Les entrades (ara ja) publicades a Botzinades mentals

Jo vaig llançar un crit al vent. Un crit que clamava per l’obriment d’unes portes de pedra massissa a punt de ser tancades del tot. La brisa de la soledat i l’apatia les espentava, jo intentava detenir-les, no m’imaginava una vida amb els finestrals tapiats, no volia que m’enderrocaren la casa que m’havia costat un esforç relatiu de construir amb els meus dits. En un últim intent, a la desesperada, vaig llançar el crit, vaig clamar als déus, vaig dir «Súnion» i em vaig vestir tot de rosa, de rosa xiclet, de rosa-pell de dibuix de xiquet. Amb la força de la motivació, vaig estirar els músculs per espentar el dimoni de portalada que no cedia al pes de la il·lusió i les ganes. Vaig tornar a cridar amb més forces, la suor entrant-me a la boca mentre proferia eixe cant mal entonat, eixe esquinçament de les cordes vocals. Vaig aguantar dies fent pressió sobre la pedra nua, fins que em va entrar la fam i, com per art de màgia, un furgadents aparegué d’entre les branques fosques d’aquells arbres, amb un tros de pimentó torrat punxat, espera! Era un pimentó punxat amb una oliva! Els aliments es van perdre amb la saliva, i el furgadents, fent honor al seu nom, es va quedar besant-se màgicament amb un queixal ronyós abans de tornar d’on havia aparegut. Uns dies més tard, ja sense fam però més avorrit i cansat que una ostra, arribà una mena de follet o de personatge baixet desconegut que em va entretenir durant hores, em contava històries desconegudes totalment per a mi, però que no sé com, semblava que les haguera viscudes en algun moment... De nou la soledat es va apoderar de la meua espenta aferrissada. Quan creia que els meus peus no anaven a aguantar fent força contrària al pes de la tàpia, quan començava a pensar en aturar la batalla, aparegué ella: qui li havia demanat opinió? Potser jo, sense adonar-me’n. “Creus que has construït una grandíssima merda? Doncs vas apanyat”; eh, sí, sí, li deia jo, però estic cansat d’empènyer la llosa! Me la va aguantar uns instants (la pedra), i mentre jo la mirava fer cara d’esforç útil, em vaig dedicar a practicar les meues manies. Abans d’anar, em va dir unes paraules màgiques per superar-ho tot, o almenys per desfogar-se: «Sí, sóc un injust, la vida ignorant i la gent incompresa! Cap europeu no sap apreciar el meu geni!». la pètria porta no la vaig abandonar, finalment. I en part va ser perquè en un espai de temps que ja ni recorde vaig rebre la visita d’un portador de gots, amb cara de gripau, malgirbat, que m’oferia un got de whisky triple. No sé si era un joc màgic el que em va proposar, però el vaig posar en pràctica amb la pedra: Gluc, gluc, mirant-la als ulls, als ulls gelats i porosos de la porta pesada maleïda, i quan menys m’ho esperava, vaig sentir un altre gluc-gluc i ell ja se n’anava, molt decidit a menjar-se allà mateix a qui es trobara! Més tard, una mena de persona amb un carro ple d’andròmines estranyes, amb pinta de viatjar molt, em va donar la clau de volta per poder empènyer més fort: quelcom innovador, sí, qualsevol mesura estúpida que causara furor, no importa a qui. A pesar del seu carret sospitós, sembla que no es va quedar a casa el dia que Déu va repartir els cervells, ans al contrari, sembla que després d’aquella revelació les meues robes van adquirir un tint encara més cridaner. La següent visita fou més reflexiva. “T’has tornat taciturn, Jordilet, descansa.” I es va posar a espentar mentre jo seia en les fulles humides del terra. “Si poguera contar-te el que he vist, si poguera dir-te només una part del futur que li espera al nostre món... El moment s’apropa; no bufa el vent, ni fa sol, ni hi ha nits de trons, ni neva... No fa fred ni calor. Açò se t’està fent monòton, uniforme i descolorit.  Només tindràs una oportunitat per pegar una última embranzida i la porta s’obrirà.” Mentre païsc les paraules desapareix. Li faig cas. Espente fort. La llosa es mou. He obert la porta! He entrat! Eureka! Visca! Per fi! Tot suat i tremolant de fred i de calor, m’assec davant del botzinador i romanc pensatiu durant una jornada. Tot el dia sens art, pense.