó fosc, en un armari tancat on puc amagar-me quan em sent de qualsevol manera. Però, a diferència d'un amagatall, açò ho pot veure qualsevol persona. I això de vegades em preocupa. Perquè no és igual escriure per a un grup de lectors segurs, que saps què és el que els agrada, o escriure per una finalitat concreta. Ara descobrisc que no. Que, tractant-se d'un amagatall, no m'hauria de fixar en el que pensen les persones que em lligen. No és que me n'adone ara, no... Duu carcomint-me temps. Així que, res, m'ho propose a partir d'ara.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Serendípia

Normalment solc pensar que una coincidència resulta més eficaç que un telèfon mòbil. Ho explicaré: hi ha vegades en què et trobes a una persona per pura casualitat, i és la persona que t'esperes trobar. Unes altres vegades la vols trobar i gastes el telèfon per quedar. Però amb tanta gent i confusió no us trobeu! Aleshores, és un fet en què, dins d'uns marges, la serendipitat és més efectiva. Però potser l'altre dia no va funcionar... Tu tenies el meu número però jo no tenia el teu!

divendres, 24 de setembre del 2010

Passeig

La vista prèvia no va estar malament. Li vaig preguntar: vols guardar-me ara la cartera a la motxilla? Vam passar per davant d'un cartell taronja que predicava sobre algunes entrades públiques. Potser fóren per a un concert. Tenia etiquetes enganxades, i el títol encara estava en blanc... Un cartell més gran indicava com tornar a l'altre cartell, el de les entrades. Ella em va dir que redactàrem un informe, que editàrem pàgines a fi de canviar les estadístiques. Aleshores, li vaig donar la mà i es fongué, s'evaporà cap al cel. Va ser quan ho vaig comprendre: al cel rosat es podia llegir en unes lletres verdes i clares: Botzinades mentals.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Interrupció

Mai heu sentit una cosa com la que jo? És una situació estranya. És un desaprofitament d'energia, una desaportació a les paraules que es diuen en aquell moment.
Tot el món xarra en el bar, i tu no vols ser menys i dius un comentari. Però què passa? Que hi ha algú que parla més fort que tu al moment, i resulta que ningú t'està mirant, cosa per la qual ningú pot descobrir que has parlat. El teu comentari queda emmudit per un crit, per un camió sorollós que, quina casualitat!, passava per allà, o per qualsevol tipus de soroll: dringar de gots, caixes depositant-se per algun descarregador de cerveses enutjat amb el món... o per coses no sorolloses: una persona que arriba i tots la miren i el comentari queda en l'aire, una tele encesa on acaba d'eixir un famós molt guapo i les xiquetes es posen a cridar... Eixa sí que era sorollosa. El cas és que el comentari no el tornes a dir, per por a... no sé a que.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Distraccions

El jove xuclà fortament el cigarret. Amb el moviment l'altre li veié les ungles, negres i irregulars. Tota la seua mà era una irregularitat: durícies, sequedat i ferides minúscules i cremades. Però al jove li donava igual.
És curiós, el món on vivim...declarà.
L'altre, un xicot de la mateixa edat, uns divuit anys acabats de fer, vestia un polo groc clar i unes ulleres de sol. Les seues mans eren impol·lutes. Blanques, fines, acabades de recobrir amb una crema greixosa que les deixava apegaloses uns instants per a després fer el miracle. Mirava avorrit a l'altre jove.
—On vols anar a parar?
El jove de les mans brutes només vestia uns calçotets blau marí, i el seu cos era poc cuidat, com els cabells: greixosos, llargs i sense pentinar. Res a vore amb la cortina de cabells que queien pel front de l'altre, morenos i rossos alhora, engominats perquè s'apegaren a la pell.
—Ho tens davant del teu nas, tio.—El jove apagà el cigarret a la taula i es posà un altre a la boca, sense encendre'l—Es veu que, en este món, és més mascle aquell qui menys mascle demostra ser.
L'altre estava inquiet.
—No entenc què collons vols dir.
—Sí, i aquell que menys entén sembla ser el que més triomfa, i això preval sobre la meua anterior afirmació, que no deixa de ser certa...
I, apropant-se al seu company, li va clavar un colp a l'entrecuix.
—Eixa pel teu pentinat!—Exclamà escopint tot de saliva que eixia d'entre les dents tortes .—I la que vaig a pegar-te ara, és per la teua ignorància!
I dels calçotets extragué un revòlver que en algun temps fou platejat, i li encallà una bala entre les cames. Mai vaig poder oblidar el seu somriure...


Torne després de l'estiu, salutacions a tothom a qui se li haja acudit tornar després d'haver tornat algunes vegades i trobar sempre la mateixa entrada. Torne amb més ficció que mai, amb la mateixa realitat de sempre. Gràcies.

divendres, 25 de juny del 2010

Silenci

Silenci... La màxima expressió de la deixadesa, de la indiferència. De negació o d'afirmació, de covardia. Senzill, però com un corc que consumeix l'esperit del més fort i del més dèbil. Pena, alegria, és silenci. És intentar aventurar un resultat incert, una aposta tirada al buit...

dimarts, 22 de juny del 2010

Llegir

Sí, encara que estiga d'examens, em queda temps per llegir. Llegir és un oci, però és per a mi un vici quasi obligat. Si m'acabe un llibre, necessite començar un altre, tindre'n algun començat per a poder agafar-lo quan jo vulga. Només pare de llegir quan eixa obligació inherent a la meua persona es transforma en odi cap al llibre i en odi cap a mi mateix, per odiar-lo. I el marca-pàgines roman enternament a la segona, la tercera o màxim la trentena, fruit d'un intent frustrat de matar el gos rabiós de la lectura no corresposta.

Però mai coneixeràs el final;
potser no t'agradaria,
i hauria quedat a l'estanteria:
destí, francament, fatal.

dissabte, 12 de juny del 2010

Frec fruitós

D’un moviment sincopat
busque la teua mirada:
tangible efervescència,
però jo no la vull trobar.

Si tu ho saberes tot:
allò que mai t’he dit,
tot allò que, acovardit
em fa perdre la son.

No són més que mirades:
mirades fugaces
plenes de significat;
de sobte, ja te n’has anat.

Confusió substancial dels sentiments!
Quin deler poder sentir-te tan ací,
i tan lluny!
Tot, tot, gràcies a mi.

dimarts, 8 de juny del 2010

D'ésser repartit

       Caminava tranquil·lament per un carrer de la ciutat quan, inesperadament, una dona em va donar un paperet de tacte agradable, però de menys bondadosa escriptura: simplement era publicitat, pel que vaig poder llegir abans de dipositar-lo en un dels contenidors ben situats a prop de la pobra dona. Però no descansà ací la meua curiositat; vaig retornar pel mateix camí i ella em va tornar a donar un paperet exactament igual, deixant en evidència jo i ella la seua pròpia memòria. A la tercera, tanmateix, ja em va mirar amb un somriure suspicaç però em va allargar el full de nou, indiferent del meu propòsit. Vaig passar quatre vegades més, més les tres que ja duia a l'esquena feien set. I la dona em seguia el joc, i em donava fins i tot dos o tres pamflets d'una passada. Aleshores, essent ara jo el que sospitava, em vaig amagar darrere d'un arbre durant cinc minuts. La dona va agafar el feix de papers i, quan no hi passava ningú, els va distribuir estratègicament per quatre dels contenidors de fem propers.

Només vaig poder arribar a una conclusió: acabava de malgastar la vesprada.

divendres, 28 de maig del 2010

D'estar assedegat

Esta vegada, sense pensar-m'ho molt, vaig arribar sense voler a un camp molt bonic, tot ple d'arbres colorits i insectes voleiant per l'atmosfera calorosa. Vaig observar que el camí que jo seguia s'anava estretint a mesura que jo avançava. Em vaig limitar a pressuposar un camí allà on es veia clarament que no hi havia. Però era lògic, clar, no volia tornar per on havia vingut, car que podria interpretar d'una altra manera el paisatge que havia vist feia una estona. Per tant, vaig seguir, encara que aquells arbres de fruits ataronjats em barraven el pas a trams. Em trobava en aquells instants en una situació ideal: feia calor, tenia set i hi havia un grapat de fruits per a elegir, tots suant aigua fresca de l'arbre ombrós. Em vaig decidir per un ben redó, que em cabia perfectament al palmell.
El gust amarg em recorregué la llengua per arribar a la campaneta. Instintivament vaig retirar el fruit i, efectivament, allà residia la carn polposa, de color vibrant. El tros de pell escopit, vaig mossegar el suc d'aquella fruita desconeguda per a mi. Tal assumpte em posà la pell de gallina, atès que el gust no distava molt de l'anterior mossegada. No obstant això, era més dolç.
La dolçor no durà molt, creieu-me. Vaig veure com un home amb barret de palla i un pal esmolat s'apropava a mi corrent i cridant com un boig. Després de comprovar que no hi havia ningú darrere meu a qui podia estar adreçant-se, vaig activar el meu millor mecanisme de defensa: córrer. I ja ho veieu si vaig córrer. Mentre corria, les meues cames colpejaven la terra amb ferocitat, a la vegada que les meues orelles detectaven uns insults una mica estranys: vaig poder distingir un adjectiu que potser denominava a algú procedent de Madrid, però poc més.
Quan ja vaig estar amagat dins d'una caseta de fusta que feia olor a excrement, tranquil·lament, la meua curiositat no va poder; a la primera que em vaig girar per veure què hi havia a dins, un ase em va pegar un mos al braç que em va fer retorçar-me i xisclar com mai ho havia fet. 
I aleshores, per postres, vaig rebre el meu merescut càstig per part del llaurador: em va pegar ben fort amb el garrot al cap fins saciar la seua pròpia dignitat, i després em va informar envers la meua cara d'incredulitat, que "eixos arbres eren seus, i per tant, les fruites també, que li fera el favor de no tocar-les."  Em va acompanyar fins al final del "seu camp", i aleshores vaig pensar:

"Lluci, no agafes ni toques res. En cases alienes no s'ha de tocar res."

divendres, 21 de maig del 2010

De tindre-ho preparat

Hola, em dic Lluci, i ja m’anireu coneixent al llarg de les meues històries. M’agrada pensar. Vaig a contar-vos una que em passà quan viatjava en metro:

           Anava jo assegut, amb la meua gavardina grisa, quan una mare i un fill entraren al vagó. Es van asseure just al seient de davant de mi, el fill damunt de la mare. Distret, mirava el cabell ros del xiquet i els seus ulls perduts, fins que em van trobar. Jo el mirava fixament ara als ulls, i ell a mi. Li vaig treure la llengua, i ell me la va treure a mi. Vaig creuar les cames i ell també les va creuar. Vaig somriure vagament, atent a la mirada confusa de la mare, i vaig desviar la mirada. Ara el vaig tornar a mirar i li vaig fer una ganyota amb els forats del nas oberts i les celles arrufades. Ell  la va repetir a la seua manera, sense somriure, plantejant-se el fet com a un joc de veritat. Vaig començar a fer tot de carasses complicadíssimes que implicaven un control total de cada múscul facial, i ell les imitava perfectament, a la seua manera. Ara em rascava el cap, i ell també. La mare ara em mirava amb cara de pomes agres, desconfiant. Agafant amb un gest al fill, m’ho va dir tot: “no em fie d’aquest home que va fent carasses als xiquets”. Però ací no acaba la història.
            Dies després, passejant per una urbanització, vaig veure una festa d’aniversari. Com si es tractara d’una persona que agafa dues formigues i les posa juntes per veure què passa, vaig observar que la celebració era en honor del xiquet del metro. Vaig entrar dissimuladament al jardí de la casa i vaig veure que hi havia un home disfressat de colors vius que feia ximpleries, tot envoltat de xiquets. Entre ells estava el xiquet ros, amb el qual vaig intercanviar una mirada i es va dirigir cap a mi. Sense dir-me res, em va fer una ganyota. Arran d’açò, se’m va ocórrer la següent fórmula:

Allò preparat no val res.
Si t’ho preparés tu
valdrà més.

dimecres, 19 de maig del 2010

D'estar cansat

Aquesta vegada, vaig pensar que estava molt cansat de tant caminar per la ciutat. I no sols ho vaig pensar, també ho vaig notar a les cames feixugues. Vaig veure una mena d’aparador al costat de la via amb seients a dintre, i em vaig asseure en el que semblava una cadireta individual sense respatller ni braços. Aquell descansador potser estava aclimatat, i per això estava envoltat de vidres transparents. La cadira no era molt còmoda, però la xica que seia al meu costat semblava que portava una estona reposant. Quasi tocant amb la punta de la sabata el cantell de la vorera, hi havia una dona amb una bossa violeta que mirava impacient a la direcció d’on venien els cotxes. Mentrestant, jo descansava, distret en els anuncis que hi havia penjats a la part del darrere del seient, tocant la meua esquena. Semblava un contorsionista, amb el coll tot girat i un muscle més avançat que l’altre. Però succeí un fet molt estrany: un dels vehicles que circulava per la via es detingué just davant del descansador i la dona de la bossa violeta s’hi pujà mentre treia diners d’un portamonedes a joc. La xica del meu costat s’alçà minuts després amb l’aparició d’un altre d’aquells vehicles,el qual era idèntic a l’anterior. Al principi havia pensat que la dona era un fet aïllat, potser un privilegi de dur certa mena de bosses, però el fet que la xica jove també pujara en un d’aquells cotxes em va estranyar. 
Això era massa! I jo caminant! Vaig decidir pujar en el pròxim vehicle que s’aturara en el descansador, que havia resultat ser un punt de reunió de vehicles més que no pas un lloc per a reposar les cames. De seguida vaig albirar en la llunyania un altre d’aquells vehicles. Em vaig posar de peu tal com havia vist fer a la dona, i a mesura que s’anava apropant, anava distingint la cara del conductor. Em mirava com preguntant-me alguna cosa, potser volent identificar algun tret distintiu d’aquell estrany club de transport. Vaig calfar-me el cap per tal de recordar alguna senya que hagueren fet les dos presumptes sòcies, però no em venia res al cap. Així que el cotxe no va parar. Però jo tenia idea de pujar-me fóra com fóra en un d’aquells vehicles. Vaig esperar deu minuts més, però no n’arribava cap. A cada minut que passava m’ensopia més i més, fins que vaig sentir uns crits i uns sorolls que venien de la vorera. Era un grup de xavals joves que potser estaven passant-ho bé. Però, deixant-me a mi bocabadat, vaig sentir que deien:
            -Ei, anem a descansar una estoneta!
I s’assegueren al meu costat empudegant l’ambient d’alcohol i de tabac, mentre parlaven de temes irrellevants per a mi. Aleshores vaig veure la llum amb l’assumpte del descansador, creant una frase que mai més oblidaré:

“D’un fet aïllat no pots traure conclusions. De dos, tampoc. Serà el tercer el que et solucione el problema.”

diumenge, 16 de maig del 2010

Música i lletra

Són totalment complementàries. Que sí, que potser la lletra d'una cançó et crida més l'atenció que un solo de guitarra, però tampoc és com per a que aprofites eixe solo per a comentar-li al teu amic com de bona era la lletra de l'última estrofa.

dimarts, 11 de maig del 2010

Retracció interrogant

Per què preguntes?
Sembla ser que siga
que la persona no es fia.

Per què segueixes preguntant?
Sembla ser que parega
que un té massa cera a l'orella.

Per què reformules la pregunta?
Pareix ser que crec
que potser no eres sord sinó cec.



dijous, 6 de maig del 2010

Va...

Qui no es fia, no és de fiar.

A l’home que de tu fia, fia d’ell que és cortesia.

M'ho crec del tot: qui no es fia és perquè està tan concentrat en no veure la seua persona amenaçada, és a dir, és tan animal que veu perill pertot arreu, que no és capaç de desglossar el seu entorn i convertir-lo en bondat, parcial o absoluta. Si no et fies de mi, de qui et fiaràs aleshores? Només em queda dir-te:

A la primera, perdó; a la segona, bastó.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Un mite

Conta la llegenda....

Wyke, un jove caçador del paleolític, vivia amb la seua família a una cova situada a la vora d'un riu. Era un caçador nat, i la família li ho reconeixia. Sabia seleccionar i esmolar, amb només vuit anys de vida, tot tipus de pedres, fent vertaderes obres d'art amb les quals feia dessagnar les feres al bosc. Però, un bon dia, hi va haver una pluja torrencial, i la família va haver de traslladar-se temporalment, pel perill que suposava viure a una cova inundada. 
     Van vagar per terra i roca fins que no van poder fer res més que assentar-se al mig d'un camp de terra on creixien arbusts, però que no hi havia feres per caçar. Wyke, en un rampell de ràbia, va arrancar una planta que creixia als seus peus, i la va xafar. Immediatament es posà a pensar en la cova que havien abandonat, en la fam que havien passat des que l'havien deixada, i en tots els familiars que havien mort pel camí. I es posà a plorar, ell que mai no havia plorat, que li havien ensenyat a ser fort davant les circumstàncies adverses. Aleshores es mirà els peus, folrats de pell de bestiola, i observà que la planta que havia xafat feia una olor forta i penetrant, tan penetrant que fins li coïen els ulls i plorava més i més. L'agafà i en buscà d'idèntiques; efectivament, va trobar-ne dos parells més, i, corrent cap on estava reunida la família, les llençà a terra, les xafà, i, somrient mentre el miraven estranyats, es posà a plorar, i la seua família també, ja no d'enyorança, sinó de felicitat. Prompte descobriren que pertot arreu hi havien plantes d'aquella mena i de moltes altres, i, a poc a poc, van aprendre a controlar-ne el creixement i a aprofitar-se de la terra, cosa que no havien vist fins a aquell dia tan feliç per a la raça humana.

I aquest fet és el que ens fa a nosaltres, conta la llegenda, plorar davant d'aquest bulb insignificant, esborronats pel passat i estabornits pel futur.

dimarts, 20 d’abril del 2010

fa un any i algo

M'he proposat fer una entrada al meu estil de veritat. Però ara mateixa no sé de què anirà ni de com evolucionarà. Així que ja no serà una entrada com les que solia fer, aquelles de l'autobús, les al·legories, la primera entrada dels colors rosa i taronja... Serà un estil reconciliat, un estil reconciliat amb el meu jo d'ara mateixa, que viu unes altres coses que el Jordi de fa... Un any! ja tinc tema per a l'entrada. Fa un any vaig decidir crear-me un bloc on plasmar qualsevol idea que tinguera.

Després de pensar-ho relativament poc, vaig decidir posar-li el títol que veieu allà dalt. No és que fóra un títol d'allò més original, però a mi m'agradava i crec que em defineix prou bé. Bé, a lo que anàvem! Li vaig posar un fons rosa que era molt curiós, i des d'eixe dia vaig entrar a la comunitat de blocaires del meu entorn. Resultà que prou gent en tenia un, i això animava a continuar. Comentava, et comentaven, coneixies a l'amic de l'amic, al recontraamic de l'amic, i feies nous vincles virtuals. Va, que t'enllace, va, comenta'm.

I dia rere dia vas descobrint nova gent que, a pesar de no ser seguidora fidel del bloc, resulta que ha estat alguna vegada i ha llegit qualsevol entrada, o un parell. I s'emporten eixa impressió de tu, la que siga la que tingueu. I continues, i et passen coses rares pel cap i ho engegues tot a pastar, però el cuquet segueix a la gola i el reactives... Total, que vas sumant entrades, vas remodelant el bloc amb ajuda d'altres blocs(crec que se'n diu plagiar), i veus que la suma de seguidors virtuals és cada vegada més gran. 18, ni més ni menys, i a un grapat de comentaris per entrada. Això em fa sentir bé, perquè sé que hi ha personetes pel món que diuen: "vaig a veure què collons ha escrit el fava este", i ho lligen, s'ho empassen, i mira, ací estem.

Resulta que fa uns minuts m'he sorprès a mi mateixa dient la següent frase: 

Tanto ordenador y tanta mierda, a leer!

Doncs volia dedicar-li una entrada a eixa merda de frase, i al final m'ha eixit una entrada prou diferent de totes les que he fet en la història breu d'este bloc. Gràcies a tots.

divendres, 16 d’abril del 2010

Contradiccions de la vida

Era una dona estranya, però què? Era agradable, no molestava, i quan podia estava allà per ajudar-te. Tenia uns períodes d'estranyesa i altres de naturalitat màxima; per això era tan estranya, i per això l'estimàvem. Servia per fer coses, i, només pels seus actes, es mereixia la meua amistat. No li feia falta dir-te t'estime ni preguntar-te si estaves bé, només amb la mirada ho pretenia tot. Fins que un dia... Se n'anà. I ja no vam saber res d'ella, i poca gent l'enyorà. Finalment vaig averiguar que es tractava d'un esperit sense romb, vagant, que ni tan sols vaig poder esbrinar si havia existit en la meua vida o havia sigut producte de la meua ficció.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Què fem ací?

Sóc...                            ·                                              ·

Estic...                                                  "
                                                                                  
M'agrada...                          -------------------------                                                          

Infinit.                                                                                

El súmmum de l'egolatria.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Tic-tac

Una altra vegada la sensació nostàlgica penetrant inexplicable de després de cada campament... I aquesta vegada amb caretes mocoses gravades al cap.

diumenge, 4 d’abril del 2010

dilluns, 29 de març del 2010

Proverbi

La disposició regular de les coses i l'arranjament són coses que tinc dins del cap. L'espai que m'envolta no hi té res a veure.

Consell

Si no tens res a dir, més val que calles. Ara mateix no tinc res a dir, i per això aparentment calle.

Jordi

dissabte, 27 de març del 2010

Rima dispondirètica

Quantes vegades ho hauràs de dir
 Quantes vegades necessites dir-ho?
 Quantes vegades ho has de dir i després mirar-me, 
per a veure la meua reacció? 


Quantes vegades necessites informar-me,
 i després mirar-me ,
 i que després jo et desvie la mirada?
 Quantes, fill meu? T'has confós.


 Quanta quantitat de vegades m'hauràs de dir
sense-sentits, paraules antipàtiques
que busquen la complicitat,
quan allò que dius és una cagada?

dimarts, 23 de març del 2010

Per al Reba:

Hi ha una paraula (o una substància, no sabria dir), que li encanta a un amic meu. Eixa substància és blanca, pura i viva, símbol de l'eternitat i la condició planetària, la que ens dóna la vida des de ben xicotets. Fixeu-vos que els nostre cos necessita d'eixa substància per a formar-se del tot. No sabria bé com definir-la: hi ha gent a la que li agrada, i hi ha gent que l'odia. Però eixa substància ha nodrit milers de vides en tota l'existència humana i animal. Hi ha qui sent un repel·lús quan sent la paraula, i es gira sorpresa davant l'actuació d'aquell amic meu. La crida, la crida, apel·lant a la vida, als éssers hipotètics que ell ha creat, i el resultat és una descripció perfecta de l'entorn.

 No recorde molt bé quina paraula és, però la diu a tothora. La gasta, diguem, metafòricament. La diu per a descriure amb una sola paraula la vitalitat, la puresa, l'activitat, i la blancura, i sol referir-se a ella quan alguna cosa li agrada, li emociona o li causa algun tipus de commoció. La simple paraula conté, sense cap prejudici ni fàstic, una nova accepció creada per ell, pel xic del que us parle.

Si existeixen les paraules perfectes i amb tanta significació, aquesta és una d'elles(com a mínim per a ell)

diumenge, 21 de març del 2010

Sensibilitat, delicadesa i independència en un.

Els gats són animals especials, únics. Són animals de companyia que pugnen amb els gossos per veure quin és millor. Però jo no vaig a decidir quin animal és millor per a fer companyia a l’home; hui voldria parlar dels gats, com a animals sensibles i peculiars.
     Una persona pot tindre un gat o més d’un gat de diferents tipus: el que es deixa tocar i el que no. Ambdós són animals que, dins d’un marge de personalitat, tenen un comportament específic que cal destacar.
     Els gats que no es deixen tocar són els que solem trobar pel carrer, en aparcaments, jardins públics o d’altres llocs on puguen sobreviure. Aquest tipus de gat no es deixa tocar per tradició familiar. Són descendents de gats que tampoc no es deixaven tocar, així que ho tenen inculcat des de ben petits. L’única manera de poder transformar-lo en un gat que sí que es deixe tocar és agafant-lo de ben petit. No obstant això, el com fer-ho requereix també una certa habilitat, i fins i tot hi ha gent que els ha convertit en plena maduresa. Els gats que no es deixen tocar no es fien de l’home, com bé he dit abans, per pura tradició, perquè han observat els pares fer-ho i ells xuclen el que veuen, com nosaltres dels nostres. A pesar de no fiar-se, saben que l’ésser humà els pot aportar aliment, així que no ens odien del tot. Només desconfien. Saben demanar el menjar a un humà amb tot de miolades cantants i un poc molestes. Han aprés que l’ésser humà és bo, però que mai se sap quan et poden estirar de la cua. A tot açò, els gats que no es deixen tocar solen anar en grup, més salvatgement units, tots allà en els seus punts de reunió clandestins. Ningú no sap on dormen ni on arriben pels forats dels reixats, ni on tenen els fills. Si veuen un humà passar, se’l miraran amb els ulls de color groguenc, i després de jutjar si hi ha perill o no, correran baix d’un cotxe o dalt d’una tanca. I aquestos, són els vertaders gats, adaptats al medi urbà, supervivents d’un medi que no els ha acabat d’acollir.
     D’altra banda, trobem els gats que sí que es deixen tocar. A cada casa n’hi ha un de diferent: uns van més per lliure, altres no entren a casa... I podríem seguir dient. Però estos gats, a diferència dels altres, sí que es deixen tocar. És més, els agrada que els toquen. Passegen pels indrets elegantment, sense disturbis ni escàndols, esquivant tot allò que poden trobar al seu camí. Siga el que siga el que troben pel mig, ho sortejaran fàcilment i sense perdre l’elegància. Si tenen fam, només han de buscar al seu amo i soltar un gemec finíssim que només l’amo pot sentir, i que comprèn de seguida. Aleshores es posen a menjar, mirant el que mengen, rossegant, separant amb el morro, olorant cada mos i obrint la boca i tancant-la voraçment. Si l’amo està a prop, el gat potser pare de menjar durant un petit instant per a quedar-se mirant amb ulls brillants l’amo i seguir menjant de seguida. Durant l’àpat, pot parar unes quantes vegades, no sols per la presència d’algú que el mira com menja, sinó també per algun soroll inesperat, una mosca, o una ombra que l’ha desconcertat. Als gats que els agrada ser tocats també els agrada gratar-se i refregar-se per les cames de la gent,  i que els acaricien: roncaran agraïts.
     I és que els gats són molt especials. Parlant ara en general, la mirada d’un gat en la nit és màgica. De sobte desapareix i torna a aparéixer en un altre lloc, mirant-te, els ulls brillants, verds, grocs, colors viscosos. Són animals senzills,  i a la vegada complicats. En un parell de segons, pot passar de l’amor a l’odi. Si estan còmodament gitats en el seu lloc preferit i vas tu i els acaricies, t’ho agrairan fins al punt en què creguen que els estàs invadint el territori. Trauran les ungles i tindràs dues opcions: o deixar-los en pau, o espantar-los. O com diu un amic meu, aushar-los. Pots mostrar la teua força amb la veu o el cos, sense tocar-los, o dir paraules com SAPE! per a que se’n vagen corrent a un altre lloc. I, poc després d’aquest confrontament, tot torna a la normalitat; ell t’estima i tu l’estimes.
   
Aquesta entrada no m’ha eixit com volia, però no em desagrada com ha quedat, així que acaroneu fort el vostre gat mentre la llegiu.

dimarts, 16 de març del 2010

Música

Es tracta d'eixa sensació que experimentes únicament amb la música. Però no amb la música imposada, ni coneguda, la música que tu mateix, amb ajuda, compons. Instruments de batalla, percussió, veus tallades i tararejants, i un grapat de bon sentit de l'humor. Es crea un vincle màgic, unes línies que ixen dels nostres cervells i es dipositen en el cervell de l'altre, obtenint així una connexió que ens ajuda a tots a seguir el ritme, les pauses, l'estil, aprenent cada ronda d'acords una cosa nova que fer, un nou detall que aportar.

divendres, 12 de març del 2010

Mecaguenlapoliastra

Ara mateix ens trobem en un altre món. Som persones definides per uns centenars de fotos, uns escrits, una edat potser fictñicia, i no ens trobem a nosaltres mateixos. Autoritats, perquè no pareu de molestar? deixeu.nos viure la nostra vida, no farem res malbé. Si a tots els tracteu tan malament, l'única sensació que provocareu serà oix. M'encanteu, sou unes persones magnñifiques, si senyor, sempre amb el vostre uniforme, la vostra placa i la vostra autoritat. I jo ho sent de veres, que sou uns desgraciats sense cervell, agafats nomñes per endoll i cagalloneries

dijous, 11 de març del 2010

Sabries tu dir?

No sé com farem per a desfer-nos de tota aquesta patranya que inunda les nostres vides. Ens asseiem als bars, ens prenem cerveses, i conversem sobre coses que no podem canviar. Esports, pel·lícules, llibres, política, persones... Infinites. No les podem canviar! Tant de bo poguérem canviar-les!

Per què ens lleven minuts de la nostra vida estos afers? Un mateix, en la seua individualitat, pensa, s'abstrau i trau conclusions que poden ser encertades o no. Però de veritat calen aquestes conclusions? Per a què serveixen? Per què volem entendre tant tot, i opinar? Per quedar com a persones informades, cultes, llestes, davant de la gent? Potser alguns.

Però, de veritat, caldria que invertírem més temps en assumptes, o bé més tribals, o bé més profunds. Qüestionar-se les coses és un acte entretingut, que no fàcil, però respondre-les és massa fàcil, aparentment, i no és tan entretingut. I menys si no tens raó.

Ara, el que ens queda és cagar-nos en tot. Sí, heu sentit bé, tot l'escrit d'abans es resumeix perfectament en una frase: me cague en tot.

dilluns, 8 de març del 2010

Prova si vols

Un dia de pluja normal i corrent. El carrer infestat de cotxes, els vidres dels acaparadors banyats, els tendals farcits d’aigua que les dependentes buiden amb pals de granera. Eixe dia isc de casa, mire al voltant i respire l’aire de pluja. Fa bona olor, m’agraden els dies de pluja. A més a més hui és un dia de pluja molt especial, d’eixos en què l’aigua es deixa caure lentament a través de l’aire i es posa suaument en el teu jersei  sense deixar ni rastre.
El cel és gris, ple de núvols, i s’ennegreix a mesura que passa la nit. Els dies de pluja són nits eternes, sempre he pensat. La humitat i el fred que es calen per baix de la roba no tenen preu. Sempre m’ha agradat intentar que ni un raig de frescor penetre el meu anorac.
Però, autoritats, jo tinc una pregunta, ara que he deixat clar que els dies de pluja m’encanten.
I la pregunta ve des d’un fet quotidià i vital com és el de l'excreció. Resulta que l’home ha inventat(no sé qui ho ha inventat ni m’importa) un aparell que fa que tot siga més net en les nostres còmodes vides. Consta d’una tassa i una cisterna. No sé molt bé com funcionen les coses per allà dins, però sí que sé que quan estires de la cadena, ix aigua i s’emporta el teu pixum. Això és perfecte.
La meua pregunta s’apropa, però abans us he de fer una comparació: l’home ha creat indrets on hom pot empomar les rereguardes, i, còmodament (per elecció seua?), realitzar l’acte tan gustós que solem denominar cagar. Llavors, penseu, el que molesta és l’olor de la merda, la textura, el color, el prejudici? Estic d’acord, totes aquestes coses molesten a l’ésser humà, entre altres, i no sols als humans. L’aigua s’ho empassa tot, i ja no ho tornem a veure. La meua pregunta és:
Per quina raó no es pot pixar ni cagar en la via pública a altes hores de la nit si està plovent, i, donades les regles socials sobre les excrecions que ens poden perjudicar, no seria més fàcil regular aquest acte, convertint-lo en normal, usual, o legal?

Ja que aquesta pregunta no rebrà resposta, us explicaré que la pluja, dins d’un cert grau de força, pot endur-se la merda més dura que cagues eixe mateix dia, i no parlem ja del pixum. Tornaríem a ser éssers vius del planeta Terra, posat que de moment sembla que som éssers mig-vius del planeta Errat.

divendres, 5 de març del 2010

Es paga i és teu.

T'importa molt el que jo compre? O és que només ho fas de la ràbia que t'ha donat que em pose davant de tu en la cua de la caixa del supermercat, vella loca?

dilluns, 1 de març del 2010

Fatu

Passatge hipnòtic de les vies
     
    Paisatge de vianants egòlatres

         Puntes de sabata ennegrint el blanc

             Maletes, decors

                  Espies de la nit ocults,

                                          un pas de zebra desgastat

               

dimecres, 24 de febrer del 2010

Llibertat de nou

Parem-nos a pensar en totes les convencions que l'home ha creat i preguntem-nos: de veritat som tan incapaços de viure la nostra vida que hem d'estar atents a allò que els altres pensen, opinen, creuen, critiquen i jutjen d'allò que fas?

Esmussa'ls! pixa't i caga't damunt!

dimarts, 16 de febrer del 2010

No t'excedisques

Ocorre. Quan menys t'ho esperes. Ja vaig parlar una vegada d'una cosa semblant.

Et trobes en la cova més profunda que l'home ha pogut crear, amb la teua pala, el teu pic afilat i les mans suoroses. Busques la substància, inconscientment, intuitivament. Les mans se't mouen per inèrcia, com atretes pels diamants viscosos que hi trobaràs. La pala i el pic no paren de treballar, fent forats minúsculs, lentament, amb cura de no derruïr la terra que sosté el túnel. La foscor és present pertot arreu, i és per això, pel fet de no veure res, que escarbotes cegament, però sabent el que fas. Fa molts anys que coneixes el túnel; hi has estat tantes vegades que saps en quin racó la terra és més dura, i en quin hi ha més risc de despreniment. Segueixes cavant, durant minuts, potser hores... Tal vegada no hi haja sort, així que pares, descanses i després tornes. 

Però arriba un moment en què tu no dominaràs les teues mans, ni el pic ni la pala. Elles et dominaran a tu durant uns instants, i seguiràs, sabent que estàs fent mal alguna cosa, que estàs a punt de cagar-la...Però el plaer és immens, i fa molt de temps que no t'ocorre res roïn per allí dins, així que segueixes, pegant palades i llevant terra d'on no s'ha ni de tocar. I és, en aquestos moments d'èxtasi, de frenesí, que ocorre allò de que parlava.

Et traus el dit del nas, i està impregnat de sang.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Açò molarà...

Solos. Separados por una isla. Enanos ante la inmenta vegetación. Sin fuego que les ilumine en la noche. Una lucha por la supervivencia, contra la Naturaleza y contra sí mismos. ¿Te lo vas a perder? Ya en los mejores blogs.


http://tupaalliyopaaca.blogspot.com

dijous, 4 de febrer del 2010

Llibertat emfasitzada

Feia uns quants dies que s'havia escapat de casa, en Corlis. Només tenia setze anys, però tan gran era la seua angoixa que, d'un cop de porta, havia abandonat, tres dies ha, sa casa. Anava equipat amb una motxilla, la que solia gastar per a anar a escola. A excepció de la llibreta i els bolígrafs, el contingut era diferent: roba, diners, una flauta, un sac de dormir i una manteta.
I allà es trobava, sol, sense ningú, sol. S'havia instal·lat a un carreronet fosc i pudent, i no havia tardat massa en fer-se amic dels gats que hi habitaven. El perseguien allà on anara: ja fóra quan es posava a tocar la flauta dos carrers més enllà —diners que dringaven no pel bell so, sinó per la bufoneria dels animalons—, o quan, després de recollir l'argent, es passejava envoltat de mirades suspicaces pel supermercat d'aquell remot poble, infestat de vells rancuniosos. Però vivia bé. La policia l'havia deixat, aparentment, en pau. Potser eixia a les notícies,tal vegada l'havien oblidat. A més, havia jurat individualment que no tornaria a cometre delictes. Corlis era un bon xic. No necessitava a ningú al damunt. No necessitava l'escola, l'institut, ni la presó. Ell era lliure.

Corlis, a poc a poc, es va fer amic complet dels gats. Comprava  menjar expressament per a ells; els acariciava, els feia coscanelles, els duia a passejar. Eren gats torts, coixos, cegs, grossos, flacs... N'eren molts, i Corlis, seguint un procés lent i amorós, acabà per no saber tocar la flauta. S'oblidà de la seua motxilla, del sac de dormir; ara la tela jeia repantigada al terra humit, mesclada amb les robes que Corlis ja no vestia. Corlis abandonà l'enteniment, la raó, l'ànima, les Idees(com es vulga dir), i es transformà en un ésser irracional, guiat per impulsos cerebrals. Ara corria pel carrer a quatre potes, el penis donant saltirons, esquivant a la policia per amagar-se ràpidament al seu carreronet, on caçava rates i saltamartins. Ningú no gosava travessar eixe carrer. Cada vegada hi havia més gats, governats per un gegant imberbe que només obeïa les seues pròpies lleis. Ara empaitava els vells, esgarrapava els vestits luxosos de les jovenetes, i les observava fugir alterades. Ja no comprava ni demanava diners...No feia cas de la societat ni dels costums, els deures, els drets ni les lleis. Era lliure. Lliure al complet.

dissabte, 30 de gener del 2010

La nostra lluita

Un home entra a una botiga d'electrodomèstics.

-Hola, bon dia.
-Bon dia, senyor; que desitja?
-Moltes coses. Però estic ací per una rentadora nova.
-Molt bé, i com la desitja?
-Home, posats a desitjar, que funcione sense electricitat.

La dependenta li posa a les mans una pastilla de sabó Lagarto.

-Ací té. Desitja alguna cosa més?
-Sí, només una cosa més: desitge que no hi haja desitjos.

L'home s'evapora, al mateix temps que la dependenta i els romancers que es passejaven per la tenda. Queden les rentadores allà palplantades,mirant-se els blancs i vibrant alegrades. S'ha deslligat el malefici de la maquinària humana. Visca.

dimarts, 26 de gener del 2010

Pos serà que no

El Gran Incendi ha destrossat el país. Pocs són els supervivents, que, com Llorenç Gisbert, no han sucumbit a les flames devastadores d'aquest incendi. Llorenç, en un apurat intent de salvar la vida, es troba a tres xiquets silenciosos que l'acompanyaran en el trist viatge de la fam i l'amargura.

"Una història fascinant, plena de valors i d'una estranyesa subtil que em va deixar bocabadat" Charles Gouffin.

"És increïble com aquesta història aconsegueix captar la mirada convexa del lector. Sembla com si estigués tot a l'inrevés!" Pedro Tribuno Ribagurcia.

"Una de les històries de la dècada, sens dubte" The Pleret Post.





dissabte, 23 de gener del 2010

Traducció

La traducció és guai. La traducció és bonica, sempre i quan no et montes una pel·lícula dels anys de la tos.

I jo, que les coses que traduisc no solen ser de l'esperanto ni del kikongo, traduisc les que estan en llatí. Són frasetes, de no més de deu paraules, que has d'anar desxifrant, buscant al diccionari, apuntant significats, casos, gèneres, nombres, funcions... Total, que és com fer un sudoku(i mira que jo no sé fer-ne). Que de sobte et ve l'àngel i et diu que es tradueix així. I t'encabotes en eixa traducció; pressuposes moltes de les paraules sense haver-te'n informat, apliques funcions impossibles a casos insòlits, i de sobte, la veus com la traducció perfecta! I dius: que en sóc, de llest!

Molt bé, escrius la traducció, la mires, la remires i, ja per a rematar la faena, li dius al del costat: Tu, esta frase la tenies bé, no? Deixa'm veure-la. Catacrac! Un complement directe que balla, mentre el subjecte fa palmes; un genitiu que actua d'indirecte, i dues multiplicacions allà en esborrany! Però què coll***...

dimarts, 12 de gener del 2010

Entens?

Que potser t'has tornat un maniquí d'aquestos que ixen per la televisió; que llueixen les millors gales dels mestres més monomaníacs, tot això en un jaç de tendència d'últim recurs que, si més no, ofen els crítics i els vells. Tendència, o moda, li diuen; forma, manera, guisa, aire, que més? Aire és el que té el vostre aparent compacte paner, el qual d'ací menys del que vosaltres penseu, si és que arribeu a rumiar algun cop en la vostra vida, potser imbuïdes per un atac d'histèria d'actualitat, d'ací menys del que podeu arribar a pensar, tal vegada uns anys, uns mesos, qui sap... El vostre cul serà tan flonjo com el de la resta dels mortals:unes darreres orgulloses, tocables, palpables, dignes d'engrap i de pessic encara que caigudes, posat que, simplement, no podeu estar contentes de la manera amb què heu provat d'aconseguir la immortalitat. Ara bé, no heu sigut capaços de superar-la; ni tan sols d'igualar, en termes generals, la bellesa HUMANA.

divendres, 1 de gener del 2010

Comencem bé

La primera pixarrà.El primer cigarret.La primera paraula.El primer cubata.La primera sensació. El primer bes. El primer missatge. La primera felicitació. La primera borratxera. El fred. La primera, sí, amb José Mota. Els primers minuts. La primera hora. El primer ball. El segon cigarret. Un cubateta més, va. La primera ensopegada. Les primeres mirades. Els ulls. La primera diversió...La primera conversa, sense fi...

I, per supost, el segon bes. I el més important.