Recurrències

dimarts, 30 d’agost del 2011

La vellesa no fa mal

I allí estava jo, l’últim del paquet, encara en la meua infantesa. És curiosa la vida dels xiclets… Ens podem passar temps immemorials sent xiquets o ser-ho durant cinc minuts tan sols. Quan ets encara un xiclet infant, el teu cos és dur i comfortable, i normalment ets a llocs segurs i estables, però tempus fugit, i qualsevol dia t’arriba l’hora de fer-te vell. Fer-se vell és passar per la boca d’una persona, simplement. En el moment en què el procés es completa, ja ets vell i bla.

I allí estava jo, encara dur, encara ferm, encara embolicat i rodejat del buit dels meus germans desapareguts, quan em va agafar aquell homenàs i se’m va ficar a la boca. Quina sensació més estranya! Pensava que fer-se vell, com diem nosaltres, era dolorós. Però clar, jo no conec a cap xiclet vell. Només n’he conegut de morts, un dia que vaig vore una muntanya apegats els uns damunt dels altres a sota d’un pupitre. Clar, jo mai havia vist un xiclet vell per a preguntar-li la sensació d’ésser a la boca d’un humà. No sabia tan sols què es feia allà dintre. Primer vaig pensar que els xiclets es xuplaven simplement, però ara, des d’aquesta paperera, puc assegurar-vos, amics xiclets infants, que fer-se vell no és gens dolorós. Ben al contrari, podria dir-vos que és divertit mentres dura. Però clar, no sé per quina raó (i encara estic intentant trobar-la), els humans no es conformen amb un xiclet per a tot un dia (entenc que per a dormir hagen de treure’l de la boca), i ens llencen a papereres o, com deia abans, ens enganxen dessota els pupitres.

Quin serà el plaer que els produeix mastegar xiclet als humans? Vaig estar parlant fa uns dies amb un caramel, a dintre d’una butxaca, i em va contar que tant ell com jo tenim “gust”, aroma. Què serà allò de l’aroma? El caramel no va poder contar-me res més, ja que, en cert sentit, em va salvar la vida. L’homenàs, aquell dia, preferiria el “gust” del caramel. Tinc entès, que, al cap i a la fi, els caramels ni tan sols es fan vells... Pobre caramel, semblava simpàtic; era un nen com jo i ni tan sols va passar per la vellesa per morir!
Però ara sóc jo el vell, l’oblidat. Al meu costat hi ha un paper, deixalles de traure punta, mocadors gastats i embalatges de plàstic. Segurament, el que més m’ha sorprés de fer-me vell és l’elasticitat que he guanyat. Ja no sóc rígid ni ferm com abans, però a poc a poc note com se’m van endurint els membres.
Amb tot açò, xiclets infants, us deixe el meu llegat de xiclet vell perquè pugueu saber amb externa exactitud que fer-se vell, xiquets xiclets, no fa mal.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Rima nula

Els xiquets no volen dutxar-se,
no es volen fer grans;
busquen en l'escapada de les dents
un refugi en el descans.

Ves-te'n al llit, li deien;
ell amaga la game boy
baix del coixí...
I sua, sota el llençol il·luminat.

És un simi, un primat, un ser bàsic,
universal. No busca, no troba,
es limita a seguir els acords tàcits
que el seu instint li vol donar.

divendres, 19 d’agost del 2011

Entrada 100

Guarda l'odi. Reserva'l. L'odi és necessari. Però no amb els teus amics. Guarda l'odi, per favor, reserva'l per als teus enemics; ells sí que mereixen el teu odi, i no els teus amics, ni les persones que estimes i t'estimen. Eixe odi es pot canalitzar, és energia aprofitable que et pot donar pes, força i consciència durant una baralla. Però amb un enemic. Per favor, no balafies la fel amb un amic.